Climent Picornell

"LA IDEA D'EUROPA" , ENTRE EL BAR BOSCH I CAN TRONCA. Climent Picornell

jcmllonja | 23 Febrer, 2006 11:38


“La idea d’Europa”, entre el Bar Bosch i Can Tronca.

Climent Picornell

            Hi ha llibres que et reafirmen. Tal vegada perquè  et conten el què vols llegir. Vegin sinó : “Europa està formada i composada per cafès. Mentre hi hagi cafès la idea d’Europa tendrà contingut.” El cafè és un lloc per a la cita i la conspiració, pel debat intel.lectual i pel xafardeig, pel “flâneur” i pel poeta o pel metafísic amb el seu quadern. Hi diu això, i moltes coses més, George Steiner, un dels meus escriptors preferits.



            Com quasi cada dia, sense saber que reafirm un ideal europeu, em prepar per anar al Bar Bosch. Surt de ca meva, m’acompanyen els crits i rialles de les gavines d’hivern i just al bell mig del Born el xisclar del lloros verds, que s’han escampat per tot, presagi de la globalització escarabotada. A l’escala, he sentit parlar danès, a les obres de davant polonès, al carrer Apuntadors anglès, a la parada de bus de la Plaça de la Reina -mescladissa multicultural- , senten, sobretot,  equatorià. Pocs em xerren en mallorquí, n’Antònia – al seu quiosc-consultori sentimental de sis metres quadrats- i els cambrers, en Joan – esperant la jubilació com qui espera el messies- o en Carlos i n’Atanasi. Així va. Tot canvia. Fins i tot les lleones del Born em sembla que tenguin les mames més petites que abans.

            De camí cap a la plaça de les Tortugues me top amb gent matinera. Funcionaris que arriben tard; netejadors amb la granera-bufadora mecànica; les dependentes de Zara sense maquillar – estan igual de bones i de llunyanes-; algun advocat famós; un psiquiatre de Felanitx; la mare que espera amb un disminuït profund; els que encara passegen els cans amb la bossa pels excrements (altres sense bossa); una que fou guapa d’un Banc; la joveneta que me mira; la nineta amb uniforme, que no me mira; un calb que me saluda i no sé qui és; un que m’escomet : “Com està aquest senyor ?” sé que fa feina a obres del Port; el capellà-obrer que ja no ho és; l’ajudant de la notaria, molt mudat ( pareix ell el notari ); en Biel de La Caixa que intenta convèncer als sense-casa que dormen a l’entrada dels caixers automàtics que és hora d’aixecar-se.

Diu Steiner : “En el Milà d’Stendhal, en la Venècia de Casanova, en el París de Baudelaire, el cafè albergà l’oposició política que existia, el liberalisme clandestí. Els qui volguessin conèixer Freud, o a Karl Krauss, a Musil o a Carnap, sabien en quin cafè els havien de cercar. Danton i Robespierre es reuniren per darrera vegada el Cafè Procope “. Ho coment a en Llorenç Valverde –devorant dues “llagostes” torradetes amb tomàtiga- mentre m’explica el seu periple de Berkeley al MIT, i li dic que a Boston hi he menjat hamburgueses de llagosta a un McDonald’s, l’anticafè europeu : deu ser això significatiu de “l’esperit d’Amèrica”? Sent les converses de les taules, ma mare em deia que escoltar estava mal fet, però sentir no. “Es que no hay una cultura del dolor, no estamos entrenados para el dolor, ¿ sabes ?”  Conta una rossa, fuma que te fuma, a un company , pareix més un arreplegat de pel carrer o de qualque tasser de bar durant un vespre de rauxa, sense haver tastat el llit. Havien aterrat al  Bosch, un altre de la seva taula dormia amb una mà que li aguantava el cap i una bava que li redolava. No aturava, reprenia el seu discurs sobre el que fos : el dolor, l’amor, la cremor, el matí, la droga, la nit, el món, la bolla... “No ho puc aguantar pus !” Diu fort el professor retirat. És un home simpàtic i iracund quan li toquen algun tema que ell domina  o quan el destorben de la lectura, aplicadíssima, que fa del diari més reaccionari de la localitat. No pot suportar més la xatxèra d’aquella rossa i s’aixeca agafant el seu panet calent de sobrassada. El bar a aquestes hores, és un fris previsible. El broker d’un banc important que arriba carregat de diaris econòmics, de paper color salmó, li serveixen sempre el mateix i no aixeca el cap en més d’una hora. Els tres habituals que sempre arriben amb el mateix ordre, un  rere l’altre; dretanots, amb els judicis curts i fets, gens originals, odiant tot el que els diaris que duen diuen que han d’odiar : el català, els socialistes i tot el que va en contra del comerç urbà. “Quina vergonya !” És el seu leit-motiv. Tota la societat benestant és passada per la pedra d’aquells sanedrí. Dues al.lotes, pareixen germanes, inamovibles, tot el temps que beuen el cafè amb llet parlen fluixet, molt prop l’una de l’altra. Els parroquians que prenen la consumició a la barra, al tasser, són diferents dels qui s’asseuen;  més cridaners, cerquen com sparrings als cambrers, per xerrar de futbol, o de les seves dèries, un de motos, un altre de pesca. Segons el diari, la catadura : Bild, grasset, ros i mal vestit. Süddeutsche Zeitung : llargarut amb ulleretes. Le Monde : vaqueros, bufanda i pipa. I així. Els volanders, els qui vénen a temporades,  passen a formar part del paisatge estacional, com un famós misser que venia propietats a la taula de l’entrada, d’amagat dels seus familiars. O quan arriben els polítics autonòmics de Menorca amb la seva “jefa” davant, tots asseguts a la mateixa taula.



“A un cafè escrigué Lenin el seu tractat sobre empiriocriticisme, a un cafè mataren en Jean Jaurès, pels cafès peregrinava Walter Benjamin”, recorda  Steiner. “Fins i tot les idees més abstractes han d’estar ancorades en la realitat, a l’essència de les coses, com el cas de la idea d’Europa, ancorada en els cafès”. Un cafè amb llet, un tè, una copa de vi, un lloc on parlar, especular, jugar als escacs o al truc, o estar amb la gent fugint de la solitud, a vegades compartida, o, com ara a l’hivern, estar calentó. És ver que al Bar Bosch ja no hi ha en Damià, que un dia, darrera el taulell, em mostrà els calçons blancs del Barça o en Sebastià l’andritxol, argumentant que a Cuba, els “aguacates” són arbres; ni el pintor Bover, amb la seva aura de “maudit” fent grans perorates braç en alt, o el propietari antic, que era ben igual que una estatueta que hi havia , un bust d’en Manolete, damunt un prestatge i que ningú va robar mai, o al primer pis la sala de jocs amb un trispol atrotinat, però l’ambient és el mateix i hi ha encara, “croissants antics”. Com en Roy, de Blade Runner, puc parafrasejar “ he vist coses al Bar Bosch, més enllà d’Orió, que els humans no creurieu”, com arquitectes escridassant pel seus mòbils o entrenadors del Mallorca –en Víctor, amb en Pichi- fent les seves alineacions.



Servidor és un aimador del cafè dels cafès, vaig també al Cafè Líric, al Bar Martí del carrer de Sant Feliu, al Niza; he fet romiatges cafeterils, des del bar de Lisboa on escrivia Pessoa, al de Sartre a Paris , el Bar Brazil i les Deux-Magots, he rossegat el meu cul pell mateix seient on Wagner delirava al Florian de Venècia. He passat hores al Bar Zurich de Plaça Catalunya o al Cafè de l’Òpera de les Rambles de Barcelona. I acab al cafè Can Tronca de Sant Joan, prop de la foganya on dos troncs d’ametler fan espires i l’amo Arnau “Bomber”, em comenta que un pic sanava un porc i pel cap l’aguantava Na Bardissa i per les cames Na Mateveta. Ja he dit, que un és bo de convèncer, si ho diu Steiner: “mentre hi hagi cafès, la idea d’Europa tendrà contingut”. Encara que pugui ser  una idea desbaratada.

 __________________________________

 Imatge del Bar Bosch i Plaça de les Tortugues del web d'ALBERT VIGOLEIS THELEN
http://www.vigoleis.de

El  llibre  "La idea d'Europa" de George STEINER a l'editorial ARCADIA de Barcelona.




BALADRES, CARRETERES I DESERTS. Climent Picornell

jcmllonja | 15 Febrer, 2006 22:14



Baladres, carreteres i deserts.

 

Climent Picornell

 

Tornava del meu poble cap a Ciutat i me’n vaig tèmer que a la divisòria de la nova autovia, desde Montuïri fins a Algaida, hi havien sembrat milenars de baladres. El fet és que aquest “baladrerisme” dels nostres governants que fan carreteres –en aquest cas del Consell Insular de Mallorca-   els ha duit a sembrar exemplars d’aquesta planta, vistosa i esponerosa, qui sap si pensant que és un arbust tropicaloide, però, també podria ser el cas, perquè saben que el baladre és fort i resistent a la sequera i, a l’estiu, fa flors a balquena. Són molt vistosos els baladrars florits.

