Climent Picornell

UNA PASSEJADA PER PALMA L'ANY 1644. Climent Picornell

jcmllonja | 27 Juny, 2006 11:16




Una passejada per Palma l’any 1644

 

Climent Picornell

 

Una de les primeres funcions dels blogs d’Internet, era la de “mira que he trobat pel WEB”. És a dir, posar a l’abast dels internautes coses interessants i curioses des del punt de vista del blogger. Idò això. He trobat una digitalització d’un dels planells de Palma més interessants que existeixen : “La ciutat de Mallorca “ Delineat pel prevere i matemàtic Antoni Garau i gravat per Antoni Company, datat a l’any 1644. És un gravat sobre planxa de coure de 41,5 per 56, 3 centímetres ( l’escala numèrica real seria 1 : 3870)

 

A la grandària que permet l’arxiu digitalitzat, que podeu descarregar i imprimir, és quasi tamany natural, “life size”.

 

No comentaré amb detall el mapa, que permet fer una passejada per la Palma de la primera meitat del segle XVII ( ja ho vaig fer al meu llibre “700 anys de Cartografia de Balears”, fet amb els meus col·legues i nogensmenys amics, Antoni Ginard i J.M. Seguí, o hi podeu trobar més referències a l’excel·lent treball “Palma a través de la cartografia, 1596-1902” de Juan Tous, publicats ambdós per l’Ajuntament de Palma), deia que no m’hi referiré amb detall, qualsevol que ho vulgui fer ho pot provar des del seu ordinador, però si que traduiré al català, la cartel.la que hi ha a l’angle superior esquerra que està en llatí. Diu: “ La ciutat de Mallorca, antigament Palma, afortunada per la fecunditat del seu sòl, pel seu aire sa, per l’abundor de fruits de tota casta, per la bellesa impressionant dels seus edificis, per la situació de les seves murades i defenses que la circumval·len tres milles itàliques, la meitat d’elles fortificadíssimes. Capital de l’illa de Mallorca i també de tot el regne Balear, té Seu episcopal i Audiència reial, que presideix un virrei en nom del catòlic monarca de les Espanyes. Situada al començament del cinquè Clima de latitud Nord  39º 36’ i en els 25º 2’ de longitud. Al sud la banya la mar en el seu cèlebre port de navegants. Dissenyat amb gran esment per Antoni Garau, Prevere i Matemàtic, veu ara la llum per primera vegada. Any del Senyor, 1644”

 

Me sap greu però no record gens on el vaig trobar, un dia pasturant per la WWW cercant cartografia digital.litzada.

 


LA "MEDICINA ALTERNATIVA" : ENTRE LA REGULACIÓ I L'ESCÀNDOL. Climent Picornell.

jcmllonja | 16 Juny, 2006 18:09



La “medicina alternativa”: entre la regulació i l’escàndol.

Climent Picornell

La Generalitat de Catalunya  mira regular les pràctiques “mèdiques o sanitàries” que no formen part de la medicina oficial. Té un Projecte de Decret pel qual es regulen les condicions per a l’exercici de determinades teràpies naturals. Diu, « l’existència de diverses maneres d’entendre la persona, el diagnòstic, la malaltia i el tractament, relacionades amb la tradició de les diferents cultures, condiciona criteris o opcions mèdiques i terapèutiques distintes. Existeixen la medicina oficial, convencional o al·lopàtica i la resta de criteris anomenats no convencionals, complementaris, alternatius, naturals o holístics. En els països que ja reconeixen oficialment els diferents criteris i les teràpies naturals que utilitzen, s’observa una tendència a integrar aquestes pràctiques en els sistemes de salut, coexistint amb la medicina convencional o al·lopàtica.” La Generalitat limita a  “acupuntura i teràpies orientals afins; criteri naturista; teràpies i tècniques manuals i criteri homeopàtic”, les pràctiques alternatives regulades. I pus.


(Imatge : Guillem Mudoy)


Hi ha “pràctiques alternatives”, que no es veuen reconegudes amb aquest decret , ja que, diuen,  crea falses expectatives, no dona garanties jurídiques o no reconeix la llibertat de l’usuari. La Coalició d'Entitats Professionals de Teràpies Naturals i la Coordinadora de Centres de Formació de Teràpies Naturals” manifesten que “moltes teràpies i maneres diferents d’entendre les diverses disciplines, quedaran excloses”. N’he observada una d’aquestes entitats  per veure de què anava al seu web. “ Es una nueva técnica natural nacida en España de las manos de... (medico naturista, kinesiólogo, reflexólogo, hipnólogo, magneto-terapeuta). Combina de forma perfecta distintas terapias. Está diseñada para que ningún problema o enfermedad quede fuera de su campo de acción. Cursos de 4 niveles de 24 horas de duración, dirigidos a todo el mundo en general. Diagnóstico por kinesiologia; Fórmulas herbales; Sales de Schussler/diagnóstico; Oligoelementos; Diagnóstico por carta espinal; Alergias ( Curación total sin tomar ningún medicamento); Diagnóstico kinesiología comportamiento; Flores de Bach; Fóbias; Arquetipos Metamórficos; Confección historial y estudio carácter; Relajación Ericksoniana con puntos anclaje; Musicoterapia; Lenguaje de los colores;  Desarrollo intuición; Indagación momento kharmático personal; Actuaciones personales en positivo y negativo; Viaje astral; Ruedas energéticas; Trabajo y diagnóstico por velas; Péndulo universal; Nociones de quiromasaje y Cyriac; Tratamiento por Magnetoterápia con aplicación directa; Masaje de tratamienro definitivo de Anginas; Eliminación del dolor, etc, etc, etc...

Idò això.  John Diamond, en el seu llibre “L’escàndol de la medicina alternativa hi publica la seva recerca i les seves confessions; periodista, va morir als 47 anys de càncer de gargamella. Tot deixant clar, i això ha de quedar ben clar,  que no totes les pràctiques alternatives són comparables,  hi assenyalava que la confusió que introdueixen en els pacients és notable, i que algunes es mouen dins paràmetres absolutament fraudulents. Per aquest motiu i per la immensitat de doblers que es gasta la gent, aquí , a Europa i als USA, en aquestes pràctiques és aconsellable la seva regulació. El llibre és el testimoni, segons el Dr. Estapé, d’un malalt que sublima el seu sofriment per tal d’oferir un testimoni definitiu contra el curanderisme, o contra els efectes secundaris i tòxics de productes alternatius que poden fer emmalaltir o impedir que es recuperin els malalts. No és un llibre a favor de la medicina ortodoxa, un gran negoci de metges i laboratoris, però no com solen dir els alternativistes “una gran conspiració mèdica contra els pacients”. Si aquesta conspiració existis hauria de ser immensa perquè tots els metges mantinguin el secret de la trama, de tal manera que els malalts no se n’assabentin de les ‘meravelles’ dels productes alternatius”. Les pràctiques sanitàries alternatives també són un gran negoci i no només és un ofici de  ‘nobles figures perseguides pels oficialistes i moguts, únicament, pel bé dels malalts’. Els alternativistes, no cal enganar-se,  cerquen també el seu profit, com els ortodoxos. Una diferència, molt important, és l’objectivitat científica -als menys cercada i controlada-  dels medicaments i les pràctiques que utilitza la medicina oficial. Aquesta és contrarestada, de forma demagògica,  per casos aïllats; és aquella història tan coneguda “d’un que estava moridor després de passar per mil clíniques i en ‘fulanet’ el va curar imposant-l’hi les mans o donant-li unes herbes meravelloses”. Diamond, manifesta que els alternativistes són ‘perversament orgullosos’, per exemple :  mai no trobareu, diu,  un herbolari que confessi que s’ha descobert que un dels seus preparats no funciona. Al pròleg, unes paraules que fan escarrufar, de l’autor de “El gen egoista”, Richard Dawkins : “Quan les biòpsies han parlat i l’esperança s’escola a poc a poc; quan el cirurgià entra al quiròfan acompanyat per ‘algú amb capa i caputxa i una dalla a l’espatlla’ –l’alè de la mort-  aleshores els voltors ‘complementaris’ o ‘alternatius’ comencen a volar en cercles”. I és que ja ho saben, i és ben humà, on hi ha vida hi ha esperança, on hi ha esperança hi ha doblers. I no vull negar, ben al contrari, que els alternatius no estiguin moguts pels desig sincer d’ajudar. En fi, ja ho veuen, encara som per aquestes bardisses. Un diari gratuït d’aquests que ara es reparteixen publicava, a pàgina sencera : “El vinagre, el arma secreta de la naturaleza”. Al final, però, s’havien d’escaldar  36 euros per rebre el llibre “Miel, Ajo y Vinagre”. Tot plegat : ‘més vell que es pastar’.

(Imatge : Guillem Mudoy )

L' AIGUA AL PLA DE MALLORCA. Climent Picornell

jcmllonja | 09 Juny, 2006 16:06




El problema de l'aigua a Mallorca sempre s'ha posat de manifest. L'exemple del Pla de Mallorca ens hi fa pensar de bell nou. Els meus àlies, Apol.lònia Manresa i Arnau Matemales, en parlen a "L'Observador del Pla de Mallorca" d'aquest mes. També ha sortit un altra periòdic comarcal nou, en català, SA TALAIA D'INCA ( http://www.satalaiadinca.com  ) amb informació de la ciutat d'Inca i dels municipis de la comarca mallorquina del RAIGUER. La imatge de més amunt és un poema visual de JOAN BROSSA.




L’aigua al Pla de Mallorca.

Apol.lònia Manresa

Faltarà aigua al Pla ?

L’abastiment d’aigua ha estat sempre un tema crucial al Pla de Mallorca. La climatologia ha marcat èpoques de sequera pertinaç i l’estalvi i l’ús de l’aigua eren problemàtiques que venien significades per un aprenentatge històric.

Després de l’aigua de pluja, aparegueren les sínies, els aljubs, els pous i les cisternes, vengué, més tard, l’època dels motors d’explosió que ja podien treure aigua de més endins i en més quantitat, fins arribar a l’època de l’explotació dels aqüífers més profunds. A les cases, les cisternes eren el dipòsit per antonomàsia del consum d’aigua domèstica, recollida de l’aigua de pluja. Aquesta cultura de l’aigua es mantingué molts d’anys, fins que recentment les aigües potables canalitzades als nuclis urbans del Pla i l’aparició de tècniques d’extracció de l’aigua a més profunditat són exponents de que la nostra comarca ha entrat dins el circuit de l’aigua de la modernitat, que tocaria finalitzar sempre amb el reciclatge a les depuradores. Ara la cultura clàssica de l’aigua ha desaparegut i pareix que, d’aigua, n’hi ha d’haver per sempre i per a qualsevol cosa. De totes les maneres el creixement poblacional del Pla en aquests darrers temps, i el que es preveu per d’aquí a uns anys, ha fet que es posi en entredit la capacitat dels seus propis aqüífers per solucionar la demanda previsible. Ja han sortit propostes d’integrar el Pla de Mallorca dins els circuits generals d’obtenció d’aigua de Mallorca : la connexió del Pla amb l’ “Artèria Hidràulica de Mallorca” que durà aigua de les dessaladores del litoral, del raig de Sa Costera i del pou de Sa Marineta.

D’on ve l’aigua del Pla ?

A Mallorca quan es parla de recursos hídrics, cal parar una especial atenció als sistemes

subterranis, ja que les aigües superficials són de règim estacionari i -a excepció dels

embassaments de la serra de Tramuntana- corresponen a torrents. La disposició geològica del Pla dóna lloc a una estructura característica per al dipòsit d’aigua subterrània, que són els aqüífers. Dins d’un medi aqüífer, les aigües poden estar en contacte amb el medi atmosfèric mitjançant els buits de terreny fins a la superfície (aqüífers lliures) o bé estar aïllades per terrenys poc permeables (aqüífers confinats). També existeix el cas intermedi d’aqüífers que emmagatzemen aigua i la transmeten molt lentament (aqüífers semiconfinats). Existeixen diverses Unitats Hidrogeològiques a l’illa de Mallorca. Òbviament aquesta distribució dels aqüífers subterranis no coincideix amb els límits geogràfics municipals o comarcals.

La UNITAT DE LES SERRES CENTRALS és la Unitat Hidrogeològica a la qual pertanyen la gran majoria de municipis del Pla llevat d’una petita àrea del sud i alguns altres que pertanyen a la unitat de Sa Marineta. L’extensió de la Unitat de les Serres Centrals és de 301 km quadrats, dels quals quasi un 30% són afloraments permeables. La seva estructura geològica permet diferenciar tres sectors: Zona de Sineu-Lloret-St. Joan-Maria-Petra / Zona de Bonany-Porreres-Montuïri / Zona de Randa. Les dues primeres presenten similituds en la seva composició geològica, la zona de Randa presenta materials més similars a la Serra de Llevant.

Les capacitats aqüíferes de la zona són reduïdes degut a la poca superfície d’infiltració,

gran part dels materials permeables són fora de la zona saturada, el nivell “piezomètric” és profund, amb existència de diferents fractures que trenquen els materials permeables.

UNITAT HIDROGEOLÒGICA DE “Sa Marineta”.

A aquesta Unitat hi ha una part de tres municipis : Maria, Ariany i Petra. L’extensió total és de 156 km2, la seva gran majoria permeables, i dels quals aproximadament un 40% pertanyen al Pla. Queda separat de la Unitat Hidrogeològica anterior per un nivell de margues impermeables del Miocè. La seva estructura és de cubeta amb un pendent suau cap a la mar.

ESTAT ACTUAL, CONSUM I GESTIÓ.

El potencial d’extracció ens diuen que és elevat, encara que molts dels pous es troben en desús o no arriben al límit d’extracció legal. Malgrat això cal fomentar un major control, tant del nombre de captacions com del volum real d’extraccions.

• L’ús agrícola i ramader, representa la meitat de les extraccions dels pous del Pla de Mallorca, s’observa com la meitat de l’aigua extreta d’aquests pous és per a ús agrícola (sobretot agricultura i en menor mesura ramaderia), un 21 % es destina als usos agrícoles i domèstics combinats, mentre que l’abastament municipal, representa tan sols un 17 % de les extraccions.

• Respecte a la mitjana de Mallorca, el consum és moderat i inferior al de les zones costaneres.

• El consum del conjunt del Pla en els darrers anys ha crescut. L’entrada en funcionament de la companyies concessiònaries va fer que entre 1995 i 1998 hi hagués un fort increment, ja que poc a poc s’anaven donant d’alta nous abonats. A l’any 2000 el consum va ser entorn dels 770.000 m3 anuals; l’any 2005, va ser de 920.000 metres cùbics. En l’evolució mensual del consum, s’observa un mínim al gener – febrer, un fort increment a la l’inici de la primavera (març – abril), la disminució durant els mesos de maig i juny, i un consum màxim durant l’estiu (juliol i agost). El consum dels mesos de setembre a desembre és també dels més baixos.

• La Comarca del Pla de Mallorca sembla que en aquests moments és autosuficient en el

proveïment d’aigua. Hi ha encara una pràctica tradicional en l’ús de l’aigua en la utilització de cisternes i fonts públiques. El nombre de pous però és molt elevat, i les pràctiques en l’agricultura, no sempre fomenten un ús racional de l’aigua.

La Mancomunitat del Pla de Mallorca, emparada per la figura del “Consorci d’aigües del Pla de Mallorca”, presidit actualment per Joan Sastre batle de Porreres, gestiona les aigües dels municipis, exceptuant Petra i Sant Joan que no hi pertanyen, a través de concessions a empreses (ho han fet diverses companyies, des del 2004 ho fa SOREA, filial del grup AGBAR, el de la famosa torre AGBAR, d’Aigües de Barcelona). La gestió per part d’aquestes companyies, sobretot d’ençà del 1995 ha homogeneïtzat els serveis i facilitat el control dels consums. S’han realitzat obres en tots els municipis per garantir el servei, fet que ha permès un major control de la informació –en destacariem també un major coneixement de la “qualitat” de l’aigua- dels consums i de la facturació real dels abonats.

Els preus de les quotes de consum aprovades recentment són els següents :

BLOC 1 : de 0 fins als 15 metres cúbics bimestrals : 0,64 euros cada metre cúbic.

BLOC 2 : més de 15 metres cúbics fins a 30 m3 bimestrals : 0,84 euros per m3.

BLOC 3 : més de 30 metres cúbics bimestrals : 1, 20 euros per m3.

BLOC 4 : a sòl rústic : 1, 35 euros per m3.

QUOTA DE SERVEI : 4,40 euros de quota fixa per abonat bimestral

Les reserves d’aigua per enguany en els aqüífers es troben al 55 % a Mallorca, el mes de Maig. El Govern considera que es podran afrontar els mesos d’estiu sense problemes. A Mallorca les majors reserves es troben a les unitats hidrogeològiques de Na Burguesa ( 88%) i Manacor (84%). Això, a més de la producció d’aigua dessalada, assegura l’estiu.

COM AIXÍ ÉS VOL CONNECTAR EL PLA A L’ “ARTÈRIA HIDRÀULICA” ?

Bàrbara Mestre, directora gerent de l’Agència Balear de l'Aigua, dependent de la Conselleria de Medi Ambient, ha declarat que « a llarg termini crearem connexions del Pla de Mallorca amb l’ “Artèria Hidràulica de Mallorca” que formarà l’aigua provinent de les dessaladores ja existents a la Badia de Palma i les de futura construcció a Andratx i al Port d’Alcúdia, a més de l’aigua provinent de Sa Costera i la dels aqüífers de S’Estremera i sa Marineta de Llubí.” Aquesta gran artèria hidràulica servirà per a unir, des de el punt de vista de l’abastiment d’aigua, les badies d’Alcúdia i Palma. “Però no volem –continua Mestre- que els únics beneficiaris d’aquesta aigua potable siguin els municipis agrupats entorn d’aquest eix geogràfic, ja que hi ha altres termes municipals relativament propers, amb problemes d’abastiment d’aigua”.

Les primeres canalitzacions cap al Pla tendran com destinació Algaida i Porreres, amb els seus municipis veïnats, precisament perquè aquesta zona pateix dificultats amb el seu subministrament d’aigua. En la conducció fins a Algaida, també es veurien beneficiats els municipis de Marratxí i Santa Maria, que no són del Pla de Mallorca. De la canalització de Porreres, rebrien aigua d’aquesta artèria hidràulica Maria de la Salut, Petra i Vilafranca. Bàrbara Mestre afegí a més que “aquest projecte no significa que tot l’abastiment d’aigua en aquests municipis del Pla depengui exclusivament de l’artèria hidràulica. També hauran d’aprofitar els seus propis recursos hídrics, però necessiten altres fonts de subministre i s’ha de planificar una gestió racional i particular, global, amb criteris d’eficiència i sostenibilitat. Que aquests municipis del Pla tenguin aigua de les dessaladores i de Sa Costera no implica que la puguin tudar o malbaratar”.

_______________________________________________



No deien que bastava la nostra aigua ?

Arnau Matemales

Els informes ens deien que ens bastava la nostra pròpia aigua. Però fa poc Bàrbara Mestre, gerent de l’Agència Balear de l’Aigua, anunciava que el Pla de Mallorca quedaria comunicat amb una macro-artèria hidràulica de Mallorca que rebrà aigua de les dessaladores, de Sa Costera de la Serra de Tramuntana, de S’Estremera i de Sa Marineta de Llubí. Com quedam ? Som autosuficients o, tal vegada, les previsions de creixement urbanístico-residencial de la comarca fan preveure que ens faltarà aigua a curt o mig termini? La situació de l'aigua a Mallorca és i serà sempre molt delicada. Els recursos hídrics són escassos, especialment en anys de sequera, en canvi la demanda és cada vegada més elevada, especialment pels usos turístics i residencials. El resultat d'aquesta situació ha estat la salinització d’alguns aqüífers i la consegüent pèrdua de qualitat de l'aigua potable. Però ningú no gosa encara a abordar el problema en la seva arrel: aturar l'increment continu de la demanda d'aigua, que se produeix per l'augment constant de places turístiques i residencials, camps de golf i urbanitzacions. A pesar del caràcter teòricament no urbanitzable de les àrees rurals, de fet és en aquestes zones on se produeix un increment més elevat de construcció de segones residències. S'ha calculat, per fonts diferents, que, alguns anys, s’han produït creixements de fins a 2.000 noves cases dins el sòl rústic. Moltes d'aquestes cases s'acaben convertint en apartaments turístics o en cases vacacionals, comercialitzant-se per particulars, agències de viatges o tour-operadors. Estudis recents fan pujar a 100.000 el nombre de cases dins sòl rústic, la qual cosa està convertint aquests terrenys en un vertader sòl urbà, especialment a alguns indrets de l'illa de Mallorca. El consum d'aigua d'aquestes noves construccions sol ésser molt elevat, ja que a més del consum domèstic s'hi ha d'afegir moltíssimes vegades una piscina, així com jardins amb un gran consum d'aigua. Els planejaments urbanístics municipals, Plans Generals i Normes Subsidiàries, continuen essent marcadament expansionistes, com es pot veure amb les construccions plurifamiliars que han aparegut com a bolets a tots els municipis del Pla de Mallorca. L’administració pública, en aquest cas el Govern de les Illes Balears, ja ha anunciat que es durà aigua al Pla de Mallorca provenint d’altres zones de l’illa. Caldria veure a que respon això, si és únicament per assegurar el subministrament en anys de sequera o és una resposta a una demanda futura, en augment, producte de l’urbanització de la comarca. Tal vegada tan o més important que aquesta connexió, seria el no abandonar la política d’estalvi de l’aigua, ni les campanyes de sensibilització ciutadana, l’establiment de tarifes progressives més elevades, el foment de sistemes de rec i cultius de baix consum, la reducció de les fuites de les conduccions, i, sobretot, no oblidar la cultura, mil·lenària al Pla de Mallorca, d’aprofitament de les aigües pluvials; sabent, al mateix temps, que cal limitar i tutel.lar el creixement urbanístic i turístic –rellegint les DOT i el PTM- i augmentar el control i la vigilància de l’explotació dels pous. Si això es dugués a terme, molt probablement el consum de l’aigua al Pla continuaria essent autosuficient i sostenible.


MORT I VIDA DE CIUTAT ( a la memòria de Jane Jacobs ). Climent Picornell

jcmllonja | 01 Juny, 2006 18:26




Mort i vida de Ciutat

 

Climent Picornell

 

El títol de l’article és enganyós. És només per atreure gent a llegir el que un geògraf imprecís, i poc compromès, com un servidor, pot dir sobre temes calents de la nostra ciutat, Palma : com el nou hospital de Son Espases, el re-nou parc de ses Estacions, la influència de les noves carreteres i el metro o  els efectes dels nous aparcaments soterranis, sense deixar el de l’exquisida urbanització de Can Domenge. Però no diré res de tot això, o ho diré entre línies i ja sé que és més fatigós haver de  llegir així. El títol de l’article és copiat de “The death and life of great american cities” ( La vida i la mort de les grans ciutats americanes), 1961, traduït aquí el 1967 com “Muerte y vida en las grandes ciudades”. Un clàssic de les bibliografies de la Geografia i de l’Urbanisme. La seva autora, Jane Jacobs, va morir al 89 anys el passat 25 d’abril. La seva mort em passà desapercebuda, fins que L. Fernández Galiano, al diari ‘El País’ de dissabte en feia esment, tot citant, també,  el paper de la baronesa Thyssen defensant una grapada d’arbres a Madrid.

L’article és més un obituari que altra cosa. El llibre de Jacobs és una fita i un mite per moltes raons, però sobretot perquè marca un abans i un després en les idees sobre la forma de planificar les ciutats contemporànies. I  no era ni arquitecte, ni experta en la matèria, com vaig saber a posteriori, senzillament, una dona compromesa amb el seu barri, Greenwich Village de Nova York, i que, a força d’implicació, esdevingué una persona sabuda. Curiosament, feia pocs dies que davant ca meva, a Sa Llonja de Palma, s’havia acabat l’exposició sobre l’arquitecte Josep Lluís Sert, on apareixia el  mite de la zonificació de les ciutats anunciada per Le Corbusier i la cridada, 1941, del mateix Sert : “Poden sobreviure les nostres ciutats ?”. Vull dir amb això que la modelització de la ciutat és canviant i que de l’abandó del “zoning” ( un lloc per a la indústria, un per als hospitals, un per als col·legis...) a la pregonació de la mescla d’usos dins els mateixos barris,  hi ha diversos paradigmes, molts d’ells excloents, i que van des de la zonificació abusiva fins als barris autosuficients per evitar un excés de transport, amb pèrdues d’energia i de temps. Però -sempre hi ha emperons- les ciutats, els seus habitants o els seus gestors imposen a vegades la seva rèplica inexorable. Com ara l’abandó dels centres, i dels seus usos residencials, per les classes altes i mitjanes, fins al fulgor de les perifèries urbanes, les dels rics i les dels pobres, les dels polígons industrials o comercials i les de les zones d’oci; amb algun vaivé, això sí, com és el cas de la “gentrificació” –subtitució dels residents tradicionals per altres de major nivell econòmic- d’alguns cascs històrics o d’antigues zones industrials.

P


erò, vaja, citava Jane Jacobs no com excusa per donar-los una mala classe de geografia urbana, no. La citava com a paràbola i metàfora de la nostra modernitat, fins i tot la de Palma. El seu llibre fou fruit del seu activisme. Opositora tenaç de Robert Moses – el totpoderós dissenyador de la ciutat de Nova York, el “Hausmann” americà- qui amb la construcció de passos elevats, ponts i viaductes ràpids conformà la figura moderna de la ciutat dels gratacels, com un “scalextric”, en funció d’obrir pas al tràfic rodat per davant qualsevol cosa; un model repetit després ad infinitum, ad nauseam, a tot el món. Jacobs entrà en la lluita, per evitar que una autopista elevada es carregàs Greenwich Village, el seu barri. On ella vivia. Diu Fernández Galiano : “Partidària de la ciutat densa, imprevisible i heterogènia, que mescla construccions velles i noves, habitants rics i pobres, vehicles i peatons en una coreografia urbana permanentment renovada”. Amb aquestes idees s’oposava tant als criteris tecnocràtics, representats per Moses i l’administració municipal novaiorquesa, com a les planificacions elitistes allunyades de la realitat, representades en aquell moment per Lewis Mumford que preconitzava una “nova ciutat jardí”.

El pas elevat, no es va fer. Va ser un triomf emblemàtic i l’entrada en decadència dels models agressius i desventradors de les ciutats. Ni uns, ni altres, li perdonaren i Jacobs va ser durament criticada i ridiculitzada, tan pels urbanistes a sou de l’ajuntament, encapçalats per Moses (“la mestressa de casa Jacobs”, li deien), com pels dil.lectes intel.lectuals de la Universitat (“l’oposició formada per un grapat de mares de família”, com qui diu : quina poca base intel·lectual !). Ara bé, mirin per on, tothom està d’acord en que la publicació de “Vida i mort a les grans ciutats americanes” , l’any 1961, canvià el punt de vista de l’urbanisme modern. Va foragitar el model imperant que imposava arrasar barris antics “degradats” i substituir-los per blocs de pisos moderns, edificats entre cursis i ridículs jardinets, aparcaments soterranis i grans nusos d’autopistes i vies de cintura.



Era per això que em referia al valor de les metàfores. Un servidor va llegir el llibre per indicació del meu mestre Horacio Capel, que en aquell moment redactava “Capitalismo y morfología urbana en España”, però per aquí n’hi hauria més de dos o tres que l’haurien de llegir, i no em referesc als meus alumnes de la Universitat. L’haurien de llegir aquests que fan burla de la participació ciutadana com a instrument de disseny de Ciutat, tant des dels despatxos de l’Ajuntament com des dels gabinets dels arquitectes de la “gauche” i la “droite” divines –com des dels departaments universitaris, també-. I no per la seva preocupació per com els jutjarà la història de l’urbanisme –ja ho veuen, Jacobs en tragué un llibre d’influència universal-, sinó per una cosa més prosaica, dita amb les pròpies paraules de Jane Jacobs : “el meu atac no es basa en subtileses sobre els diferents mètodes d’edificació, ni en distincions sobre les modes urbanístiques actuals o sobre les que vendran. És, més que res, un atac als principis, objectius i fins que modelen la moderna i ortodoxa planificació i reordenació de les ciutats”.

 

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb