Climent Picornell

EXTRATERRESTRES ( LES "FRESQUES" DELS POBLES DE MALLORCA). Climent Picornell.

jcmllonja | 28 Juliol, 2006 16:07




EXTRATERRESTRES (LES “FRESQUES” DELS POBLES DE MALLORCA).

Climent Picornell

Els puc assegurar que havia aconseguit entrades pel concert de Nina Hagen ( ròssecs de quan un era més jove); també em sol·licitaven per a una funció de circ cultural. Tot m’assegurava sortir a les pàgines de “societat” de n’Eugènia Planas al BRISAS. Però al darrer moment (que s’havien pensat !) vaig optar -me va fer vessa, la veritat-, per seure a l’escalonet de ca madò Gorreta, just devora ca meva.

La casa és a les estribacions del serral que du cap al Revellar; són els turons que juntament amb les roques del Dimoni i el puig d’en Baldiri, menen cap al puig de Sant Nofre i fan de contrafort al poble. El carrer Major comença just devora ca nostra –una casa del segle XVI amb un parral a la façana- i davalla quasi un quilòmetre fins als horts de Baix de la Vila, seguint naturalment el rost de l’aigua quan plou. Aquí dalt, a l’enfront del carrer, s’hi situa una de les rotllades a la fresca del poble, amb una situació privilegiada. A l’entreforc amb el carrers del Revellar i del Vent, s’hi col·loca un grupet de gent a imaginar-se que passa fresca, en aquests dies torrefactes de l’estiu de Mallorca. El ritual és com segueix; a mitjan horabaixa, quan l’ombra ja és més potent, surten els primers; ara l’amo en Toni “Malé” i en Joan “Bujarró”, amb na Maria, sa seva dona, i s’hi afegeix tot d’una na Joanaina “Joanona”. Aquest és a hores d’ara el nucli fix i, poc a poc, un dia nosaltres, un altre les filles i els gendres de l’amo en Toni o na Margalida “Massena” que hi puja de més avall. Un temps, la vetlla a la fresca d’aquí d’alt era potentíssima, més d’una dotzena i mitja de persones ( els “Calatravins”, na Matarina, madó Trona...). Molts d’ells són morts i ara el grupet ha minvat i és més ajustadet.

La cosa va de xerrar. Temes com si fa fresca o no. Si més que ahir o no. Si ara fa una bufadeta. De totes les maneres la justificació de la calor és “que ara és es temps i no fa lleig, que no és ver?”. Ara passa el pastor “Jovenet”, que ve d’arreglar els mens amb un canet fermat amb una cordeta i s’atura, l’han operat de cataractes i hi veu millor sense ulleres, però no les se treu per si un cas. En Miquel “Frasó” passa -amb el cotxe- i va arreglar els porcs, els té a lloure, “però tenen un cobro on anar, així, a lloure per dins el pinar i el conradís, se fan més bons”. Una metgessa –del càncer, diu una- passa per amunt, “s’ha fet un casal per aquí darrera, té molt bona vista, però ara s’ha venut un solar i taparan a tres o quatre si hi fan pisos”. Sempre seguit passa gent, per amunt i per avall (“així el món no trabuca”, deia sempre madò Gorreta, al cel sia). Tothom que passa se’n du el comentari aferrat. “Aquest que no era el fill d’en Rafa ?”. “No, és el fill d’en Toni ‘Vaina’, que té una administració de loteria al ‘Correofur’ de Palma”. “Aquest que no era el de sa Claveguera”. “Sí, té una finqueta just-su-aquí-dalt”. “Aquest són externs, saps que n’hi ha, veus molts de caràcters que no són del poble”. Uns alemanys van a la piscina de sa Talaia de s’Alga, un restaurant d’un germà d’en Joan “Bujarró”, casat amb una filla de na Catalina “Festera” que hi trobà aigua, damunt el turó !



De damunt la costa estant s’observa bé la gent i el trull fins a ca na Joana “Mitalera”, un xalet de baix del carrer Major. Que si travessa el camió de n’Amador “Bastó”, “només sap fer feina, festejava dins la palera, mentre feia síquies”. Que si al forn hi duen a rostir les porcelles, hi ha sopar a Can Bronca; que si na Joana “Llagosta”, tot lo dia és per defora i escomet tothom, conegut i desconegut, “té unes cames de foc, jo en canvi tenc ses plantes des peu sempre fredes ( és l’amo en Toni, 88 anys ) tenc mala circulació, però sa mestressa “Jordaneta” en farà 100 pel novembre i mira-la, se’n recorda de tot”. En Joan encara se sent la cama que li tallaren, com si encara hi fos al seu lloc, “quina cosa eh ?”. Na Margalida i na Maria de Cas Saig van a comprar un rameller, per Santa Margalida, i ja se sap “que la monja l’encén...”

El frare de Solanda, vestit de frare, apareix per la part de Cas Sabateró i xerra a la plaça amb més gent, “deu haver de començar el rosari, sa mare se morí ahir “. Un cotxe passa escapat, “Vatuadell aquest !”, o, “Bonjesús, saps que frissen !” “Uep ! I n’Arnau ha tret sa bicicleta i ha deixat es Mobylette”. “Va a fer exercici, li ha ‘ordonat’ el metge, està carregat de greix a sa sang, i ara es metges recepten molt anar a peu i beure aigua, ja me diràs tu quin dos remeis, més vells que es pastar!”. “Record quan el teu padrí ‘Ferrer’, al cel sia, mos contava que a Roma feien pagar per beure una botelleta d’aigua. No se’n podia avenir! Pagar per beure aigo !” En Guillem de ca na Soca, volta cap al carrer Estret, la filla ha fet una bona casa amb piscina i aire condicionat. “Avui l’he topat, que comprava llaunes de menjar de moix, he pensat vaja que ha tornat de fi, i com que m’ho mirava m’ha dit : ‘és per les fures, els agrada i no agafen diarrea’. En Julià amb una furgoneta : “és de l’empresa”, puntualitza un dels entesos de la rotllada. Algú me crida per anar a cercar melicotons a son Burixó, telefon al mòbil de n’Andreu ‘de Gossalba’, “feis via que he d’anar al funeral”.

Més avall, ja han sortit altres vetlles a la fresca. Davant ca ma mare, cas Saig, més avall, davant ca S’Almudaina, davant ca na Trobiguera –l’amo en Rafel no està molt bé-..., na Francisca Molinera i na Guerreta, ja són també defora al cap de cantó on dues botelles de plàstic fermades amb un filferro eviten que els cans el compixin i així no hi han de tirar flor de sofre sempre seguit. Més avall ja vé sa plaça Vella, amb els cafès i la gent asseguda a les taules. Les estades a la fresca fan de competidors amb la televisió, durant tot l’estiu la gent que és defora no la mira. Prefereixen el xerrar, el conversar, l’escorxar el germà proïsme que també és un art profitós –aquella s’ha separat, aquell va estar tancat a la presó, aquell no té un duro, aquella n’ha robat molts- passa també gent honrada, de tot hi ha als pobles. Criticar, demanar, aclarir, fins que ja, nit tancada, ha aparegut la carrera de sant Jaume -nebulosa blanquinosa, carregada d’estels- solcada per avions i satèl·lits artificials, habitada per extraterrestres, com nosaltres, habitants de móns, com el nostre, que acaben i, qui sap, si recomencen. De promte, algú agafa la cadira i s’aixeca, es posa el punt i final i fins demà a uns dels emblemes, esmorteïts, de l’estiu de Mallorca.


____________________________________________________________________
Les figures han aparegut als conreus del Pla de Mallorca. La primera de totes, molt similar a les populars "casques" o coquetes que es reparteixen el Quart Diumenge de Quaresma a l'ermita de Consolació de Sant Joan de Mallorca, s'ha trobada dins un sementer d'ordi transgènic entre Ariany i Petra. Les altres han mostrat preferència pel blat-xeixa i els cereals híbrids.

EQUINOCCI DE PALMA I TRÒPIC DE CÀNCER. Climent Picornell

jcmllonja | 22 Juliol, 2006 17:21








Equinocci de Palma i tròpic de Càncer.

 

Climent Picornell

 

No pot dormir. Havia obert el sobre i l’informe de patologia li comunicava que la malaltia podia ser molt greu. I el món sencer i rodó –un poc axatat pels pols- li havia caigut damunt. Però no estava esclafat del tot. Miracle !

L’horabaixa mateix, havia cridat tot d’una al seu amic, com un germà, que és metge i que té els budells acursats per un denou llunyà. Mentre li explicava el que havia llegit, l’altre li remugava doctoralment : “no passis pena, t’has de fer més proves, en sortiràs...”; la seva companya es mirava la malifeta, indecisa, com qui veu en les paraules de l’amic la tòpica mentida pietosa. Al bar, els cambrers els indicaven quina era la taula més fresca, la que té més tiro. Avui, malgrat uns minuts quasi huracanats, no ha entrat embat per la bocana del port. Parlaren dels fills, de les cases, dels pares –del d’en Maties que es va morir, ahir-, dels amics – “...en Cèsar va brut, passeja una síndrome de Diogènes, arreplega i arreplega i té ca seva que ja no hi cap res, com un femer”-. Cèsar, mirin per on, té un cervell privilegiat. “Segons per a què...” diu ella.

No pot dormir. Abans d’un diagnòstic real i ajustat li ballen els “perquè a mi” , “quina putada”, “tenia tantes coses per fer”, s’hi entravessa la ràbia i el “merda, merda, merda”. Llampega. Per la banda de Porto-Pi les vergues lluminoses deixen entreveure les ennigulades poderoses. L’espectacle és de franc. Els llums vermells al capcurucull dels màstils dels vaixells i el far verdós del que fou el passeig de La Riba fan de contrapunt, sincopat, de la il·luminació histèrica de la nit. Les barques del bou, amarrades una a l’altra. Una ventada, quasi un cap de fibló ciutadà - vist i no vist - ha arremolinat fulles diverses, quasi totes de ficus. Entre els caramulls, milenars de flors liles de les lagunàries, ara arbres de carrer, que havien florit sense que ningú els fes puta cas.

Pensa -quina cosa menys original, repensa-  en fer testaments, el vital i l’altre, en com ho dirà als seus, en com evitar la llàstima dels qui l’estimen, en com serà la seva partida, si acovardit o agombolat. ( Semblen les pàgines, no escrites, del diari apòcrif d’un hipocondríac i que les faci retre, impúdicament ).

Externs a tot aquest patiment, travessen pel carrer els darrers noctàmbuls, alguns treballadors que ja van a la feina i els camions dels femeters, amb la seva simfonia bruta. Dues gavines i un moix negre,  savi, s’ho miren resignats. I llampega. Dins les cases el baf de l’estiu s’hi ha aposentat, però al balcó hi arriba, imprecisa, alguna alenada de vent, humit. En aquell moment exacte, el psiquiatre estranger passeja el ca, negre i lluent, el que sempre menava la seva dona, morta de càncer de pàncrees. Deu ser un missatge cruel subliminal ? Una casualitat morbosa ? Una serendípia fatal ?

No pot dormir i es fa present – obsessiva i, per ventura, exagerada - la visió del patiment, de la por, del que quedarà d’ell : les paraules i els records. Tanmateix, la ràbia que retorna. Passeja d’esma per la casa. Damunt la taula de la cuina – taulell d’anuncis, llista de compres i de comunicats familiars- hi ha una nota : “Mon pare, hem de pegar un bot fins a “Venta-Autos” a comprar el cotxe ? Desperta’m !” Idò això. Roda la bolla. Hi ha gent que emmalalteix, n’hi ha que morirà amb una tremebunda agonia, però els adolescents –gràcies siguin donades als déus- mantenen les quimeres, la mare natura se’n fot i amolla traques estivals i ell, que no pot dormir, es prepara per començar el seu calvari, travessar el seu equinocci (passar  “un equinosi” que diuen els més vells) sense moure’s de Palma, la seva ciutat estant. Comença a fer quatre gotes, grosses com a patenes de primera comunió, i al cap de no res, plou a les totes. El moix s’ha posat a cobro. Una parella - ell pareix nòrdic, ella africana - ben banyats, es mengen les boques a besades, davant el seu balcó. Parlen una llengua –i no va amb segones- molt estranya, que no sap. Però aquesta nit l’entén ! I això li obri un finestró d’esperança. Un llamp amb un tro sec i rotund dispara les alarmes dels cotxes. Només hi feia falta aquesta serenata, qui sap si premonició de música d’exèquies o de fanfàrria de festa major.


_______________________________

Les imatges són del web del meu amic CHANO MARQUEZ



50 Números de "L'OBSERVADOR DEL PLA DE MALLORCA". Climent Picornell

jcmllonja | 14 Juliol, 2006 16:45



 (Segueix)

ESCENES IRREALS DE L'ESTIU. Climent Picornell

jcmllonja | 06 Juliol, 2006 13:35


Escenes irreals de l’estiu

Climent Picornell

(Moix del web d'en Quimi Portet)

He fuit, escapat, de Ciutat, perseguint com en un somni d’aquests obsessius i paranoics la irrealitat dels meus caus d’estiu. Tanmateix ja no hi pot haver discursos que evoquin “locus amoenus” amb el consabut “beatus ille”. Ja no es pot fugir d’enlloc. Només d’un mateix, cosa que, abans, deien que era impossible. Fet i fet, ses ovelles passen per davant ca nostra, a Sa Marina. El pastor les du d’una tanca de just darrera, que fa d’estador d’estiu, cap a pasturar i han de passar, forçat, per aquí, un lloc que un temps era amarador. És sempre sol post, ja de vespre, alguns dies fosca negra. Sé que vénen perquè sent els esquellots i la pols entra. L’acompanya sa dona i en “Negro”, un ca bord ben ensenyat que guarda sa guarda.

-“Que pot nedar en ‘Negro’ ?” “Diga-li que s’hi fiqui”. “Au ‘Negro’, a s’aigo!” El ca se remulla després d’un dia de feina. Banyat, surt, s’espolsa frenèticament i s’acabussa al xot passer, com qui dir : “hem d’anar nets i sabre qui comanda”. La imatge de les ovelles ran de mar no deixa mai de sorprendre’m. El pastor fa una aturada, encén sa pipa, xerra amb sa dona, pega dos crits al ca, sempre allà mateix, arrapitat a una paret alta d’esquena d’ase.

A l’altre costat de la paret, que el rodeja completament, un casal gran quasi damunt la línia de costa, de fet, la mar ja ha rapinyat l’estructura de pedra seca i alguns trossos fan com un cocó previ a l’esbaldreg. És la “Casa del Francès”. No és “Ca el francès”, com per remarcar, que la protagonista és la casa. D’ell, diuen si va estar molts d’anys al Txad, altres pensen que al Senegal, i això basta per encendre la imaginació de la tropa d’al.lotea i dels quatre vells que fa més de quaranta anys que el veuen i només han aconseguit que alci el cap quan, rares vegades, passeja per la vorera. El francès berena sempre a un petit belvedere de vuit columnes, tapat de canyís i on quatre glicínies miren de surar, contra les envestides del vent de Tramuntana. Les glicínies amb les seves flors liles, com a raïms, fan un fruit dins unes faves molt rostides, fortes com a pedra de Binissalem. En arribar l’estiu, amb la calor, les faves rebenten amb un renou com de pet, de pet remarcable, i escupen les llavors, unes llenties grosses. De l’altre costat de la paret se senten, i també les corregudes de les rates que en fan sa repilla, i esperen la temporada com qui espera els confits a la processó del dijous sant.


-“On és el Senegal, ma mare?”. “Pels negres, per Àfrica”. “I aquest homo què hi feia ?”... Ningú sap què hi feia el francès per l’Àfrica negra, però al veure’l, prim, fort encara, hom està temptat de pensar que no fos un oficial de l’exèrcit destinat a les colònies. Qui sap si un coronel de “parachutistes”, d’aquells de l’OAS d’una crueltat superba amb els argelins, és per mor dels seu tall de cabells, sempre rapats. O un mercader, un negociant, un tractant de ves a saber quines mercaderies que puguin excitar la nostra fantasia. “Fos el que fos –em comenta en Valerià- va fer molt de doblers. Tal vegada la seva família traficava amb esclaus i hagué de fugir quan el país es feu independent. M’ho diu mentre fa tibar tres o quatre llences que té calades sempre, des del terrat de ca seva fins a la mar, i els banyistes les hi desbaraten, les barques s’hi embullen. Però ell, da-li que da-li, no perd l’esperança que un llobarro majestuós, el més gran de la badia, s’hi enganxi qualque nit, quan entri a perseguir el peixetons. L’esca són tites. Un cucots grossos, curts i forts que no permeten l’espipellada i els s’han d’engolir sencers amb l’ham amagat a dins. “Saps que en queda de poc de peix. Han fet molt de mal aquestes barques grosses, arrosseguen i arrosseguen i no deixen res, pelat com un jonc deixen el fons. I sa contaminació, també. Fa uns anys, aquí davant, a ‘Sa Llosa’, la veus ?, ses ones hi rompen, treies lo que volies, llagostes i tot. El francès, fa molts anys, hi anava, amb la primera careta, i amb les aletes de plàstic posades als peus, ningú n’havia vistes mai... Ja ho provaràs ara.”

Tres passes més envant, dues nines petites tenen també la seva conversa, que, mirin per on ens retorna a la realitat, valgui la paradoxa : una, simulant ser l’home, diu, “Me tengo que marchar a Madrid urgentemente”; l’altra, simulant ser la dona, li contesta, “No, no te vayas, buaaa, buaaa” ( com si ploràs); “Vale, ara podríem jugar a ‘naúfragos’, dins la mar”. “Tan petites i ja tan pijas ! ”, remuga n’Amanda, la filla de n’Andreu, que enguany ha fet primer de telecomunicacions a Madrid.

El francès pareix que ho escolta, però mira lluny, el pastor ja és a sa Punta des Xebel.lí, voltant cap a Can Nyany, en Valerià me mostra una tita i un servidor, ja ben nu dins mar, cantusseix l’”Azzurro” de n’Adriano Celentano, la lletra i la música, però, eren de Paolo Conte : “Cerco un po' d'Africa in giardino / tra l'oleandro e il baobab, / come facevo da bambino... / Azzurro, il pomeriggio è troppo azzurro, e lungo per me, / mi accorgo di non avere più risorse senza di te, / e allora / io quasi quasi prendo il treno / e vengo, vengo da te, / ma il treno dei desideri, / dei miei pensieri all'incontrario va.”

Ja ho val, deu ser per la “squadra azzurra”, la selecció italiana, supòs, que m’ha vengut al cap. Això d’un ‘pomeriggio troppo azzurro’, un horabaixa massa blau, o de que ‘els trens dels desitjos van en sentit contrari de la realitat’, és un poc massa feixuc per a una nit d’estiu. Les “noctilucas” fan com espires dins l’aigua.


 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb