Climent Picornell

"GOOGLE EARTH" : el mapa de l'Imperi ( les geografies íntimes i els deserts de l'Oest). CLIMENT PICORNELL

jcmllonja | 22 Agost, 2006 15:54



“Google Earth” : el mapa de l’Imperi ( les geografies íntimes i els deserts de l’Oest).

Climent Picornell.

Si no és usuari d’Internet, per ventura li hauria d’explicar que “Google Earth” és un aplicació informàtica, que és pot usar de franc, gratuïta en la seva versió més bàsica, i que permet veure la roba estesa del seu terrat o els balancins del seu jardí. Del seu o de qualsevol animeta com nosaltres, encara que visqui al Nepal, a Buenos Aires, a París de França o a terra de moros. He usat aquesta referència del terrats i jardins, perquè el nivell d’aproximació que possibilita ha fet dir a Martí Crespo que permet la recerca de la “Geografia íntima” * dels internautes, i dels altres. Tot un luxe, poder voltar per tot el món –muntanyes, selves i ciutats- sense moure’s de ca seva, a qualsevol hora del dia o de la nit, només amb un cop al ratolí del seu ordinador i amb imatges de satèl·lit de bona definició.

Això és així per l’ús dels baleigs o roïssos de les noves tecnologies aplicades de satèl·lits artificials, Sistemes d’Informació Geogràfica (SIG) i, evidentment, Internet. Els SIG són sistemes informàtics amb els quals podem tractar –emmagatzemar, classificar, manipular, enllaçar, analitzar o presentar- dades de l’espai geogràfic o d’objectes situats en aquest ( poblacions, propietats, límits, valors del sòl...) Per a David Rhind, els SIG, són el nou paradigma de la Geografia moderna, que –mirin per on- ha estat despreciat per alguns impostors que es fan dir geògrafs. He dit abans que els subproductes de tota aquesta investigació de punta, han esdevengut eines amb una forta aplicabilitat comercial, “geoportals” per al consum del gran públic, que deixaran molts doblers a les empreses. Així, l’any 2004, S. Brin i L. Page, els inventors de Google -el cercador més important d’Internet- van adquirir “Keyhole”, una empresa que des de 2001 elaborava cartografia digital i que va ser rebatiada com Google Earth, ara un dels afegitons al cercador Google.

Ja s’ha dit que Google Earth ha representat la democratització –ben interessada, ja ho crec- d’alguns elements de les noves tecnologies aplicades al coneixement de l’espai i del territori, dels quals la Geografia, mal avesada, creia tenir-ne l’exclusiva -sense anar a l’era- sense haver-se esforçat per polir-se i modernitzar-se, en un món de competitivitat extremada. Així ho demostra l’aparició dels SIG i dels Geoportals. Els Geoportals són punts d’accés, via Internet, d’informació geogràfica. Permeten usar una quantitat cada vegada més gegantina de dades territorials, de les quals les administracions públiques haurien de ser proveïdores gratuïtes, però que sinó, ja ho fan i ho faran les empreses privades. És aquest un camí sense retorn. Google Earth és un exemple del funcionament simbiòtic de la ciència i del mercat a Amèrica. Tal vegada no sigui la panacea, però representa molt bé l’èxit científic dels USA, que no resideix únicament en els investigadors, sinó en la forma de promocionar i de dur a la pràctica el “mercat” de les idees. Això a Europa encara ara és impensable.


El cas és que un servidor es va fer geògraf, per dues raons, una de les quals era la fascinació per la cartografia. A les primeres ortofotografies aèries subministrades per l’exèrcit espanyol, que provenien d’un vol realitzat per militars americans l’any 1956, quan havia d’aparèixer un objectiu estratègic, al paper hi havia una gran taca. L’ocultament no feia sinó evidenciar que la cartografia (amb les seves variants modernes) ha estat sempre una eina de poder i d’informació privilegiada. Ja Maquiavel aconsellava al Príncep : “El primer que heu de fer en entrar a un territori és saber exactament on són les coses ”. Ara també, alguns governs, s’han queixat de que Google Earth deixava a la vista de tothom la “Geografia Íntima” de l’Estat, mostrava els que ells creien que no s’havia de mostrar, posant a l’abast de terroristes de tot pelatge facilitats immenses amb un simple toc de ratolí d’ordinador. Google no ha respost massa efusivament a aquests requeriments. L’ús dels SIG combinats amb les imatges dels satèl·lits i els GPS proporcionarà guanys importantíssims a l’empresa : hi localitzarà informació geo-referenciada de carreteres, restaurants, hotels i de tots quants necessiten de la publicitat per fer-se avinents. Per això, l’eina ha de ser útil.