Una de les cançons més hermoses que he sentit mai –és potent això de “mai”, eh ?- és «Flors de baladre », lletra i música de l’eivissenc Isidor Marí : « Flors de baladre en un torrent / per on no passa mai sa gent, / amb poca cosa en tenen prou / per treure un altre color nou. / Flors de baladre en un torrent, / tenen el cor de sol i  vent, / viuen només d'allò que cau: / aigua de núvol i cel blau. / Flors de baladre en un torrent, / no es venen per deu / ni per cent». És una cançó que te l’aire mestís del “Califòrnia sound”, que podria ser cantada per Neil Young o Van Morrison –al seus começaments-, l’ha cantada Joan Manuel Serrat, sense abandonar el so primitiu del grup UC, les caramelles de Nadal i la curta i la llarga, ja que hi som.




El primer pic que em vaig sentir colpit, amb força, pels baladres va ser durant el meu primer viatge pel desert del Sàhara. Un dia, en haver  travessat el gran llac salat de “Chott El-Djerid” – res d’aquests tots-terrenys que menen els estufats , amb un Renault-4L i un Seat-127,  conduïts per en Jaume Sureda, “des Cabanells” d’Artà, i en Toni Bennàsser, “Borne” de Felanitx- ens vam abocar dins els llits enormes dels rius secs –els “ouads”: no els sona “ouadalquivir” o “ouadiana” ?- i, de prompte, aparegueren, a milenars, els baladres, salvatges, verds i amb les flors colors de rosa. Ara diria que pareixia que na Maria Antònia Munar i la seva task-force sembradora ja hi havien passat abans. De la calorada i la sequedat del desert, passaves, al baixar allà dins, a una cosa que semblava un jardí públic. Els francesos havien batiat aquestes contrades com el país dels “llorers rosats” – “le pays du lauriers roses”- , la fulla ho sembla de llorer, però és un poc més prima i allargada.

Retornant a la cançó de n’Isidor, va ser quan m’en vaig tèmer –una altra similitud africana d’Eivissa- que dins alguns torrents de la seva illa, com el de Benirràs o el de Buscastell que al seu tram final es diu Torrent des Baladres,  hi havia baladres en estat natural, espontanis, adaptats a viure en les precàries condicions climàtiques de les Pitiüses. «Creuen que tenen un gran riu / quan fa un ruixim de mig estiu, / i es deixen dur torrent avall / com ses al.lotes cap a un ball./ » És ben veritat que els baladres, que tenen una distribució biogeogràfica que va des de l’Orient Mitja a quasi tot el litoral mediterrani, han estat disseminats com a planta cultivada i de jardí per tot arreu i amb flors dobles i de colors diversos. En record als barrancs de Sierra Morena i al delta de l’Ebre, prop d’Amposta, n’he vist un parell d’immensos, que estan protegits com arbres singulars i a Montuïri, sembrats, també els han arborificat. Curiosament, a Mallorca no en conec en estat natural, encara que una citació de Barceló i Combis a “Flora de las islas Baleares”( 1879-81), en situa “en los valles resguardados” de la Serra de Tramuntana.

El baladre ( Nerium oleander, L. 1753) és un arbust que sol fer prop de dos metres, pot arribar als quatre; és de tiges erectes, que fan un suc, com làtex. Fulles lanceolades, oposades, dures i de  pecíol curt. Flors rosades, que desprenen un aroma suau i melós,  i amb fruits en forma de beina allargada, que recorden les mongetes, però més grans, dins aquests llegums hi ha les llavors, enrevoltades d’uns plomalls. “Perquè em robàsseu s'amor, / voldria que fósseu lladre / que du tanta vermeior / com una flor de baladre” o “ Ets com sa flor de baladre / que tot cuc n’ha de fugir / de gràcia n’és rebaixada / qui no en fuig ha de morir”; com veuen també és habitant del cançoner popular, però encara que sigui nativa d’Europa, nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà asiàtic,  té mala premsa. El baladre –“adelfa”, en espanyol- és una planta verinosa. Té propietats cardiotòniques, diurètiques, vermífugues i purgants, entre altres, però s’hi ha d’anar en molt de compte. Totes les seves parts són tòxiques i la ingestió d’una simple fulla pot ésser mortal per un animal o per  un home, per mor dels problemes cardíacs que provoca. Aquestes substàncies que afecten el cor, similars a les que té la “Didalera” o la “Ceba marina” fan que fins i tot les mels d’abelles procedents del seu pol.len n’agafin les propietats tòxiques. He sabut que hi ha, però,  “baladres beneits”. A l’herbari virtual de la UIB – http://herbarivirtual.uib.es , quin web més ben fet !- ho matisen diguent que « aquesta propietat ha estat exagerada fins el punt de dir que només dormint a la seva ombra o  que beguent l´aigua prop d´on viu el baladre basta per a sofrir els seus efectes nocius”. Hi ha qui assegura que no hi ha memòria d’enverinaments. Tot i que al www.botanical-online.com  , Vicent Martínez cita casos d’intoxicació per haver torrat aliment amb calius de branques d’aquesta planta, ja que el seu verí no es destrueix ni amb contacte amb l’aire, ni per la calentor. Al Nord d’Àfrica l’usen, encara, com abortiu  i mesclada amb mel, en fan un ungüent per la sarna o “ronya per gratar”, amb boníssims resultats. Sigui com sigui, al tanto !

A Menorca diuen baladre a una altra planta ( Daphne gnidium ), però tornant a Eivissa –on la revista del GEN-GOB es diu “Baladre” i l’Institut d’Estudis Eivissencs té uns “Premis Baladre”, que han guanyat, entre altres , Jean Serra, Bernat Joan, Xicu Lluy o Vicent Tur- en un viatge, ja fa molts anys,  un servidor va comprar una  “ flaüta “ eivissenca, de més de dos palms, feta de rama de baladre (i embocadura de plom !) a l’amo en Toni  Tur; si fos tan verinosa els sonadors eivissencs ja serien tots morts, per partida doble. I acabant , amb la tercera estrofa de la cançó de n’Isidor Marí, que resol amb poques paraules tot això que he hagut de menester tanta lletra per explicar : “ I ses que queden, quan no plou, / obrin ets ulls per veure el sol, / i dos teulats que tenen set / en es cocons fan un glopet. / Flors de baladre en un torrent / no es venen per deu / ni per cent.

 

 




CONÈIXER PALMA, O LA PERIFÈRIA SENSE MITES. Climent Picornell

jcmllonja | 09 Febrer, 2006 16:56

Conèixer Palma,  o la perifèria sense mites.

 

Climent Picornell

            Servidor va néixer – o ma mare em va tenir, que no sé ben bé si és el mateix- al que ara es coneix com el Passeig Marítim. I m’he esforçat des d’aquell moment, a la meva manera, en conèixer Palma. Amb aquest mateix títol vaig escriure un llibre, ara fa vint anys, dedicat als estudiants,  que, per cert, hauria de pensar en actualitzar i reeditar. Al llibre havia fet una divisió, per estudiar millor Palma,  entre la ciutat antiga, els barris de les eixamples i els barris de la perifèria, aquests, els més allunyats dels casc antic. No és la meva pretensió fer-los una lliçó de geografia urbana, sinó fer avinent que així com el centre  té història, ficció i mite, la perifèria i resta de barris de Palma, en curtegen. Vull dir amb això que, i és ben normal, la part més antiga té cròniques medievals, relats d’escriptors de la renaixença i del costumisme, d’en Robert Graves i tot,  i així successivament;  i, en canvi,  els barris, amb històries més recents -alguns eren horts i ametlerars fa dos dies- tenen carència d’algú que, escrivint dues retxes,  hagi col.laborat en la seva mitologia. I no crec que sigui just. Mirin, els pobles de Mallorca, per petits que siguin tenen tots el seu escriptor o escriptora que ha glossat, rellegit –mitificat, per tant- el seu entorn; vegin els exemples sumaris de Maria Aª. Salvà per Llucmajor, Baltasar Porcel per Andratx, el pare Ginard per Sant Joan o Jaume Santandreu per Manacor, i en canvi, les barriades de Palma, molt més populoses, joves i enèrgiques són, la majoria,  orfes d’aquesta feta. Pobles i llogarets habitats per quatre rates tenen les seves jornades d’Història Local; tanta sort que vaig veure fa poc, bona idea,  que n’Albert Herranz havia organitzat les Jornades d’Història Local del barri de Santa Catalina. Esper que en segueixin més.

            També és ver i és cert que, com diuen els antropòlegs Marc Morell i Jaume Franquesa, en una bellíssima reflexió,  Ciutat : patrimoni de centres i marges,  “el Centre és el centre dels ciutadans i de les seves vindicacions que el fan escenari de la vida pública del conjunt de la Ciutat, escenari d’aprovació i de contestació”. També té, però, els seus marges, el centre històric, s’hi refereix comentant la destrossa del barri de Sa Gerreria, Andreu Manresa: “Aquesta Palma dura i de misèria,  humil i artesana, amb escassa literatura i llinatge”.  El cas és que vaig escriure un apunt sobre el barri palmesà dels Hostalets d’en Canyelles i el cinema Dorado i alguns companys visqueren com seu el meu memorial, gent de Son Canals a Son Fortesa, de Can Capes i Es Rafal; moltes d’aquestes denominacions que són avui intra-barriades de Palma. Perquè, aquesta és una altra, la riquesa toponímica de les successives eixamples ( Calvet a 1901, Alomar a  1943, ...) va ser soterrada pels carrers nous i les casetes de planta baixa i hortet. I després per les finques de pisos. He anat al “Plano General de Reforma de Palma”  de 1917 ( que no es va dur a terme) d’en Gaspar Bennàsser, i només a l’entorn de les Estacions hi he apuntat : Son Real, Son Ventayol, Son Sunyeret, Can Ramonell, Ca na Llobera, Can Faxina, Can Curt, Can Pere Magí, Son Coc, Ses Enramades, Can Esteva, Can Brusca, Sa Vela d’en Marí, Cal Senyor Lluc, Ses Set Aigües...aquesta darrera situada entre les vies del tren de Sóller, del tren Inca i el Pont del tren, que, com sabem, l’havia projectat el mateix arquitecte Bennàsser.

            No em vull referir, concretament,  a qui ha escrit llibres informatius sobre barriades, com puguin ser el cas d’en Lluís Fàbregues i El Terreno, o el capellà Santaner i Santa Catalina, o el meu company Antoni Ginard sobre Sa Indioteria, sinó a una altra cosa més de costumari, de trama novel.lesca o de descripció poètica. He trobat cosa, efectivament, ho he consultat aquí i allà. En Gaspar Valero m’ha dit que ja ho tenia en marxa, i de fet a un llibre seu, Palma Ciutat de Narrativa, dedica un itinerari a voltar pel Molinar i Can Perantoni, Ses Quatre Campanes i Es Cementeri, La Real i El Jonquet, El Terreno i sa Plaça Gomila, de la mà de Gabriel Maura, Miquel dels Sants Oliver, George Sand,  Pere D’Alcàntara Penya o Jaume I; no és, tampoc, exactament això. Però, vet aquí que  hi he trobat una nota d’en Josep Maria Llompart sobre Son Espanyolet i Son Cotoneret, Elogi del barri ; diu Llompart : “M’abelliria fer... la lloança de les velles i de les noves barriades populars de Ciutat. Aquests barris problemàtics, difícils, deixats de la mà de Déu, i més encara –no cal dir-ho- de les polides mans del regidors... les barriades fora porta, aquells campaments que creixien a l’entorn de Ciutat, voltant-la d’un cinyell de sang nova, popular i proletària”. Ara anam, era això : són aquests barris.

            La veritat és que he anat trobant material, que s’ha d’elaborar. Però no vull acabar sense el que per a mi és un paradigma d’aquesta recerca , el cas del barri de La Soledat i el seu poeta Rafel Jaume ( 1928 -1983). Vaig pensar en ell, perquè quan en Tomeu Bauçà ( -per cert : on deu ser ? De Suïssa estant m’ha desaparegut-)  redactava la seva tesi doctoral -“Plaça de la Boira. Vida i obra poètica de Rafel Jaume”-, ja em va demanar que li situàs en un  mapa, tot un seguit de topònims, de l’entorn de La Soledat fins al Carnatge, que sortien en l’obra de Jaume. El barri, com entorn territorial del poeta fou objecte creatiu, i recreatiu,  protagonista important de la seva obra, de tota, encara que els seus reculls Tros de Ciutat, Plaça de la Boira i Quintets per a corda i poal, són construïts amb els records, les vivències i els personatges que l’enrevoltaven a La Soledat, quan La Soledat era com un poble, entre horts i  gent que anava a cercar carretades d’alga per femar i tothom, com als pobles, tenia malnom, i obrers i obreres feien feina a la fàbrica de flassades de Can Ribes : “Mirau, això és la fàbrica. Ella sola / ocupa la meitat del barri. Sembla / un gros ocell d’ales esteses. Dóna / treball a molta gent. És estimada...  Una aigua tèbia / corr cap al torrent per una síquia / on dempeus neden els nois  trapassers. / Mirau, això és la fàbrica. Això era.”. Ell vivia al carrer de Son Nadalet, i els carrers són protagonistes principals, descriptors en mans del poeta d’una força excepcional. “Si un arbre en lloc de fulles / tregués per esponera / carn com la nostra carn / faria la mateixa / ombra que fa Sa Roja”.  “Sa Roja” era una sineuera que vivia al carrer Regal, pesava més de 130 quilos, un dia caigué a un pou de merda i els bombers la varen haver de treure i, ja que hi eren, li donaren manguera per fer-la neta. Solitari i rar, com el nom que posà a la seva llibreria, “Cavall Verd”, al carrer de l’Argenteria,  tenia la percepció ben esmolada : “En el descans del cine / havíem d’aixecar-nos / i saludar al “Caudillo”. / L’Autoritat volia / que féssim moviment.” Home irònic ( “ Entre els treballs humils / aquest del dit petit ./ Com la flor de l’abella, / treu la mel de l’orella”.), fou espectador de primera fila del canvi de la ciutat de Palma : “Quan era al.lot els horts enrevoltaven / el nostre barri com una corona... Horts que acabaren com acaben tots: venent-nos com dones de la vida, / no per cinquanta duros, per molt menys”. No ens hem de fer il.lusions, caldria per entendre bé Ciutat, ara, fer una volta per La Soledat, i sabríem tot d’una que la nostàlgia és un atribut que, de vegades, no ens podem permetre. A no ser com a  una mitologia menor de nosaltres mateixos.

 

(*) L'imatge és una pintura de XISCO FUENTES : "El Socors i sa Gerreria de Palma"

VEBLEN I LA CLASSE OCIOSA. Climent Picornell.

jcmllonja | 06 Febrer, 2006 10:30

Un dels meus interessos, professionals i de curiositat general, és estudiar i observar el comportament dels individus durant el seu temps lliure. Veure com passa el temps la gent, ja sigui de forma creativa o de forma passiva, ja sigui de franc o engreixant les butxaques de les multinacionals de l'oci, ja ho saben,  aquelles que han endevinat que "l'oci és un gran negoci". Per això, la meva devoció a determinats textos que anticiparen aquest comportament social. Un d'ells és "La teoria de la classe ociosa" de Thorstein Veblen. Ara segueix un apunt sobre aquest tema.


(El mapa més antic de Palma que es coneix, 1596. Fixau-vos que el torrent  de Sa Riera encara travessa pel mig de la ciutat. Arxiu C. Aragó )

De l’ oci : “Més de cent anys de ‘La Teoria de la classe ociosa’ ”.

Climent Picornell

Ho he sentit contar, no ho puc dir per cert, però crec que era la mare d’en Jorge Luis Borges. Aquesta bona dona, és va morir, després d’una temporada de forts patiments i els seus familiars frissaven d’això que en mallorquí es diu “que el Bon Jesuset la se´n dugués”, per estalviar-li sofrir més. Una persona que va anar a visitar-lo, al saber que li havien faltat molts poc dies per fer els 100 anys comentà : quina llàstima que no s’hagués mort un poc més tard, hagués arribat a centenària. Borges li amollà, en argentí, un exabrupte en que venia a dir “senyora em sembla que en fa un gra massa d’això dels numeros rodons”. I és ben ver, però i els diaris i les televisions que en farien si ara de prompte els hi llevassim les oportunitats de les commemoracions i les efemèrides. I a més 100 anys són cent anys, i no en parlem dels 1000, sobretot ara que ja ha arribat els 2000.

Bè idò el cert és que, repassant uns apunts sobre els significat de l’oci, em trob que l’any 1899 Thorstein VEBLEN, publica “La Teoria de la classe ociosa”. Ara fa cent-set anys. Tenia escrit l’article pel centenari, ho creguin, però l’he guardat per no caure en la dèria dels números rodons. Una beneitura. No és un text oblidat, s’ha anat reimprimint i és un manual conegut, si-més-no als Estat Units o per la gent que, com un servidor, l’interessen les coses relacionades amb l’oci i els temps lliure dels demés. Què diu en Veblen al seu llibre? un assaig sobre el consum ostensible, diu que la despesa, si ha de contribuir a la bona fama dels individus, s’ha de fer en coses superflues. “El consum, per produir bona reputació ha de ser malbaratat, tudat, en coses banals i a l’engrós”. És, en definitiva, un tractat sobre l’snobisme i la presunció social aplicable, després de més de 100 anys !, a les societats riques occidentals. Suposarem que les illes Balears en formen part, sense mirar massa prim.

El meu exemplar du una bona introducció de John Kenneth Galbraith que comença així : “El més proper que hi ha als Estats Units a una llegenda acadèmica -equivalent a la de Scott Fitzgerald en literatura o a la dels Barrymore en el teatre- és la llegenda de Thorstein Veblen”. En el pensament social nordamericà hi ha una realitat, una tradició que atribueix a Veblen tot comentari i tota crítica de les institucions nordamericanes. Com amb en Marx per a un marxista devot, tot és allà. De totes les maneres, és probable que el marxista conegui millor el tema. “Res delata més un impostor intelectual que una tendència a citar de forma desinvolta a Veblen.” Glup ! Vaja amb en Galbraith, no sé si hagués estat millor suprimir la cita per a aquest article. Bé, i en resum, la seva vida va ser escandalosa i interessant, sobretot pel seu comportament amb les dones i les institucions universitàries, i perquè -torn a citar en Galbraith- cap home del seu temps, ni posterior, vegé amb ulls tan frets i penetrants, no tant el lucre pecuniari, sinó la forma com la seva recerca fa que es comportin els homes i les dones.

Ara es troba pertinent parlar d’oci. Ara que la reflexió sobre l’oci ha travessat més enllà de l’”Educación y Descanso” franquistes o les Escoles de l’Esplai de l’Esglèsia catòlica o els Boys -Scouts de les esglèsies laiques (podriem posar altres exemples) i ha penetrat dins les acadèmies, a causa, perquè no dir-ho, del maneig dels doblers que remou. Del “nec-otium” dels llatins (d’aqui ve la paraula negoci) a la major indústria del segle XXI, vet aqui una de les paradoxes del negoci de l’oci.

Vaig descobrir l’existència de VEBLEN, a “Els Mallorquins” de Josep Melià. A l’edició de l’editorial Daedalus de l’any 1967, titula el seu capitol X : “Una teoria de la classe ociosa”, i en ell, ja insinua que “ el precepte i l’exemple de la classe ociosa tenen força prescriptiva per totes les classes situades per sota d’ella”. D’aquí en deriva Melià algunes reflexions sobre els particulars complexos de la personalitat mallorquina. Semblava una via interessant de recerca, però a les noves edicions de “Els Mallorquins”, desapareix el capitol i les citacions. Caldria una re-edició de la primera edició i recuperariem, també, el pròleg d’en Joan Fuster ( del temps de “Nosaltres els valencians”) denunciant “l’estigma servil de la impotència i la dimissió”, per cert, ben aplicable a alguns dels mallorquins d’ara mateix.

Bé, ja han vist com els cent-dos anys de la publicació d’en VEBLEN, ens podrien servir per a entendre millor el que ja fa temps que s’anuncia com la maquinària de fer doblers més grossa de la història : l’oci. Sobre això hi reflexionà el nostre hoteler més destacat, Gabriel Escarrer -quan el feren Doctor Honoris Causa per la Universitat de les Illes Balears- i quedà publicat: L’Oci, el negoci i l’ofici. Salvant les distàncies teòriques amb Veblen, l’escrit d’Escarrer és un text interessantíssim, sobre la percepció que aquests “self-made-men”, com ell, tenen sobre una de les variants de l’oci modern més aclaparadores, que és el turisme . A un capitol hi entona fins i tot una éspecie de disculpa en el to de “...no en sabiem mes”, de Joan Manuel Serrat, com una espècie de mea culpa, per les malifetes dels hotelers a Balears. Producte dels seu desconeixement del negoci o de la seva immersió, ho diré més cursi, dins el paradigma de desenvolupament turístic del moment. La veritat era que no els calia haver llegit VEBLEN.

La realitat és que conforta, davant els neo-experts que ara es posen a parlar de la societat del oci, de les definicions de temps lliure, en una paraula, front a aquesta allau d’entesos que ens plou cada dia, retrobar algún clàssic on refugiar-se. Hi posen un punt de sensatesa. O hauria de dir, de lucidesa ? Puc suggerir “ On Leisure” de Bertrand Russell? O, tal vegada, aconsellar un re-lectura de “Le droit à la paresse”, que va escriure Paul Lafargue, que, segons he sentit contar, decidiren suicidar-se el mateix dia, ell i la seva dona, que era una de les filles de Karl Marx... O, per ventura, “De la Vagancia” de n’Unamuno. Qui sap si l’ “Oceonografia del tedi” de n’Eugeni d’Ors. Per qualque cosa s’ha de començar.


" ULTIMÀTUM " i ABECEDARI. Climent Picornell

jcmllonja | 01 Febrer, 2006 12:25

Per a la revista del meu poble, "Mel i Sucre" de Sant Joan de Mallorca, d'aquest mes de Febrer he enviat aquest article que ara penjaré al Bloc.




“Ultimàtum” i  abecedari.

 

Climent Picornell

 

            De cada pic tenc per més segur que els territoris de la nostra infància són uns paisatges que ens acompanyaran sempre. Volguem o no. En siguem conscients o no. Pors inexplicables, gusts i alegries arrelen dins alguns moments de quan fórem nins i encara ens esbutzàvem de riure. “No ens tornaran a pastar” sentencia ma mare, com qui dir que si hem crescut esguerrats, ja hi ha poca cosa a fer. Ara diré a que ve aquesta reflexió prèvia.

            A un canal de Televisió, dels molts que ja entren per la parabòlica i la Digital Terrestre, d’aquests canals temàtics que amollen només pel·lícules antigues, hi feien “Ultimátum a la Tierra”. Una pel·lícula del temps de la picor, els anys cinquantes, de l’estil de “La guerra dels móns” o “Invasors de Mart”, però de sèrie B, clàssics del gènere. Un servidor l’havia vista al cinema Dorado, a la barriada dels Hostalets, una sala que ara tomen i converteixen en lofts de luxe. Eren els anys en que ja ens hi deixaven anar totsols, i aquesta era de “ciència-ficció”. Tractava  d’un personatge vengut d’una altra galàxia, amb una nau com un platet volador, que arribava a la Terra a fer la darrera advertència, donar l’ultimàtum  als humans : “aneu en compte amb les vostres bregues!” Eren els anys de la guerra freda entre comunisme i capitalisme. La força d’aquest personatge residia, més que en els seus sermons en un arma potent, en un homo de ferro que duia, un robot poderosíssim – ara veig que eren quatre llaunes, de nin no m’ho varen parèixer-, que llençava raigs devastadors. Bé. La peli ens impressionà tant que l’incorporarem tot d’una als nostres jocs i el qui feia d’ “Ultimàtum” sempre guanyava. “Jo vull ser n’Ultimàtum”. Dins els nostres caperrins havíem identificat el títol de la pel·lícula –que no enteníem- amb l’homenot de ferro : allò era “n’Ultimàtum” ! Vaig passar un guster de tornar-la a veure, tot i el seu primitivisme tècnic i ideològic. Anys més tard vaig saber, em sembla, que volia dir ultimàtum i que el robot tenia nom : Gort. Ca barret ! Molt millor, “Ultimàtum”!

            Idò, la cosa anava que, per aquelles mateixes èpoques, havia llegit una notícia que, també, m’impressionà. Ja sol passar i a vegades de forma inexplicable. A ca nostra estàvem subscrits a tres publicacions periòdiques, cosa inusual en aquells temps, eren : el “Correo de Fátima”, el “Mensajero del Corazón de Jesús” i “Selecciones del Reader’s Digest”. Ja poden intuir de quin peu ens calçàvem; davall la manxeta del Correo de Fátima, un lema recordava : “Rúsia se convertirà” , no se en què s’ha convertit però ara veig que els pastorets de Fàtima, cosa sabien. Vaig compensar, anys després,  aquestes lectures llegint milers de novel·letes de l’”Oeste”, de Policies o Romàntiques que anàvem a canviar a l’estanc del cap de cantó. A “Selecciones” -la traducció a l’espanyol d’una revista que era l’ideari pur del nordamericanisme més ranci- vaig llegir-hi que un nin de la meva edat, de resultes d’un cop al cap, provocat per una caiguda de la bicicleta, havia perdut, oblidat, o s’havien esborrat del seu cervell algunes lletres de l’alfabet, per la qual cosa havia hagut de tornar aprendre a xerrar. Vaja. Per aquest motiu, durant anys, de forma profilàctica un servidor, quan es pegava un cop, que solia ser jugant, el primer que feia era recitar de bellnou tot l’abecedari : abcdefghijklllmnñopqrstuvxyz. Buff! Quin alè ! Tot correcte, no havia perdut cap lletra : endavant ses atxes !

 

            Un dia, justament, que m’havia tocat ser n’ “Ultimàtum” –que, com a la peli, caminava amb els braços estesos per envant, els ulls com a clucs, el cap un poc per amunt, i les cames com qui fa el pas de l’oca- em vaig fotre una caparrotada amb un pal d’electricitat –que feien tots una olor particular- i n’ “Ultimàtum” va caure estormiat. Al cap d’una estona em vaig aixecar... recitant l’abecedari : abcdefghijklllmnñopqrstuvxyz. Es fixin que era l’abecedari espanyol, amb la eñe. Tampoc s’havia perdut cap lletra per dins les rues del meu enteniment malmenat.

            Ho contava a ma mare, i ella es reafirmava : “Tanmateix ja en podem fer de bots; tal érem, tal som”. No vaig entendre molt bé perquè ho deia. Ara, no és que perdi lletres, ara perd noms sencers i a ca nostra en venim d’avior d’això de perdre la memòria, i estaran d’acord en que per recordar noms no deu bastar l’abecedari.  No em quedarà més remei que recitar tot el Santoral, el cristià i algun altre. D’ultimàtums me’n donen dos o tres cada dia. Tampoc els ultimàtums, com nosaltres mateixos, són el que eren. Basta veure remakes com “Mars Attacks!” ( 1996) de Tim Burton per saber que avui, els marcians, com el dimoni, ja no fan por a ningú.






 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb