jcmllonja | 19 Gener, 2006 09:33
Es Gallet i Es Pou Bo : paranys de la memòria
Climent Picornell
Una bona part de la nostra felicitat rau en saber oblidar o en sedassar
convenientment els records. D’això va.“Es Gallet” i “Es Pou Bo” són dos
topònims de Palma que tenen a veure amb la meva experiència com empresari (un
altre dia els contaré quan vaig traspassar el restaurant “El Túnel” situat
davall l’arc musulmà de la porta de la Gabella Vella de la Sal, cantonada amb
el carrer dels Apuntadors, o d’un trull nou que s’ha de dir “Atlas”). Foren dos
locals, més que bars, que tengueren una història efímera que els va transcendir.
No massa, però sí…Ho dic perquè, en Carlos
Garrido, no fa gaire, glossava al seu diari els trenta anys de l’obertura
d’Es Pou Bo i en José Carlos Llop,
obre el seu nou llibre “Al Sur de Marsella” amb un article que fa referència a
Es Gallet : “Porque en aquel bar la ciudad cambió verdaderamente”. Cosa hi
devia haver. Faré un apunt de cada un, però donen per fer-ne un llibre gruixat,
amb clarobscurs i algun pou negre ( una nit, un, m’arrabassà mitja barba, fins
que l’estormiàrem amb un os de vedella).
Un matí en Frederic Suau i un
servidor passejàvem pel barri del puig de Sant Pere, era l’any 1972. A les
vidrieres esmorteïdes de la “Bodega San Pedro” hi havia un cartell de “Se
Traspasa”, escrit a un cartronot mal tallat i amb lletres que anaven disminuint
per por de no caber-hi. Entràrem i hi havia, sa madona –una eivissenca de nom
Eulàlia- i dos parroquians, els més jove tenia vuitanta anys i l’altre, també
eivissenc, resultà ser l’amo en Toni Marí Marí “fill d’un cura i d’una
infermera”, segons ell; mariner que coneixia tots els racons de l’oceà, de
Filipines a Cuba, d’Egipte a Cadis; d’ell -que fou client de l’establiment que
obrirem després- aprenguérem a dir : “Rumbo a El Cairo!” Que volia dir : ja duc
prou cassalla i és hora d’anar jeure. Férem “tec” amb el preu –però necessitarem
dos socis més, en Marià Salvà i en Pep Ventayol- que acordàrem amb el
germà de l’eivissenca, guàrdia municipal del mercat de la Plaça de Pere Garau i
home extraordinàriament desconfiat. S’havien de baixar tres escalons per entrar
a la bodega i, al final, el corral
pegava a la murada renaixentista de Palma. Un petit taulellet pintat de verd-persiana
va ser el primer que haguérem de treure, hi habitaven milions de cuques-molles.
Al primer cop d’uixol aparegueren traces d’arcs gòtics i al segon aiguavés un
arc de mig punt enorme; ho poden veure, ja que avui aquest lloc, que és al
carrer de Sant Pere, és la seu d’un organisme del Govern Balear i en Gaspar Valero a les seves guies de
patrimoni urbà hi fa una aturada explicant que era l’alfóndec d’Hom de Déu, ja citat a 1350. L’excusat, al corral, estava bastit amb unes pedres rodones
que resultaren ser bombardes de canó del segle XVI, encara en rodolen per ca
nostra. Un pic acabada la transformació en un bar modern i “fashion” li havíem
de posar nom. “Es Gallet” sorgí de les típiques discussions que es congrien quan
s’ha de batiar alguna cosa, sia persona o lloc. Es gallet, en mallorquí, és
l’apel.latiu que es fa al clítoris femení, però el nom no provenia d’aquí, sinó
que, més ingènuament, venia d’un gall petit. Llegíem en aquell temps un
escriptor estendard del formalisme rus Viktor
Sklovsky qui en un paràgraf s’enrrollava sobre el cant del gall i la traïció
anunciada de Sant Pere : “ si Sant Pere no s’aixecà fou perquè no sentí el gall
cantar, devia ser un gall petit”. D’aquí hi sortí el nom i entre parèntesi “The
house of the rising Mallorca” , que no era més que una gamberrada lluny de
segones o terceres lectures. El negoci donava. Donava per comprar motos, per
llogar una casa ran de mar, a la vorera de Sa Dragonera i per a un casalot
immens al carrer de Can Canals, que fou després l’estudi dels pintors Enric Irueste i Miquel Barceló. I tot això. El primer client se n’anà sense pagar i
tot el “famoseo” d’aquell temps hi va rossegar el cul, escriptors, pintors,
models, hippies i altres herbes…El vam traspassar a dos anglesos, que l’on demà
se’n temeren de que no hi anava ningú. Era això que se’n diu un bar de
clientela captiva, però dels propietaris.
Es Pou Bo, obeeix, en canvi, a un topònim real. És un lloc del llogaret de Gènova,
a dues passes de Palma, més amunt de Son Dureta o més enllà de La Bonanova.
Molts de pobles tenen un “pou bo”. Un dia, passejant també, amb n’Aldo Spahni, un suís de Mallorca, i
amb en Guillem Frontera, entràrem a
un botiga, d’aquelles antigues botigues de poble, situades a un casalot enorme,
quadrat, al qual s’hi havia de pujar per una escala des del carrer. Era com un
drugstore, s’hi despatxava de tot, fins i tot oli amb una d’aquelles màquines d’èmbol
transparent, que tenia un quarto per a ella tota sola. Per un portal forà, com
de possessió, se sortia a un jardí, amb geranis i heures. Abans de ser botiga,
havia estat teatre de teressetes. “Se Traspasa”, posava també, era l’estiu de 1975.
Dit i fet. Es convertí en el “Pou Bo”. Amples sofàs, tauletes de marbre i
cadires de vimet i bova, mobles antics…Gènova s’havia convertit en un lloc on s’hi pujava a menjar “pa amb oli amb tomàtiga”
i el nostre “Pou Bo” també en servia, de forma diferent, per l’ambient i per la
gent. Hi exposaren pintors, fotògrafs, s’hi feren presentacions de llibres i
discs, i les targes de propaganda eren poemes originals fets a posta pels seus
autors; record els dels poetes Josep
Albertí, Guillem Soler, Joan Perelló. La nit que va morir el general Franco va ser el lloc de
concentració de tota la progressia de Palma –férem un bon calaix amb el
xampany- hi hagué sarau per llarg, amb el temor que el governador d’aquell
temps, l’ultradretà Carlos de Meer,
enviàs un escamot a tancar per la força aquell cau. Record alguns personatges
d’aquell vespre que ningú ho diria, veient-los ara. Ho conten, això, Antoni Marimon a la història del PSM i López Crespí a una història de
l’anti-franquisme a les illes. Les partides de truc que hi vaig fer allà són
elements de records més concrets. Durant uns mesos en Guillem m’envià a
Barcelona els diners que em possibilitaren acabar la carrera, me faltaven un
parell d’assignatures. De retorn al bar -durant l’estiu em tocà dur-lo a mi- però tan ell com jo mateix, més que el bar -que
és un negoci molt esclau- miràvem cap a altres bandes i deixàrem que el negoci
s’esfondràs pel seu i nostre propi peu. Vull dir que deixàrem de dar-li marxa.
Ben a veïnat, paret per paret, hi havia un forn, amb un forner capficat a
fer-nos pans en forma de cap de fava, unes faves enormes, que eren molt males
de tallar, ja que les llesques no eren homogènies, però ell passava molt de
gust, de passar entre la gent, amb aquell mabrarros cuits, que espantaven el
personal. Són d’aquell temps la meva moto Ducati-350 i alguna senyoreta que hi
duia, quan tancava el negoci, tard, carretera de Son Berga per avall, cap a
Palma. Fa trenta anys i encara sent els pits a l’esquena d’alguna al.lota al
seient de darrera. Els qui ho traspassaren li canviaren el nom, “Sa Ximbomba”,
i em sembla que encara és obert. En Carlos
Garrido –“fue el bar de los progres, de los bohemios, de los
contraculturales”- anunciava una festa per celebrar els seus trenta anys. Miraré
de dir-ho a en “Michi” Puigserver
que la nit de cap d’any de 1975 hi va fer “Vichysoisse” per a tothom i no sé
ara on para; ell em deixà, en aquesta època, ca seva -un duplex al Putxet de
Barcelona- amb l’única condició de treure
el ca, en “Morgan”, a pixar. Com si
me ves : en “Morgan” buidant sa bufeta plena i un servidor caminant de nit per
Barcelona. Res. Un miratge. Un parany estantís de la memòria.
« | Gener 2006 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | ||||||
2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
30 | 31 |