L’article, fins aquí, si els he de ser franc, no era més que una excusa per poder fer esment d’una narració de Jorge Luís Borges** –molt sovint mal citada-; és del seu llibre El Hacedor, 1960. Sempre que faig funcionar el Google Earth o medit sobre els geògrafs com impostors científics, em ve al cap. Em recorda molt el que feia de forma excel·lent el nostre Joan Perucho: posar en boca d’algú semi-inventat paraules i citacions. Borges fa parlar un tal SUAREZ MIRANDA, autor de Viajes de Varones Prudentes, ‘Libro Cuarto’, cap. XLV, Lérida, 1658, a l’apartat “Del Rigor en la Ciencia” : “En Aquel Imperio, el Arte de la Cartografía logró tal Perfección que el Mapa de una sola Provincia ocupaba toda una Ciudad, y el Mapa del Imperio toda una Provincia. Con el tiempo, esos Mapas Desmesurados no satisficieron y los Colegios de Cartógrafos levantaron un Mapa del Imperio, que tenía el tamaño del Imperio y coincidía puntualmente con él. Menos Adictas al Estudio de la Cartografía, las Generaciones Siguientes entendieron que ese dilatado Mapa era Inútil y no sin Impiedad lo entregaron a las Inclemencias del Sol y de los Inviernos. En los desiertos del Oeste perduran despedazadas Ruinas del Mapa, habitadas por Animales y Por Mendigos; en todo el País no hay otra reliquia de las Disciplinas Geográficas.” He sentit a dir que la intuició dels poetes els fa anar quatre o cinc passes per davant dels aconteixements.

___________________________________________________________________________________________________________________________________

* Geografia íntima, ho agaf de l'article de Martí Crespo "El Google Earth francès", publicat a PRESÈNCIA de 17 d'Agost de 2006. Es fa avinent també el "Geoportail, que ell anomena el "Google Earth francès" i el web de MARC BELZUNCES, on hi ha un apartat dedicat al Google Earth i juntament amb Marc Serra, un intent de corregir les barbaritats toponímiques del Google Earth i del Google Maps.

** Internet és ple de pàgines dedicades a J.L. Borges. N'he triat algunes que fan referència a una "lectura cartogràfica" de la seva obra. La de José R. Dadón : Borges, los espacios geográficos y los espacios literarios; la de Hugo Santander : Borges, el cartógrafo de la literatura i, finalment, la d'un dels meus mestres, el geògraf Horacio Capel : El camino de Borges a la cosmópolis : lo local y lo universal.
____________________________________________________________________________________________________________________________________


L'epitafi de la tomba de Borges diu "AND NE FORHTEDON NA " que vol dir " I MAI AMB TEMOR". Es tret d'un vers de "La batalla de Maldon" poema històrico-èpic del segle X sobre les batalles entre els anglis i el vikings.


LA GLOBALITZACIÓ, EL "LLAÇ LIBANÈS" I EL CENTRE (EXACTE) DE MALLORCA. Climent Picornell

jcmllonja | 16 Agost, 2006 16:34




La globalització, el “llaç libanès” i el centre (exacte) de Mallorca.

Climent Picornell

Fluctuaven, molt indecisament, les meves lectures d’estiu entre La misèria de la Filosofia de K. Marx, La invenció de la mitologia de M. Detienne i el catàleg de productes congelats de BoFrost, quant he recordat que necessitava, per una feina, un aclariment sobre el concepte de “globofòbia”. He acudit a diversos webs, entre ells, dos d’uns dels meus escriptors preferits, en José Luís  Sampedro -amics de quan concidírem com integrants d’una taula rodona amb L. Racionero-,  per la seva obra El mercado y la globalización, i al d’en Xavier Sala i Martin –qui sap si serà el primer Nobel català que tendrem, d’Economia- a aquest, l’he trobat a la seva pàgina de la universitat de Colúmbia, aguantant la copa d’Europa del Barça. No entraré ara en la vulgaritat o la cursileria de provar d’aclarir si té coses bones i dolentes la mundialització, altrament anomenada globalització, amb els seus símptomes de globofòbia, o de glotofàgia, ja que hi som. Sinó que, com quasi sempre, l’experiència personal dóna lliçons, abruptes i edificants; Joan Fuster, en aquest sentit, havia adaptat magníficament l’adagi antic “L’home és la mesura de totes les coses” a “Joan Fuster és la mesura de totes les coses”. Això és el que em passa amb la globalització, “Servidor de vostès, és la mesura de totes les coses”, sobretot ara que la meva empatia és baixa, i l’autoestima ja no se m’aixecarà mai. L’autoestima, he dit. Ara veuran de què va.

Clarejava. Passant per davall les parres he vist que, aquesta setmana,  els raïms havien agafat color i  l’arruixada de l’altre dia –42 litres en una hora- havia fet badar els melicotons: tots s’han obert amb un xap impúdic. Un globus aerostàtic s’enlaira per damunt la mola des Fangar i una cussa eivissenca –alta i magríssima de tot- va aperduada pels carrers del poble. Quan anava a voltar cantó, he afinat dos cotxes que feien com a coses rares; de dins un, surt el conductor i me diu : “Vuelva a entrar en su casa, Guardia Civil !” Bono, tan de matí i ja hi ha trull. Del finestró del ‘quarto’ dels nins puc veure una part del carrer Major. Es sent un renouer, potades a les portes, crits : “Alto! Alto!” Gent corrensos, un home en calçons blancs que ha botat pel corral de ca seva i fuig, escapat, per les marjades de tarongers de can Carlos; “a n’aquest no l’aglapiran”, vaig pensar. Deix passar mitja hora i veig guàrdies de paisà i d’uniforme més relaxats; ja puja i baixa gent. Surt i m’assec a l’escaló del portal de ca madò Gorreta, els veïnats guaiten per les finestres. Persones amb guants de plàstic entren i surten de la casa del cap de cantó de ca n’Amet, on hi ha dos homes engrillonats, una dona i dos al·lots petits que gisquen i ploren. S’atura un conegut que ha arribat des del carrer que du a ca na Freda : “Rumanos”, em diu, “feien el ‘lazo libanés’ als caixers automàtics dels bancs,  de la Costa del Pins fins a la Colònia de Sant Jordi, el ‘jefe’ s’ha escapolit i no hi ha hagut incidències”. Treu que te treu ‘gènero’ de dins la casa : pantalles d’ordinadors, arxivadors... Devers les deu tot havia acabat.

La gent del lloc no sabia d’on eren els nous inquilins de ca n’Amet, però devien ser d’un lloc estrany, no els entenien, no xerraven anglès, ni alemany, molt poc espanyol; no saludaven en passar i feien un horari estrambòtic. Ara s’ha aclarit tot. Eren dues famílies de lladres romanesos, dedicades a la pràctica del “llaç libanès”, una forma cutrosa i grollera de buidar les targetes de crèdit del personal. El poble se n’ha temut, com una ona : de dalt cap a baix. Els de més amunt sabíem, un poc,  el que passava; un poc més avall –devers el forn- ja comentaven : “hi ha hagut ferits, han vist gent amb guants d’aquests d’operar malalts!”; més avall encara, per devers el cafè de Can Fiol, ja hi havia –segons l’expert oficial- “un mort”; a la plaça del Pesador dels Porcs, quasi al final del poble, ja són dos, o tres, els morts. Les notícies, com veuen, rodolen i engreixen per si mateixes.

He pensat: “mira tu, duia el ‘rollo’ de la globalització aquest matí quasi insomne i n’he tengut una demostració pràctica, d’alguns efectes no desitjats, supòs”. Caldria afegir que les pomes de la botiga eren importades del Brasil. I això que som a la “Mallorca profunda”, que els agrada dir als experts bandarres. Com Dalí, que sostenia que el centre del món era l’estació de tren de Perpinyà, he decidit que el centre de l’illa,   ben enmig de Mallorca, és l’escaló de ca madò Gorreta, que és un lloc equidistant del pou de Llorac a Llorito, del pou de Judí a Sencelles, del dels Horts a Costitx i del monòlit que fixa el centre del gran Sinium, quan Sineu era Llorito, Sineu i Sant Joan, junts. Tan enmig i tan endins, i tanmateix  rebem esquitxotades de per tot,  de la retirada del Teló d’Acer, que degué fer ‘xíspes’ quan el baixaven o  de la caiguda del Mur de Berlín, un dels seus esbaldrecs ens ha arribat avui ( no puc avaluar, encara, les conseqüències de la venguda del papa Benedicte).

A l’escaló de ca madó Gorreta s’hi acosta un veïnadet a seure devora jo, en Francesc,  i una veïnadeta, una nina morena de trets indígenes sudamericans. La cussa eivissenca, despistada i desmarrada, ensuma els nostres peus. És molt ximple, no se borda. Li don un tros de pa i no el vol, la nina me diu : ”No quiere comida, sólo come pasto”. “Què diu que menja?” demana en Francesc. “Només menja herba, deu estar malalta”, li traduesc. Retorn a la lectura del catàleg de congelats, me refresca i m’aconhorta molt.


L'ESTIU ATRIBULAT O EL PENJAT DEL SEMENTER DE CA NA GARRAFINA. Climent Picornell

jcmllonja | 03 Agost, 2006 22:17


L’estiu atribulat o el penjat del sementer de ca na Garrafina.

Climent Picornell

El vent dubtà aquell dematí. Sortí de llevant, però girà a grec –humidet i fresquet- i s’aturà. Per uns moments pareixia que l’embat no gosava i, efectivament, al cap de poc un xalocot poderós vessava de darrera el puig d’en Xoroi. Com una bava calenta s’aspergia per la vinya de davant ca nostra fins que arribava a la mar i la feia tornar enrera. Les ones anaven mar endins. Em deia Javier Mariscal, un dia que conversàvem amb n’Eliseu Climent,  que el que més recordava de Sa Colònia, quan hi anava amb en Miquel Barceló,  eren “aquelles piràmides estretes i llargues”. Ara en  tenia dues davant, sembrades dins el callet i el ‘manto negro’. Vaig pensar en el discurs sobre la seva utilitat, que és com una rondalla; ho deixarem en que aquestes construccions militars, d’uns vint metres d’alçària,  foren senyals de telemetria per als submarins ronyosos de la postguerra. N´hi ha per la platja de Muro, dins Can Picafort, a Son Bauló, a Son Serra de Marina i aquí. Les mèl.leres, els puputs, les tórtores turques, la colla de menjamosques, els capferrericos, les perdius... tothom anava com alís aquest dia, tret d’un falcó que ho talaiva de damunt el capcurucull d’una d’aquestes piràmides raquítiques.

Cercant la part més fresca de la casa, vaig veure fum a la tanca del veïnat, el sementer de ca madò Garrafina, dues quarterades que no havia volgut vendre la madona a n’en Martí Ferriol que les mercadejava en nom de dos moros carregats de dòlars. Molt de fum, darrera una figuera. En un dia tan calent em va esverar, havia vist picapedrers que arreglaven la casa de devora i vaig baixar corrensos a dir-los que allò era una insensatesa. No vaig veure ningú, era dissabte. Me’n vaig cap al foc, que feia una fumassa, per mirar d’apagar-lo com fos i abans d’arribar-hi, a la branca més gruixada de la figuera, coll de dama blanca, hi vaig afinar un homo penjat. Vatuadell ! Ara ho puc explicar, però la meva primera reacció, abans de mirar si era viu, va ser partir escapat per amunt, espaorit i acollonat, cap a can Tomeu “Propietari”. No era a ca seva, però em va sortir a rebre la seva cussa, senyal de que no era molt enfora. Però ningú pus va sortir d’enlloc. Amb un xorrac rovellat que hi havia devora la paret de pedra seca, vaig tallar el vencís que estrenyia el coll al penjat. Era ben mort, vaig mirar d’escoltar-li l’alè, li vaig tocar algunes venes, res de res. Duia el calçons banyat per darrera i per davant, havia llegit que els qui es pengen, o són penjats, ejaculen i després els esfínters s’amollen i brou i femta surten a voler. Havia estat així. Era un homo d’aparença africana del nord, amb un poc de barba, xoquins al peu i camisa i calçons roçadets. El foc havia pres ja el rostoll i el caramull de fustes velles, de la casa en reformes, pareixia un fogueró de Sant Antoni, a l’estiu, però, era una cosa alarmant. Marc al mòbil l’u-u-dos i, molt amablement, l’operador es va fer el càrrec tot d’una de la situació, va avisar una ambulància, la guàrdia civil i els bombers i m’havia demanat que no em fes enfora.

Mentre mirava de localitzar na Xisca, que és metge o el seu home, en Mateu, que és de l’Ajuntament, un renou fort de motors em passà per damunt i una brusca potent, com un diluvi sobtat, ens deixà banyats i xops, al mort i a un servidor. Una avioneta ens havia ruixat, algun observador havia ‘acuat’ del fum, prop dels pinars residuals dels costers de les serres de Llevant. No havien passat deu segons i, aquest pic, un helicòpter, m’amollà una senallada d’aigua, aquesta vegada em semblà que era més dolça. Em vaig posar a cobro a un porxo rodejat de figueres de moro, encara no n’hi ha de madures, tot i que algunes ja prenen  color. La guardià civil baixava per la camada d’en Sec.

Mentre menjava el plat de fava parada, veia la policia local, el tinent-batle i gent que anava i venia, la jutgessa, la funerària i tutti quanti. Vaig saber que era un treballador marroquí d’una finca gran de prop de Sa Canova. No vaig tenir temps de sentir pena, ni commiseració per aquell home, nascut probablement a les llunyanes muntanyes de Nador, al nord del Marroc. Tot es mesclava amb un pensament rutinari :  Per què ho devia haver fet ?  No li vaig conèixer en els ulls oberts, el segons que els hi vaig mirar, cap sentiment de pena, ans al contrari, semblava content i agraït. Devia haver estat ell qui pegà foc al caramull de llenya ?

A mitjan horabaixa, l’escenari havia recobrat la tramoia habitual, tret dels rostolls socorrats i un ‘retén’ de bombers del Consell de Mallorca. No em quedava més, per acabar el dia, que anar a veure la posta de sol dins l’aigua. De la cala estant, el sol s’amagava  per darrera la cuculla de Fartàritx, mentre un estranger, treia un pop i el mostrava a la seva família : “hey, hey, an octopus !” (“I’d like to be under the sea / in an octopus’garden in the shade...”) El sol, indiferent al bufó poper i a la tragèdia del matí,  baixava lentamet, vermell com una magrana, en aquests cas però l’homenatge no era a la madona de sa Cabana, sinó a la de can Garrafina, que al no vendre als moros rics desbaratà la urbanització. Encara esper, vanament,  veure el “raig verd” que espurneja, exactament, el darrer moment en que el sol se colga. Mon pare el veia sempre, quan servidor era nin. Jo no; senyal de que tenc mal travessar la ratlla que separa, o uneix, la realitat amb la fantasia.

_________________________________________________________________

(La fotografia que il.lustra l'article és d'en PEP TORRO. S'hi veu al meu cosí, el fotògraf Climent Picornell, retratant una d'aquestes "piràmides raquítiques" que  hi ha a les platges de la badia d'Alcúdia. Aquesta en concret és prop de la desembocadura del torrent de Son Real, a l'esquerra de Son Serra de Marina)

 



 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb