Climent Picornell

"TOMEU L'AMO" A SA POBLA. Climent Picornell

jcmllonja | 12 Gener, 2006 12:59

En Tomeu "L'amo" em fa arribar la notícia de la seva exposició a Sa Pobla. S'obri el dia 14 a Can Planes a les 20 hores.
Al web de l'Ajuntament de Sa Pobla ve anomenada com "EL MAC". En Tomeu em fa arribar uns papers seus que ara penjaré al bloc.

 

                                                CRÒNICA D´UN MOSSATGE

Tot plegat va començar ara fa uns 12.000.000.000 d’anys. D’aleshores ençà, els àtoms han anat recombinant-se per formar estels, planetes i fins i tot persones. La petita crònica artística d’en Tomeu l´amo comença un horabaixa d’estiu a la vora del mar.

 

Estava cercant crancs amb l’aigua als genolls sense adonar-me que l’espectacle ja havia començat. De cop, en aixecar el cap, aquella visió de les muntanyes que s’encenien amb el taronja i púrpura de l’horabaixa em va encisar. Deix el poal i correntsos les cames em dugueren cap a la papereria més propera. Amb uns retoladors vaig fer un quadret, que encara conserv. Naturalment no vaig poder captar aquella llum que per moments em fugia, però, en canvi, per a mi, aquell fet va representar un gran descobriment. La natura no només m’oferia els plaers diaris de l’aire i l’aigua neta, dels esparralls, escórpores, verderols, nacres i llops, sinó que, a més, em reservava plaers indescriptibles.

 

Anys després he sabut que aquella mirada fou la causa que quedàs infectat amb el virus VIH(1). Aquest s’havia anat escampant per tot el cos, començant pels ulls, després afectà el braç i darrerament una mica el cervell. Anys més tard d’aquella mirada, després de grans dificultats, d’una dramàtica lluita entre la disciplina i la llibertat, vaig mostrar els primers resultats. Paisatges(3), Natures vives, Cap a l’abstracció, Primeres notes registrals, Figuració gestual(2)... obres realitzades a Pollença i a l’habitatge-estudi de la plaça de toros, al carrer Lleó. Cap a l’any 1985 em trasllat a la tranquil·la Vall de Can Muscaroles, a una caseta que vaig restaurar. D’aquella època són les sèries Noctilucoformes, Endomòrfica, Transpaisatges, Ruoformes i Demonològica(4). Foren episodis de gran activitat sísmica, en què el braç actuava com agulla enregistradora.

 

El 1989 m’establesc a Sa Pobla, a un pis del carrer  Ramon Llull. Al porxo, habilitat com estudi, nasqueren les sèries del Viatge a Albopàs(5), Talassoformes i Marjaloformes(6), Col·lages(8), Llibre de màcules, La Penúltima Platja (pintura), Barcelona-Ciutat zona perimetral(7), Màcules japòniques, Necrogènesi (pintura), Els Primers rostolls, la sèrie Gaia(11) i altres temes. També vaig publicar un projecte de transformació del Mur de Berlín(9).

 

A l’any 1993, amb gran precarietat de mitjans, em refugii a Can Virell, a la Colònia de Sant Pere. Una casa de fora vila, esbucada, que vaig tapar i acabar-ne les parets quan ja hi romania. Veia sortir la lluna per dins els blocs de la paret. El bany tenia 24.000 m2. Record que un dematí em despertà un dragó quan em caigué damunt el front. Quan plovia hi havia una simfonia de caceroles... Allà vaig redescobrir  i celebrar que un dia l’aigua pogués sortir per un grifó i que, en pitjar un botó, s’encengués la llum. Però la màgia d’aquell lloc em seduïa i encara em carrega diàriament les bateries per seguir treballant.  El que un temps era casa es convertí  en estudi i en un petit espai on hi vivien els animals encara hi sobrevisc. Allà varen sorgir els Regrains(10) (registres gràfics informals: regrains blancs, blaus, negres, grisos i nocturnals), després vengueren les Màcules P, les Ones I, Ones I-F, Ones F, Rostolls O, Ectoplasmes, Encontres a la vora del riu(12), Figuració poètica, les sèries ROT´S (R,T), Rot´s làmics, Mes 100 taques, Mes paisatges, Formes làmiques, Marginàlia, Bashôs, Signes de celiterra, el So d’una mà, Casualitat o ordre còsmic, Shih-t´aos(13) etc. També vaig continuar el projecte de la Penúltima Platja, que amb el temps ha esdevingut La Penúltima Platja i el Llapis del temps, així com alguns projectes i instal·lacions. En col·laboració amb el músic Antoni Caimari editàrem una música col·lage titulada Viatge a Albopàs(14) i estam a punt de presentar un DVD anomenat La mirada interior(15).

 

Després de més de quaranta anys d’esser portador del virus VIH encara no he après el mossatge de pintar ni  d’esculpir. Som incapaç de pintar el que pens. perquè el pinzell i el braç actuen pel seu compte. Som incapaç de pegar cops amb una escàrpera a una pedra, o martellades a un ferro. Després de tants anys encara no he passat el mossatge, encara no sé manejar les eines, encara estic aprenent a mirar. A més, tenc al·lèrgia al mètode i a la  disciplina, només he cultivat la tàctica de tornar a començar cada dia, una altra vegada per primera vegada, de procurar mantenir les cordes afinades i els parietals oberts amb els salabres de capturar imatges. Han passat molts anys des d’aquella mirada on tot va començar i que encara enyor, però ara que amb el temps els ulls se’m tornen vells, ja s’embadaleixen amb qualsevol cosa. La vista ja se me'n va darrera una retxa, darrera mitja taca o un bocí de desjecte, cap allà on sospiti que s’hi pugui allotjar una mica d’harmonia.

.

A dia d’avui, gener del 2006, les meves mans de comare han ajudat a néixer 2211 pintures i  620  éssers tridimensionals. Per a demà no tenc res  pensat, és ma forma de treballar.

.

Tomeu l´amo,   aprenent de mosset.

(www.tomeulamo.com)


 

L’OBJECTE-CRISÀLIDE I LA MIRADA METAMÒRFICA

 

 

El meu mestre em contà que un dia un home va deixar feina, casa i família per anar a cercar un gran tresor. Després de molts anys de córrer pel món tornà amb les mans buides, però en entrar pel portal de ca seva va descobrir que el tresor el duia a dins. Fa temps que es van descobrint nous mons, però tots són aquí.

Fa un grapat d’anys tenia aparaulat un projecte en el Palau Solleric en què hi col·laborava el fotògraf Joan Ramon Bonet. En comentar-me que fou amic personal de Joan Miró, vaig aprofitar per fer-li una pregunta que feia molts d’anys que em voltava els parietals. Què opinava de l’afirmació de Joan Prats, quan va dir que si Miró agafava una pedra es convertia en un “Miró”. Joan Ramon em contestà que Miró ja triava objectes amb els quals ell s’hi identificava, que en certa manera ja eren una mica mironians. Aquesta opinió -que sempre agrairé-, juntament amb el coneixement del que fan les larves dels tricòpters, va ajudar-me a posar una mica de llum a una activitat que ja feia anys que anava practicant sense saber molt bé el perquè. Es tractava de la curolla de replegar desjectes que cridaven força la meva  atenció.

-I les larves dels tricòpters?

Ah, sí, perdonau. Les larves dels tricòpters són uns éssers que en la seva joventut, mentre creixen i es transformen en adults, els agrada recollir petits objectes, bocins de copinyes, fustes, pedres, etc., que van col·locant al seu voltant fins a formar un embolcall o càpsula que s’adapta amb prou exactitud al cos del seu propietari.

Tots els éssers animats i inanimats cerquen desesperadament trobar el seu lloc i el seu silenci i quan ho aconsegueixen descarreguen una estranya radiació. Tal vegada sigui l’hora de retornar les deixalles al remitent, reciclades com objectes útils i valuosos, amb propietats màgiques per transmutar l’esperit.

El meu lloc és can Virell, una finca a solixent, entre els serrals i l’escuma, quatre mates ventureres, un ametller florit, set orquídies al corral i un moix que nom Van-coc que només em fa cas quan té gana. Aquí, apartat del món i de la bolla, mentre estic aprenent a freqüentar els silencis de qualitat on hi pernocten les formes i les paraules, he anat confitant la teoria de l’objecte-crisàlide.

Els objectes, una vegada perduda la seva màscara superficial d’utilitat, esdevenen desjectes, posant al descobert la seva vertadera essència. Aleshores poden passar dues coses. La primera, que descansin a la seva última platja i, poc a poc, retornin a la terra. La segona esdevé quan després de rodolar pel món i les circumstàncies es produeix l’encontre entre desjecte  i autor. Davant una mirada metamòrfica el desjecte es pot transformar en objecte-crisàlide, després podrà passar per les mans de comare i, finalment, la intel·ligent i sensible mirada de l’espectador donarà l’obra per acabada. La mirada pot transformar allò observat, i l’obra, una vegada acabada, pot transformar el seu autor. Però, mentre això es produeix, esdevenen els moments més emotius de tot el procés: el diàleg entre l’home i la matèria, quan l’embat de les muses ens acarona i ens transporta cap a llocs desconeguts.

El projecte La Penúltima Platja i el Llapis del Temps no és només una arqueologia del present o un elogi del desjecte, pretén anar més enllà. És una passa enrere pel camí del coneixement i de la transformació de la realitat interior a través del diàleg amb la natura que ens envolta.

Per acabar vull dir que aquest projecte no hagués estat possible sense la inestimable col·laboració de la calor del sol, de l’aroma de la terra i dels objectes-desjectes dibuixats per l’aigua i el llapis del temps. A tots ells, a les persones responsables del museu i a tots els que han ajudat a fer possible aquesta exposició, la meva gratitud.

Per totes les meves relacions                                                                          

 Tomeu l´amo.





 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb