Climent Picornell

ES GALLET i ES POU BO ( PARANYS DE LA MEMÒRIA). Climent Picornell

jcmllonja | 19 Gener, 2006 09:33



Es Gallet i Es Pou Bo : paranys de la memòria

Climent Picornell

 

Una bona part de la nostra felicitat rau en saber oblidar o en sedassar convenientment els records. D’això va.“Es Gallet” i “Es Pou Bo” són dos topònims de Palma que tenen a veure amb la meva experiència com empresari (un altre dia els contaré quan vaig traspassar el restaurant “El Túnel” situat davall l’arc musulmà de la porta de la Gabella Vella de la Sal, cantonada amb el carrer dels Apuntadors, o d’un trull nou que s’ha de dir “Atlas”). Foren dos locals, més que bars, que tengueren una història efímera que els va transcendir. No massa, però sí…Ho dic perquè, en Carlos Garrido, no fa gaire, glossava al seu diari els trenta anys de l’obertura d’Es Pou Bo i en José Carlos Llop, obre el seu nou llibre “Al Sur de Marsella” amb un article que fa referència a Es Gallet : “Porque en aquel bar la ciudad cambió verdaderamente”. Cosa hi devia haver. Faré un apunt de cada un, però donen per fer-ne un llibre gruixat, amb clarobscurs i algun pou negre ( una nit, un, m’arrabassà mitja barba, fins que l’estormiàrem amb un os de vedella).

Un matí en Frederic Suau i un servidor passejàvem pel barri del puig de Sant Pere, era l’any 1972. A les vidrieres esmorteïdes de la “Bodega San Pedro” hi havia un cartell de “Se Traspasa”, escrit a un cartronot mal tallat i amb lletres que anaven disminuint per por de no caber-hi. Entràrem i hi havia, sa madona –una eivissenca de nom Eulàlia- i dos parroquians, els més jove tenia vuitanta anys i l’altre, també eivissenc, resultà ser l’amo en Toni Marí Marí “fill d’un cura i d’una infermera”, segons ell; mariner que coneixia tots els racons de l’oceà, de Filipines a Cuba, d’Egipte a Cadis; d’ell -que fou client de l’establiment que obrirem després- aprenguérem a dir : “Rumbo a El Cairo!” Que volia dir : ja duc prou cassalla i és hora d’anar jeure. Férem “tec” amb el preu –però necessitarem dos socis més, en Marià Salvà i en Pep Ventayol- que acordàrem amb el germà de l’eivissenca, guàrdia municipal del mercat de la Plaça de Pere Garau i home extraordinàriament desconfiat. S’havien de baixar tres escalons per entrar a la bodega i,  al final, el corral pegava a la murada renaixentista de Palma. Un petit taulellet pintat de verd-persiana va ser el primer que haguérem de treure, hi habitaven milions de cuques-molles. Al primer cop d’uixol aparegueren traces d’arcs gòtics i al segon aiguavés un arc de mig punt enorme; ho poden veure, ja que avui aquest lloc, que és al carrer de Sant Pere, és la seu d’un organisme del Govern Balear i en Gaspar Valero a les seves guies de patrimoni urbà hi fa una aturada explicant que era l’alfóndec  d’Hom de Déu, ja citat a 1350. L’excusat, al  corral, estava bastit amb unes pedres rodones que resultaren ser bombardes de canó del segle XVI, encara en rodolen per ca nostra. Un pic acabada la transformació en un bar modern i “fashion” li havíem de posar nom. “Es Gallet” sorgí de les típiques discussions que es congrien quan s’ha de batiar alguna cosa, sia persona o lloc. Es gallet, en mallorquí, és l’apel.latiu que es fa al clítoris femení, però el nom no provenia d’aquí, sinó que, més ingènuament, venia d’un gall petit. Llegíem en aquell temps un escriptor estendard del formalisme rus Viktor Sklovsky qui en un paràgraf s’enrrollava sobre el cant del gall i la traïció anunciada de Sant Pere : “ si Sant Pere no s’aixecà fou perquè no sentí el gall cantar, devia ser un gall petit”. D’aquí hi sortí el nom i entre parèntesi “The house of the rising Mallorca” , que no era més que una gamberrada lluny de segones o terceres lectures. El negoci donava. Donava per comprar motos, per llogar una casa ran de mar, a la vorera de Sa Dragonera i per a un casalot immens al carrer de Can Canals, que fou després l’estudi dels pintors Enric Irueste i Miquel Barceló. I tot això. El primer client se n’anà sense pagar i tot el “famoseo” d’aquell temps hi va rossegar el cul, escriptors, pintors, models, hippies i altres herbes…El vam traspassar a dos anglesos, que l’on demà se’n temeren de que no hi anava ningú. Era això que se’n diu un bar de clientela captiva, però dels propietaris.



Es Pou Bo, obeeix, en canvi, a un topònim real. És un lloc del llogaret de Gènova, a dues passes de Palma, més amunt de Son Dureta o més enllà de La Bonanova. Molts de pobles tenen un “pou bo”. Un dia, passejant també, amb n’Aldo Spahni, un suís de Mallorca, i amb en Guillem Frontera, entràrem a un botiga, d’aquelles antigues botigues de poble, situades a un casalot enorme, quadrat, al qual s’hi havia de pujar per una escala des del carrer. Era com un drugstore, s’hi despatxava de tot, fins i tot oli amb una d’aquelles màquines d’èmbol transparent, que tenia un quarto per a ella tota sola. Per un portal forà, com de possessió, se sortia a un jardí, amb geranis i heures. Abans de ser botiga, havia estat teatre de teressetes. “Se Traspasa”, posava també, era l’estiu de 1975. Dit i fet. Es convertí en el “Pou Bo”. Amples sofàs, tauletes de marbre i cadires de vimet i bova, mobles antics…Gènova s’havia convertit en un lloc on  s’hi pujava a menjar “pa amb oli amb tomàtiga” i el nostre “Pou Bo” també en servia, de forma diferent, per l’ambient i per la gent. Hi exposaren pintors, fotògrafs, s’hi feren presentacions de llibres i discs, i les targes de propaganda eren poemes originals fets a posta pels seus autors; record els dels poetes Josep Albertí, Guillem Soler, Joan Perelló. La nit que va morir el general Franco va ser el lloc de concentració de tota la progressia de Palma –férem un bon calaix amb el xampany- hi hagué sarau per llarg, amb el temor que el governador d’aquell temps, l’ultradretà Carlos de Meer, enviàs un escamot a tancar per la força aquell cau. Record alguns personatges d’aquell vespre que ningú ho diria, veient-los ara. Ho conten, això, Antoni Marimon a la història del PSM i López Crespí a una història de l’anti-franquisme a les illes. Les partides de truc que hi vaig fer allà són elements de records més concrets. Durant uns mesos en Guillem m’envià a Barcelona els diners que em possibilitaren acabar la carrera, me faltaven un parell d’assignatures. De retorn al bar -durant l’estiu em tocà dur-lo a mi-  però tan ell com jo mateix, més que el bar -que és un negoci molt esclau- miràvem cap a altres bandes i deixàrem que el negoci s’esfondràs pel seu i nostre propi peu. Vull dir que deixàrem de dar-li marxa. Ben a veïnat, paret per paret, hi havia un forn, amb un forner capficat a fer-nos pans en forma de cap de fava, unes faves enormes, que eren molt males de tallar, ja que les llesques no eren homogènies, però ell passava molt de gust, de passar entre la gent, amb aquell mabrarros cuits, que espantaven el personal. Són d’aquell temps la meva moto Ducati-350 i alguna senyoreta que hi duia, quan tancava el negoci, tard, carretera de Son Berga per avall, cap a Palma. Fa trenta anys i encara sent els pits a l’esquena d’alguna al.lota al seient de darrera. Els qui ho traspassaren li canviaren el nom, “Sa Ximbomba”, i em sembla que encara és obert. En Carlos Garrido –“fue el bar de los progres, de los bohemios, de los contraculturales”- anunciava una festa per celebrar els seus trenta anys. Miraré de dir-ho a en “Michi” Puigserver que la nit de cap d’any de 1975 hi va fer “Vichysoisse” per a tothom i no sé ara on para; ell em deixà, en aquesta època, ca seva -un duplex al Putxet de Barcelona-  amb l’única condició de treure el ca, en “Morgan”, a pixar. Com si me ves : en “Morgan” buidant sa bufeta plena i un servidor caminant de nit per Barcelona. Res. Un miratge. Un parany estantís de la memòria.




 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb