jcmllonja | 28 Gener, 2006 17:27
M'agrada molt mirar la plaça a l'hivern. El mes de gener, sense les cadires i el parasols dels bars, la plaça de la Llonja sembla més el que hauria de ser, un espai lliure i públic. De la taula-camilla estant veia una llum de neó -amb alguna lletra fosa i apagada- a través del portal gòtic i pel mig de les palmeres : «Poet's room». Hi baix. Era una part de l'exposició «Parlar sol» del bon amic Horacio Sapere. Cadires de ferro a la cambra dels poetes. Impressionant. N'Horacio em regala un catàleg, quasi quadrat i robust. «Climent, hay que hacer algo... no sé, tal vez releer los textos situacionistas». Me'n vaig amb aquella idea, com absurda, pensant amb les premonicions dels artistes. «Releer los textos situacionistas». No hi ha manera de trobar-ne cap als prestatges, no sé on els tenc, ni "La societé du spectacle", ni el "Traité de savoir vivre à l'usage des jeunes générations", que el tenc amb edició de Gallimard. El primer, un assaig de Guy Debord i l'altre -El tractat de saber viure com ho fan les noves generacions- unes reflexions quasi aforístiques de Raoul Vaneigen, com les seves "Banalitats de base". Googlejaré a l'ordinador a veure si hi ha sort. Efectivament. Per començar al Wiquipèdia hi trob material; de Guy Debord (nat el 1931 i suïcidat, d'un tir al cor, el 1994), escriptor, filòsof i realitzador cinematogràfic. De molt jove es va unir al grup «Socialisme o Barbàrie», una escissió de la Quarta Internacional orientada a la crítica de les burocràcies. Bonjesuset! Però la creació de la Internacional Situacionista fou el que li va donar una certa predominància. Els seus membres procedien dels «Lletristes», un grup postsurrealista d'escriptors dedicats a la destrucció dels valors burgesos, creadors d'estratègies que acostaven Dada i Surrealisme. Varen evolucionar fins a ser un dels catalitzadors ideològics claus per a la revolució (?) del maig del 68 (de 1968, vull dir) a París. Debord, Vaneigem, Mustapha Khayati, René Vienet... Malgrat la seva indigestió ideològica, record el text fonamental de Debord, La societat de l'espectacle, com un volum d'una gran intuïció sobre alguns comportaments de les societats contemporànies. Allà hi deia que s'estava provocant la conversió en espectacle de qualsevol comportament, tan privat com públic, i endevinava quin seria el futur de l'estratègia del mercat : l'«espectacle» no és més que la darrera desfressa de la naturalesa seductora del capitalisme consumista, usant profusament els mass media. El seu primer llibre, Memòries, estava enquadernat en paper de vidre, un hi podia gratar des d'una paret fins a les pròpies ungles. Sempre cercant «el centre mateix del món existent» al final s'abocà dins el messianisme de cercar «la situació que faci impossible tot retrocés». Què volen que els digui? En el seu moment, estar al «tanto» dels situacionistes era com ser el primer de la classe dels «progres», despreciant tots els altres i més encara els comunistes ortodoxos, ofegadors de la revolta dels mariners de Cronstadt contra Lenin, per exemple. Ja ho val! Fent cas d'en Sapere vaig acabar la volta per Internet on hi és pràcticament tot dels Situacionistes, des dels textos complets de la revista Internationale situationniste ( 1958-1969) fins a crítiques sobre la bona o mala traducció de La sociedad del espectáculo ( www.sindominio.net/ash/ ); molt marginalment m'ha interessat el concepte de «psicogeografia» de Debord, que hauran de patir enguany els meus alumnes d'Evolució del Pensament Geogràfic. «Tal vez, releer los textos situacionistas». Mitja pell.
("Bon dia !" GUSTAVE COURBET, 1854)
Tenc un poc d'obra de Sapere, unes serigrafies fantàstiques que conserven el color antimilitarista i contra la tortura, «sèrie antiviolència» de 1976 amb Páez-Cervi. Per passar l'horabaixa, prepar el trípode, per fer-me una foto llegint un llibre de poesia i que es vegin les lletres de neó, «Poet's room», a través de la finestra. Com una performance solitària. Els de canostra em miren de reüll, ja avesats a les meves excentricitats. Pos el catàleg d'en Sapere damunt la taula, cerc un llibre adient, pel color del llom, i en triï un de verd i gruixat. Poesie, de Giacomo Leopardi, «con riproduzione di ritratti di autografi e di luoghi. Anonima Edizione Viola. Milano. Finito da stampare nel Gennaio 1952». El llibre s'obri, aleatòriament, per «Amore e morte»: «Fratelli, a un tempo stesso, Amore e Morte / Ingenerò la sorte...» (Germans, al mateix temps, amor i mort...). La meva mania de guardar coses dins els llibres, em condueix a refer la seva història. Aquest, en concret, el vaig comprar l'any 1992 a Torí, a un llibreter de vell. Minuts després d'haver anat a veure a la catedral, eSant Sudari, la «Sindone», el llençol on Josep d'Arimatea col·locà el cos nu de Jesucrist després que Ponç Pilat donàs permís per enterrar-lo. Fou el mateix dia que amb en Biel Mesquida cercàvem el lloc on es va suïcidar Cesare Pavese -un horabaixa calorós del mes d'agost de 1950- per tal de fer-hi un Dry Martini a la seva salut. Era l'Hotel Roma. Cesare Pavese, el de la tesi sobre Walt Whitman, el de "L'ofici de viure" i "Treballar cansa", i el de "Vendrà la mort i tendrà els teus ulls..." («Verrà la morte e avrà i tuoi occhi, / questa morte che ci accompagna / dall mattino alla sera , insonne, / sorda, come un vecchio rimorso / o un vizio assurdo...» ...). Just abans de matar-se, amb pastilles, va escriure : «Perdono tutti e a tutti chiedo perdono. Va bene? Non fatte troppi pettegolezzi» («Perdon a tothom i a tothom deman perdó. D'acord? No en xafardegeu massa.»). D'aquell dia exacte, de 1992, en Josep Maria Llauradó al seu llibre "Els anys incomplets. Biografia pública de Nadal Batle: 1945-1997", Documenta Balear, pàg. 330, hi reprodueix una fotografia presa al cap curucull de la torre de la Molle Antonelliana, un edifici estrambòtic de 170 metres d'altura que havia de ser la sinagoga de Torí, i ara és el Museu Nacional del Cinema. La foto la va fer el poeta Francisco Díaz de Castro -comprau el seu darrer llibre Hasta mañana, mar (Visor), imprescindible- i els quatre retratats som: el matemàtic Nadal Batle -mort d'un atac de cor-, el filòsof Albert Saoner -mort d'un càncer-, l'escriptor Biel Mesquida -viu, de miracle- i un servidor -pel que sembla, més beneit que viu. Poesies, papers arruats i velles fotografies dins un llibre arnat. Sempre que mir aquesta foto em faig la mateixa pregunta. Avui, però la hi faré a l'altre. Telefon. No me contesta ningú. Es dispara el contestador automàtic: «Biel, qui serà el proper, tu o jo?». Per assossegar-me torn a fer una volta per dins Sa Llonja. M'ha excitat en excés el passeig del Situacionisme a la Sindonologia, entre morts i suïcidats. Els quadres d'en Sapere, amarats d'un primitivisme atàvic, em retornen a les calmes d'aquest hivern.
jcmllonja | 23 Gener, 2006 21:58
Penjaré al bloc un espipellada de les xifres
del darrer Padró d’habitants publicat i l’apunt que vaig fer, tot lligant
l’opereta “Ai Quaquin que has vengut de prim” i el fet que em va passar quan
cercava uns costitxers, de Costitx del Pla de Mallorca, per les immenses barriades de Buenos
Aires.
________________________________
La
immigració recent al Pla de Mallorca.
C.P.
El fenomen de la immigració recent a les illes Balears és d’una dimensió excepcional. De l’any 1996 a l’any 2005 han arribat 220.000 persones més. El geògraf P. Salvà manté que a les illes a més del 156.279 estrangers residents censats , hi ha uns 30.000 estrangers no registrats i uns 40.000 que hi resideixen entre sis i nou mesos i tampoc surten a les estadístiques; en total 226.279 estrangers, que respecte del 1.053.131 habitants de les illes Balears –en xifres de Salvà- són el 22,5 % de tota la població.
Al Pla de Mallorca, les xifres són les següents.
Municipi Total
Nº
estrangers Nacionalitat més
nombrosa
Algaida 4258 563 Alemanya 168
Ariany 750 67 Marroc 31
Costitx 1004 164 Alemanya 67
Lloret 1134 225 Alemanya 56
Llubí 2030 200 Marroc 55
Maria 2118 359 Equador 155
Montuïri 2594 386 Marroc 129
Petra 2707 255 Marroc 129
Porreres 4597 655 Marroc 283
Sencelles 2656 355 Alemanya 162
Sant Joan 1838 259 Argentina 79
Santa Eugènia 1420 225 Alemanya 59
Sineu 3053 449 Alemanya 131
Vilafranca 2521 250 Marroc 128
Total Pla 32680 4412
Total Balears 983131 156279 Alemanya 21617
(Font : Instituto Nacional de Estadística. Padrón Municipal.
2005 )
_________________________________________
Ara resulta que de l’onada immigratòria d’aquest darrers anys a Mallorca, de la gent que ve a cercar feina, els de procedència extra-comunitària han pegat una estirada impressionant. D’ aquests, un bon contingent són sudamericans. Molts són argentins. I d’entre aquests, alguns són descendents dels mallorquins que el segle passat anaren a l’Argentina i que ara, en certa manera, retornen. Són descendents d’aquells mallorquins que fugint de la fam, anaren a provar sort o a fer fortuna. Caramboles del destí, camins tortuosos de l’economia mundial o, com diuen ara, conseqüències de la globalització.
Bàmbols. Que vol dir, pam envant, pam enrera, beneïts. Qui són els bàmbols ? Els bàmbols són o eren, els mallorquins que partien. Així hi veníem catalogats a l’opereta, exitosíssima al seu moment, “Ai Quaquin que has vengut de prim ! “ En aquesta obra s’hi conten les peripècies d’en “Quaquin”, el qual, retornat de “S’Argentina” més pelat que un jonc, ha de fer creure que és un potentat perquè el seu sogre espera-a-ser el deixi acostar-se a festejar la seva filla, fins que a la fí, tot se destapa. La conclusió és que som uns bàmbols, pel fet de decidir emigrar. Ma mare, de joveneta, hi va actuar en alguna de les representacions que es solien fer i, qualque pic, em canta alguns trossos de l’obra. Tenc, en podríem dir, referències de font oral. “Què hermosa és Mallorca i els mallorquins ! / mos morim de ganes de fer-mos endins / i deixam ca nostra i mos embarcam / i cercant fortuna darrera ella anam./ I és que som uns bàmbols/ com no hi ha en el móm/ fugim de la ditxa/ bàmbols, bàmbols som !” i el final contundent “...Bambóls !”. I acaba el Tango. Perquè la peça és cantada amb ritme de tango.
Si li llevam la part de chauvinisme que pertoca, la part d’enyorança dels qui tenen parents a les amèriques o el cas més recent dels argentins-mallorquins que varen fer votar fora de lloc, el conegut “cas Formentera”, l’emigració dels mallorquins va tenir totes les simptomatologies de l’emigració dels pobres : misèria a ca nostra. I n’hi havia, a coces ! Em deia l’amo en Xesc des Revellar, 94 anys ben duits : “ara mostren la pobresa del Tercer món per la televisió i jo l’he conegut de ben a prop. Quan jo era al.lot, el Tercer món era aquí , a Mallorca”. I hi devia haver, també, les “cadenes familiars”, algun emigrant que allà li havia anat bé, o mitjanament bé, que cridava els altres parents, i les “màfies” que organitzaven els viatges, plens de pors i d’incerteses. Bàmbols ?
L’altre dia em mostraren un jovenet i em digueren : “El veus ? És un renet de l’amo en Geroni, aquell que va anar a l’Argentina. Sa mare i ell, ja hi varen nèixer, ara l’han enviat a cercar feina per aquí”. Entre operetes i refranys reaccionaris, el pensament i el sentiment sobre l’emigració és ben diferent, depèn de si ets al cau dels qui la reben o ets dels qui han de partir. “I deixam ca nostra i mos embarcam ...”, no hi ha desgràcia més gran, diuen, que deixar ca seva, per necessitat, tot i que sigui per l’enlluernament de fer fortuna : un mal sou aquí, una petita fortuna allà. Bàmbols ?
Més enllà de les xifres, algunes d’elles espectaculars, dels emigrants estrangers que s’han assentat a Mallorca aquests darrers anys, xifres , per altre part, males d’engirgolar ja que entre el anomenats emigrants “irregulars” o “sense papers”, i els anomenats emigrants-comunitaris-residents, els estrangers que s’instal.len aquí, llogant o comprant una segona residència, la veritat és que les xifres ballen de mala manera. Sempre, però, hi ha més gent que la que diuen les estadístiques oficials. Els processos d’integració i la “valoració” que en fan els residents són dues problemàtiques sobre les quals encara s’hi ha de fer molta feina.
En el meu primer viatge a l’Argentina, duia la comanda d’anar a veure una parenta de la meva dona, una filla d’un costitxer, que ja havia nascut allà. Record bé l’adreça : Cachaval 4040. Vaig dir al meu xòfer si ho trobaria, i després de consultar i consultar em digué : “creen que está por las casitas bajas del Hospital de los Italianos”. Bones Aires és una ciutat immensa, estesa en forma de taca d’oli, rodejant el centre, i la recerca de la casa em dugué mig matí. A la fí ho vaig trobar. No hi havia dubte : Cachaval 4040. Era una caseta de planta baixa en un llarguíssim carrer de casetes totes iguals. La que un servidor cercava, tenia sembrades a banda i banda de la porta, dues “marqueses”, fulles d’acant, verdes i esponeroses. Toc. Una dona obri. En veure el xòfer, torna a tancar, assustada. Li dic que “vengo de Mallorca”. En sentir Mallorca, torna a obrir, poquet a poquet...i en afinar-me, s’espanta i es posa a plorar. Entra dins la casa i torna a sortir amb un portaretrats : era jo i la meva dona el dia que ens casàrem. Em tenia a mí , juntament amb altres fotografies de costitxers, damunt una tauleta a la saleta d’entrada. Formava part de la seva iconografia i de la mítica que el seu pare li havia inculcat repecte de l’illa on va néixer. Ella era i se sentia argentina i els seus fills, ja grans, formaven part d’un altre país al qual el seu pare havia fuit cercant millors condicions de vida que les de Costitx a principis del segle XX. Bàmbols ?
jcmllonja | 19 Gener, 2006 09:33
Es Gallet i Es Pou Bo : paranys de la memòria
Climent Picornell
Una bona part de la nostra felicitat rau en saber oblidar o en sedassar
convenientment els records. D’això va.“Es Gallet” i “Es Pou Bo” són dos
topònims de Palma que tenen a veure amb la meva experiència com empresari (un
altre dia els contaré quan vaig traspassar el restaurant “El Túnel” situat
davall l’arc musulmà de la porta de la Gabella Vella de la Sal, cantonada amb
el carrer dels Apuntadors, o d’un trull nou que s’ha de dir “Atlas”). Foren dos
locals, més que bars, que tengueren una història efímera que els va transcendir.
No massa, però sí…Ho dic perquè, en Carlos
Garrido, no fa gaire, glossava al seu diari els trenta anys de l’obertura
d’Es Pou Bo i en José Carlos Llop,
obre el seu nou llibre “Al Sur de Marsella” amb un article que fa referència a
Es Gallet : “Porque en aquel bar la ciudad cambió verdaderamente”. Cosa hi
devia haver. Faré un apunt de cada un, però donen per fer-ne un llibre gruixat,
amb clarobscurs i algun pou negre ( una nit, un, m’arrabassà mitja barba, fins
que l’estormiàrem amb un os de vedella).
Un matí en Frederic Suau i un
servidor passejàvem pel barri del puig de Sant Pere, era l’any 1972. A les
vidrieres esmorteïdes de la “Bodega San Pedro” hi havia un cartell de “Se
Traspasa”, escrit a un cartronot mal tallat i amb lletres que anaven disminuint
per por de no caber-hi. Entràrem i hi havia, sa madona –una eivissenca de nom
Eulàlia- i dos parroquians, els més jove tenia vuitanta anys i l’altre, també
eivissenc, resultà ser l’amo en Toni Marí Marí “fill d’un cura i d’una
infermera”, segons ell; mariner que coneixia tots els racons de l’oceà, de
Filipines a Cuba, d’Egipte a Cadis; d’ell -que fou client de l’establiment que
obrirem després- aprenguérem a dir : “Rumbo a El Cairo!” Que volia dir : ja duc
prou cassalla i és hora d’anar jeure. Férem “tec” amb el preu –però necessitarem
dos socis més, en Marià Salvà i en Pep Ventayol- que acordàrem amb el
germà de l’eivissenca, guàrdia municipal del mercat de la Plaça de Pere Garau i
home extraordinàriament desconfiat. S’havien de baixar tres escalons per entrar
a la bodega i, al final, el corral
pegava a la murada renaixentista de Palma. Un petit taulellet pintat de verd-persiana
va ser el primer que haguérem de treure, hi habitaven milions de cuques-molles.
Al primer cop d’uixol aparegueren traces d’arcs gòtics i al segon aiguavés un
arc de mig punt enorme; ho poden veure, ja que avui aquest lloc, que és al
carrer de Sant Pere, és la seu d’un organisme del Govern Balear i en Gaspar Valero a les seves guies de
patrimoni urbà hi fa una aturada explicant que era l’alfóndec d’Hom de Déu, ja citat a 1350. L’excusat, al corral, estava bastit amb unes pedres rodones
que resultaren ser bombardes de canó del segle XVI, encara en rodolen per ca
nostra. Un pic acabada la transformació en un bar modern i “fashion” li havíem
de posar nom. “Es Gallet” sorgí de les típiques discussions que es congrien quan
s’ha de batiar alguna cosa, sia persona o lloc. Es gallet, en mallorquí, és
l’apel.latiu que es fa al clítoris femení, però el nom no provenia d’aquí, sinó
que, més ingènuament, venia d’un gall petit. Llegíem en aquell temps un
escriptor estendard del formalisme rus Viktor
Sklovsky qui en un paràgraf s’enrrollava sobre el cant del gall i la traïció
anunciada de Sant Pere : “ si Sant Pere no s’aixecà fou perquè no sentí el gall
cantar, devia ser un gall petit”. D’aquí hi sortí el nom i entre parèntesi “The
house of the rising Mallorca” , que no era més que una gamberrada lluny de
segones o terceres lectures. El negoci donava. Donava per comprar motos, per
llogar una casa ran de mar, a la vorera de Sa Dragonera i per a un casalot
immens al carrer de Can Canals, que fou després l’estudi dels pintors Enric Irueste i Miquel Barceló. I tot això. El primer client se n’anà sense pagar i
tot el “famoseo” d’aquell temps hi va rossegar el cul, escriptors, pintors,
models, hippies i altres herbes…El vam traspassar a dos anglesos, que l’on demà
se’n temeren de que no hi anava ningú. Era això que se’n diu un bar de
clientela captiva, però dels propietaris.
Es Pou Bo, obeeix, en canvi, a un topònim real. És un lloc del llogaret de Gènova,
a dues passes de Palma, més amunt de Son Dureta o més enllà de La Bonanova.
Molts de pobles tenen un “pou bo”. Un dia, passejant també, amb n’Aldo Spahni, un suís de Mallorca, i
amb en Guillem Frontera, entràrem a
un botiga, d’aquelles antigues botigues de poble, situades a un casalot enorme,
quadrat, al qual s’hi havia de pujar per una escala des del carrer. Era com un
drugstore, s’hi despatxava de tot, fins i tot oli amb una d’aquelles màquines d’èmbol
transparent, que tenia un quarto per a ella tota sola. Per un portal forà, com
de possessió, se sortia a un jardí, amb geranis i heures. Abans de ser botiga,
havia estat teatre de teressetes. “Se Traspasa”, posava també, era l’estiu de 1975.
Dit i fet. Es convertí en el “Pou Bo”. Amples sofàs, tauletes de marbre i
cadires de vimet i bova, mobles antics…Gènova s’havia convertit en un lloc on s’hi pujava a menjar “pa amb oli amb tomàtiga”
i el nostre “Pou Bo” també en servia, de forma diferent, per l’ambient i per la
gent. Hi exposaren pintors, fotògrafs, s’hi feren presentacions de llibres i
discs, i les targes de propaganda eren poemes originals fets a posta pels seus
autors; record els dels poetes Josep
Albertí, Guillem Soler, Joan Perelló. La nit que va morir el general Franco va ser el lloc de
concentració de tota la progressia de Palma –férem un bon calaix amb el
xampany- hi hagué sarau per llarg, amb el temor que el governador d’aquell
temps, l’ultradretà Carlos de Meer,
enviàs un escamot a tancar per la força aquell cau. Record alguns personatges
d’aquell vespre que ningú ho diria, veient-los ara. Ho conten, això, Antoni Marimon a la història del PSM i López Crespí a una història de
l’anti-franquisme a les illes. Les partides de truc que hi vaig fer allà són
elements de records més concrets. Durant uns mesos en Guillem m’envià a
Barcelona els diners que em possibilitaren acabar la carrera, me faltaven un
parell d’assignatures. De retorn al bar -durant l’estiu em tocà dur-lo a mi- però tan ell com jo mateix, més que el bar -que
és un negoci molt esclau- miràvem cap a altres bandes i deixàrem que el negoci
s’esfondràs pel seu i nostre propi peu. Vull dir que deixàrem de dar-li marxa.
Ben a veïnat, paret per paret, hi havia un forn, amb un forner capficat a
fer-nos pans en forma de cap de fava, unes faves enormes, que eren molt males
de tallar, ja que les llesques no eren homogènies, però ell passava molt de
gust, de passar entre la gent, amb aquell mabrarros cuits, que espantaven el
personal. Són d’aquell temps la meva moto Ducati-350 i alguna senyoreta que hi
duia, quan tancava el negoci, tard, carretera de Son Berga per avall, cap a
Palma. Fa trenta anys i encara sent els pits a l’esquena d’alguna al.lota al
seient de darrera. Els qui ho traspassaren li canviaren el nom, “Sa Ximbomba”,
i em sembla que encara és obert. En Carlos
Garrido –“fue el bar de los progres, de los bohemios, de los
contraculturales”- anunciava una festa per celebrar els seus trenta anys. Miraré
de dir-ho a en “Michi” Puigserver
que la nit de cap d’any de 1975 hi va fer “Vichysoisse” per a tothom i no sé
ara on para; ell em deixà, en aquesta època, ca seva -un duplex al Putxet de
Barcelona- amb l’única condició de treure
el ca, en “Morgan”, a pixar. Com si
me ves : en “Morgan” buidant sa bufeta plena i un servidor caminant de nit per
Barcelona. Res. Un miratge. Un parany estantís de la memòria.
jcmllonja | 15 Gener, 2006 22:12
Sant Antoni, amic de Déu,
confessor tot poderós,
sa meva ànima encoman
a Déu i a vós,
que mos guardeu d’aquell foc,
tan rigorós
i d’aquella espira,
que va de nits
i va de dia.
Sant Antoni voldrà veure
la gran virtut:
als malalts donau salut
i pa al matrimoni.
Oh gloriós sant Antoni!,
guardau-mos d’aquell foc
i del dimoni.
jcmllonja | 12 Gener, 2006 12:59
CRÒNICA D´UN MOSSATGE
Tot plegat va començar ara fa uns 12.000.000.000 d’anys. D’aleshores ençà, els àtoms han anat recombinant-se per formar estels, planetes i fins i tot persones. La petita crònica artística d’en Tomeu l´amo comença un horabaixa d’estiu a la vora del mar.
Estava cercant crancs amb l’aigua als genolls sense adonar-me que l’espectacle ja havia començat. De cop, en aixecar el cap, aquella visió de les muntanyes que s’encenien amb el taronja i púrpura de l’horabaixa em va encisar. Deix el poal i correntsos les cames em dugueren cap a la papereria més propera. Amb uns retoladors vaig fer un quadret, que encara conserv. Naturalment no vaig poder captar aquella llum que per moments em fugia, però, en canvi, per a mi, aquell fet va representar un gran descobriment. La natura no només m’oferia els plaers diaris de l’aire i l’aigua neta, dels esparralls, escórpores, verderols, nacres i llops, sinó que, a més, em reservava plaers indescriptibles.
Anys després he sabut que aquella mirada fou la causa que quedàs infectat amb el virus VIH(1). Aquest s’havia anat escampant per tot el cos, començant pels ulls, després afectà el braç i darrerament una mica el cervell. Anys més tard d’aquella mirada, després de grans dificultats, d’una dramàtica lluita entre la disciplina i la llibertat, vaig mostrar els primers resultats. Paisatges(3), Natures vives, Cap a l’abstracció, Primeres notes registrals, Figuració gestual(2)... obres realitzades a Pollença i a l’habitatge-estudi de la plaça de toros, al carrer Lleó. Cap a l’any 1985 em trasllat a la tranquil·la Vall de Can Muscaroles, a una caseta que vaig restaurar. D’aquella època són les sèries Noctilucoformes, Endomòrfica, Transpaisatges, Ruoformes i Demonològica(4). Foren episodis de gran activitat sísmica, en què el braç actuava com agulla enregistradora.
El 1989 m’establesc a Sa Pobla, a un pis del carrer Ramon Llull. Al porxo, habilitat com estudi, nasqueren les sèries del Viatge a Albopàs(5), Talassoformes i Marjaloformes(6), Col·lages(8), Llibre de màcules, La Penúltima Platja (pintura), Barcelona-Ciutat zona perimetral(7), Màcules japòniques, Necrogènesi (pintura), Els Primers rostolls, la sèrie Gaia(11) i altres temes. També vaig publicar un projecte de transformació del Mur de Berlín(9).
A l’any 1993, amb gran precarietat de mitjans, em refugii a Can Virell, a la Colònia de Sant Pere. Una casa de fora vila, esbucada, que vaig tapar i acabar-ne les parets quan ja hi romania. Veia sortir la lluna per dins els blocs de la paret. El bany tenia 24.000 m2. Record que un dematí em despertà un dragó quan em caigué damunt el front. Quan plovia hi havia una simfonia de caceroles... Allà vaig redescobrir i celebrar que un dia l’aigua pogués sortir per un grifó i que, en pitjar un botó, s’encengués la llum. Però la màgia d’aquell lloc em seduïa i encara em carrega diàriament les bateries per seguir treballant. El que un temps era casa es convertí en estudi i en un petit espai on hi vivien els animals encara hi sobrevisc. Allà varen sorgir els Regrains(10) (registres gràfics informals: regrains blancs, blaus, negres, grisos i nocturnals), després vengueren les Màcules P, les Ones I, Ones I-F, Ones F, Rostolls O, Ectoplasmes, Encontres a la vora del riu(12), Figuració poètica, les sèries ROT´S (R,T), Rot´s làmics, Mes 100 taques, Mes paisatges, Formes làmiques, Marginàlia, Bashôs, Signes de celiterra, el So d’una mà, Casualitat o ordre còsmic, Shih-t´aos(13) etc. També vaig continuar el projecte de la Penúltima Platja, que amb el temps ha esdevingut La Penúltima Platja i el Llapis del temps, així com alguns projectes i instal·lacions. En col·laboració amb el músic Antoni Caimari editàrem una música col·lage titulada Viatge a Albopàs(14) i estam a punt de presentar un DVD anomenat La mirada interior(15).
Després de més de quaranta anys d’esser portador del virus VIH encara no he après el mossatge de pintar ni d’esculpir. Som incapaç de pintar el que pens. perquè el pinzell i el braç actuen pel seu compte. Som incapaç de pegar cops amb una escàrpera a una pedra, o martellades a un ferro. Després de tants anys encara no he passat el mossatge, encara no sé manejar les eines, encara estic aprenent a mirar. A més, tenc al·lèrgia al mètode i a la disciplina, només he cultivat la tàctica de tornar a començar cada dia, una altra vegada per primera vegada, de procurar mantenir les cordes afinades i els parietals oberts amb els salabres de capturar imatges. Han passat molts anys des d’aquella mirada on tot va començar i que encara enyor, però ara que amb el temps els ulls se’m tornen vells, ja s’embadaleixen amb qualsevol cosa. La vista ja se me'n va darrera una retxa, darrera mitja taca o un bocí de desjecte, cap allà on sospiti que s’hi pugui allotjar una mica d’harmonia.
.
A dia d’avui, gener del 2006, les meves mans de comare han ajudat a néixer 2211 pintures i 620 éssers tridimensionals. Per a demà no tenc res pensat, és ma forma de treballar.
.
Tomeu l´amo, aprenent de mosset.
El meu mestre em contà que un dia un home va deixar feina, casa i família per anar a cercar un gran tresor. Després de molts anys de córrer pel món tornà amb les mans buides, però en entrar pel portal de ca seva va descobrir que el tresor el duia a dins. Fa temps que es van descobrint nous mons, però tots són aquí.
Fa un grapat d’anys tenia aparaulat un projecte en el Palau Solleric en què hi col·laborava el fotògraf Joan Ramon Bonet. En comentar-me que fou amic personal de Joan Miró, vaig aprofitar per fer-li una pregunta que feia molts d’anys que em voltava els parietals. Què opinava de l’afirmació de Joan Prats, quan va dir que si Miró agafava una pedra es convertia en un “Miró”. Joan Ramon em contestà que Miró ja triava objectes amb els quals ell s’hi identificava, que en certa manera ja eren una mica mironians. Aquesta opinió -que sempre agrairé-, juntament amb el coneixement del que fan les larves dels tricòpters, va ajudar-me a posar una mica de llum a una activitat que ja feia anys que anava practicant sense saber molt bé el perquè. Es tractava de la curolla de replegar desjectes que cridaven força la meva atenció.
-I les larves dels tricòpters?
Ah, sí, perdonau. Les larves dels tricòpters són uns éssers que en la seva joventut, mentre creixen i es transformen en adults, els agrada recollir petits objectes, bocins de copinyes, fustes, pedres, etc., que van col·locant al seu voltant fins a formar un embolcall o càpsula que s’adapta amb prou exactitud al cos del seu propietari.
Tots els éssers animats i inanimats cerquen desesperadament trobar el seu lloc i el seu silenci i quan ho aconsegueixen descarreguen una estranya radiació. Tal vegada sigui l’hora de retornar les deixalles al remitent, reciclades com objectes útils i valuosos, amb propietats màgiques per transmutar l’esperit.
El meu lloc és can Virell, una finca a solixent, entre els serrals i l’escuma, quatre mates ventureres, un ametller florit, set orquídies al corral i un moix que nom Van-coc que només em fa cas quan té gana. Aquí, apartat del món i de la bolla, mentre estic aprenent a freqüentar els silencis de qualitat on hi pernocten les formes i les paraules, he anat confitant la teoria de l’objecte-crisàlide.
Els objectes, una vegada perduda la seva màscara superficial d’utilitat, esdevenen desjectes, posant al descobert la seva vertadera essència. Aleshores poden passar dues coses. La primera, que descansin a la seva última platja i, poc a poc, retornin a la terra. La segona esdevé quan després de rodolar pel món i les circumstàncies es produeix l’encontre entre desjecte i autor. Davant una mirada metamòrfica el desjecte es pot transformar en objecte-crisàlide, després podrà passar per les mans de comare i, finalment, la intel·ligent i sensible mirada de l’espectador donarà l’obra per acabada. La mirada pot transformar allò observat, i l’obra, una vegada acabada, pot transformar el seu autor. Però, mentre això es produeix, esdevenen els moments més emotius de tot el procés: el diàleg entre l’home i la matèria, quan l’embat de les muses ens acarona i ens transporta cap a llocs desconeguts.
El projecte La Penúltima Platja i el Llapis del Temps no és només una arqueologia del present o un elogi del desjecte, pretén anar més enllà. És una passa enrere pel camí del coneixement i de la transformació de la realitat interior a través del diàleg amb la natura que ens envolta.
Per acabar vull dir que aquest projecte no hagués estat possible sense la inestimable col·laboració de la calor del sol, de l’aroma de la terra i dels objectes-desjectes dibuixats per l’aigua i el llapis del temps. A tots ells, a les persones responsables del museu i a tots els que han ajudat a fer possible aquesta exposició, la meva gratitud.
Per totes les meves relacions
Tomeu l´amo.
jcmllonja | 09 Gener, 2006 10:33
Mallorca, els aucells i el seu entorn
de
Llorenç Llobera i Francesc Lillo. (EL GALL EDITOR)
Una baula més pel coneixement i la salvaguarda del nostre
patrimoni.
Climent
Picornell*
El llibre que començaràs ben prest, lector, és una petita joia d’aquestes que la vida –“que no fa massa regals” com deia un poeta- et posa un bon dia a les mans. Mallorca, els aucells i el seu entorn és una peça confegida a mitges, un brodat amb els traus lligats per les fotografies d’en Llorenç Llobera i els textos d’en Francesc Lillo. És aquesta una obra que s’insereix dins un corrent, al qual no són aliens els autors, un vessant de la ciència que observa, descriu i sistematitza la natura, i aquí en particular, els escenaris biogeogràfics de les nostres illes i el de Mallorca en concret. És una via que beu de la moderna recerca, però també, del nou sentit de la divulgació i la interpretació del patrimoni natural, i que genera el gran moviment de l’educació ambiental a les societats contemporànies. Un corrent, no ho hem d’oblidar, que és primigèniament i sobretot, a favor i en defensa del medi ambient.
Record a ca meva,
essent un al.lot, algunes obres, en podríem dir primerenques, d’aquesta camada.
Una amb especial delectació : “El medio
y la vida en las Baleares” (1964) de Guillem Colom. Fou, per a mi, com un pioner dels manuals, com un inici dels
materials de divulgació científica, acompanyada
d’un excel·lent material il.lustratiu -com en l’obra que ara presentam-
, però amb elements diferents : era, el cas de l’obra de G. Colom, il.lustrat amb
els dibuixos de paisatges, flora i fauna, fets de la seva pròpia mà amb
singular destresa artística. No hi havia arribat el color, encara, conquesta de
les modernes tipografies. Color per a tothom, vull dir. Perquè color ja n’hi havia,
i en canvi, pocs el podien conèixer. N’hi havia, per exemple, en les làmines que Cristòfol Vilella, havia dibuixat,
recollit i enviat al laboratori del rei el segle XVIII - ho podem veure ara a “Naturaleza de las
Baleares”(1766), publicat per J. de Olañeta l’any 1999- un magnífic exemple, elitista si tan es vol, d’aquesta hermosa simbiosi entre il.lustració
i text que arriba a conformar-se en les ciències naturals. No vull dir amb això
que les imatges siguin indispensables, de fet un dels nostres grans naturalistes
del segle XIX, F. Barceló i Combis té obres interessants sense il.lustrar. Però, esdevé un material diferent. No seria el
mateix, per exemple, el “Die Balearen”,
de l’Arxiduc, sense la força que s’hi acumula per mor dels seus gravats, en
negre i color. I, ja en la modernitat, el veure les coses, se fa de cada pic més “conditio
sine qua non” del bon quefer dels naturalistes, siguin zoòlegs, botànics,
ecòlegs o geògrafs. I això es pot veure ja en els materials que s’han anat
publicant més recentment i que apel.len constantment a la fotografia i al
dibuix com a matèria explicativa i de recolzament del text. Des de la Flora de
Mallorca de Francesc Bonafè als excel.lents manuals, divulgatius, de coneixement de la Naturalesa, que començà amb
“Les plantes de les Balears” Antoni Bonner i el seguiren el dels ocells de Joan
Mayol i els dels mamífers d’en Josep Antoni Alcover, fins, fa poc, el dels
insectes de Balears amb dibuixos acurats de Xavier Canyelles, com a mostra d’una
nova fornada d’il.lustradors de natura com Aina Bonner o Vicenç Sastre. O els
més recents “Quaderns de Natura de les Balears” amb obres sobre la posidònia,
els cetacis, les falgueres, el litoral o les papallones, aquest darrer de
Guillem Pons. Tot passant, és cert i no
ho hem d’oblidar, pels textos de Fauna endèmica o d’Orquídies de les Balears;
els diferents anuaris del GOB, els treballs de la Societat d’Història Natural de
Balears; sense deixar de fer esment a les obres majors o pioneres com l’“Història
Natural dels Països Catalans” en les quals, per necessitats editorials i de
mercat, aquesta relació entre text i il.lustració esdevé un tot entrellaçat, i
marca ja el que serà una constant en l’apropament al medi natural de les illes
Balears : el recolzament entre una bona textualitat científica i una magnifica
il.lustració.
Retornant al meu comentari inicial volia significar que el text que ara presentam – Mallorca, els aucells i el seu entorn - i els seus autors – Llorenç Llobera i Francesc Lillo- no són gens aliens a aquests corrents; a l’inrevés, en són uns excel.lents exponents. Ho torn a repetir, no és pot entendre la seva obra sense el desenvolupament de la moderna investigació, de les aportacions de la Universitat de les Illes Balears, en les seves vessant biològiques -cal citar aquí l’ “Herbari virtual”-, com tampoc s’han d’oblidar les publicacions de l’ Institut d’Estudis Baleàrics, ni les de la Societat d’Història Natural, ni, tampoc a un altra nivell, les d’associacions per a la defensa de la naturalesa o les pràctiques guies de passeig i interpretació que han proliferat darrerament. I no em referesc, únicament, als continguts textuals, sinó que, en el que fa referència a les il·lustracions passa una cosa semblant. La progressiva evolució de la fotografia de natura a les illes Balears és una altra de les parts consubstancials a aquest procés. Una fotografia que de cada pic és fa més tècnica i acurada i que dona com a resultat un important conjunt de fotògrafs de natura, especialistes en el seu tema i amb un bon bagatge tècnic i artístic. L’Associació de Fotògrafs i Filmadors de les illes Balears (AFONIB) és un exemple del que dic, una associació on hi són des de M.A Dora, S. Torrens, J. Jurado, G.Salvà, B. Perelló i, també, Llorenç Llobera.
El discurs anterior ve a compte perquè Mallorca, els aucells i el seu entorn, per a un servidor, quedaria emmarcat dins aquesta correntia o mar de confluències. Basta llegir la bibliografia citada o la llista d’agraïments, per veure que les cites i arguments d’autoritat tenen les procedències que he esmentat o que els ulls que han revisat el textos li donen encara més solvència, si cal. I ara que som aquí, al tema dels agraïments esmentats pels autors, voldria subrejar-ne un : el del fotògraf Climent Picornell (1956-2003); al qual, tan els autors com aquest prologuista, li tenen un especial reconeixement, pels seus coneixements, pel seu coratge, pel seu treball fotogràfic i pel seu altíssim sentit de l’amistat i de l’amor per la natura. El llibre li és dedicat.
Mallorca, els aucells i el seu entorn és una obra que està estructurada seguint un ordre d’escenaris, o d’entorns, successius : les zones humides (S’Albufera, S’Albufereta i Es Salobrar), el Pla de Mallorca, la Serra de Tramuntana i la Costa mallorquina. És ben patent la seva vocació de dibuixar aquests espais ben mediterranis, on la natura ha estat tan sotmesa als vents de la humanització històrica dels seus paisatges. Des dels aprofitaments forestals, les pastures abusives, fins a l’horta i el secà agrícoles, llocs que ens recorden tan la fatiga edàfica com la vocació d’incendi de pinars i garrigues, així com la fauna en retirada i l’urbanització desaforada induïda per un model economico-turístic gens planificat, i que, com a paradoxa, és atret pel sol, les platges i els paisatges. En cada un d’aquests paisatges, però i encara, la natura hi roman i hi permaneix. Francesc Lillo s’encarrega de presentar-nos-ho, amb paraules que fugen de la simple descripció rònega o excessivament acadèmica –que aquesta també hi és- sinó que hi fa entrar la seva configuració personal i, si tan es vol, sentimental, d’aquest espais; vegeu : “La remor del canyet, els moviments ondulants de la bova i la suggeridora tendresa dels créixens”. Aquesta prosa ens serveix, en aquest cas per S’Albufera, com ho farà amb els altres ecosistemes, per introduir-nos en el que serà després el gruix del territori esmentat. Ho remarc perquè el llibre, fabricat a base d’una introducció genèrica per cada un dels escenaris esmentats i seguit d’uns comentaris a les il.lustracions, s’agraeix que tengui aquest toc elegant i personal que l’ hi transmet en Francesc Lillo.
Les
imatges d’en Llorenç Llobera forneixen
l’espina dorsal de Mallorca, els aucells
i el seu entorn. Són el “Deus ex machina” sobre el qual ha esdevengut el
procés del qual parlam, la simbiosi entre text i il.lustració. I si bé és ver
que també hi ha retrats de bolets, de flora endèmica, d’insectes o de
paisatges, els ocells són els grans protagonistes de l’obra. Des del més senzills
d’observar, posem per cas els busquerets de capell, fins a les rareses com el
busqueret de batzer; des de la vestimenta quasi tropical dels abellerols fins a
les grisors apagades de les cucullades o l’endolament de les mèl.leres, que
tenen però, colors apart, altres virtuts: els mel.lerots les seves tonades o
les cucullades que s’aparellen volant, diuen. Llorenç Llobera demostra la seva
vena de fotògraf amb escreix i amb soltura, per molts de motius. Domina la
màquina de retratar, enquadra bé i demostra el do que ha de tenir el bon
fotògraf de natura. Com he dit altres vegades, els fotògrafs naturalistes es graduen
quan retraten correctament ocells; per la seva dificultat tècnica i per la
paciència que du aparellat el fotografiar bé éssers tan bellugadissos.
La confluència dels dos autors, per una part la força i el color de les imatges d’en Llorenç Llobera i per l’altra els textos i comentaris de Francesc Lillo, que demostra la seva vena geogràfica, pel poder de les seves descripcions i les síntesis adequades dels paisatges, conformen una obra molt interessant, com deia al principi, una d’aquestes alegries que la vida ens regala. De totes les maneres, no vull acabar, ni dec, sense el que també és necessari dir. No forma part de cap ritual, però ja ho pareix, a la Mallorca actual. Quan ens toca parlar de natura a les nostres illes ens hi apareix –ja ens ho recorden els autors- que “la destrucció del territori ha esdevengut un afer vergonyós en la nostra història recent”. I cal fer-ho con ho fan ells amb un afany que pot semblar regeneracionista, o redentorista, si és vol, però sempre amb esperit aplicat, com els bons naturalistes : publicitant la riquesa dels colors, dels sons, la diversitat dels llocs i la dels hàbitats d’aquesta nostra Mallorca, tan malmenada. La història del coneixement de la natura en aquests temps va lligada, per mor de la seva agressió constant, a la història de la seva defensa i la seva protecció. Un camí en ziga-zaga, amb retrocessos i avenços, amb contrapunts. Des de la fundació d’entitats conservacionistes, a la invasió per a la conservació d’espais naturals com Sa Dragonera, tot passant per l’aprovació de Lleis com la de la protecció d’espais naturals o la fallida de l’implantació de taxes o imposts ecològics. Tot ens dibuixa una contorsionada història recent de la protecció del nostre medi ambient. Avui, fins i tot, la natura ha estat incorporada per alguns de forma hipòcrita i insostenible com una variable estimuladora del turisme, lluny de la defensa, que per ells mateixos es mereixen, els nostres valors ambientals. De totes les maneres, Mallorca, els aucells i el seu entorn, ja forma part dels elements que ajuden a confirmar aquell aforisme tan conegut que sentencia : “s’estima el que es coneix”. Vet ací una altra de les utilitats de l’obra d’en Llorenç Llobera i en Francesc Lillo, estendre el coneixement del nostre patrimoni natural i, de retruc, bastir un altre fonament per a la seva salvaguarda. Així sia.
_________________________________________________________________
(*)Climent Picornell. Doctor en Geografia. Universitat de les Illes Balears.
jcmllonja | 06 Gener, 2006 12:46
tres (3) “HAI-KAIS MALGARBATS"
Text : Climent
Picornell
Il.lustracions :
Guillem Mudoy.
El teu cos i el teu cap
desbocats,
genets d’un cavall amb massa
seny.
El gust d’un infant esbucant
castells.
( Sèrie :
El pas del temps; any i propòsits nous )
Alenes en silenci.
Tot és en calma.
La natura treballa.
(Sèrie :
Haikais sobre el que sigui )
Una rialla fresca, de matinada,
els plors del nin dels veïnats.
La mesura de les coses és la
justa.
(Sèrie :
Haikais casolans )
jcmllonja | 02 Gener, 2006 23:26
L’amabilitat dels mallorquins.
Climent Picornell
És
aquest un tema recurrent que fa part de dues variables. Una, si els
mallorquins, per caràcter, som amables, aquesta part rau dins la discussió de
com som els mallorquins i les regles de la psicologia social; i dues, si amb
els turistes ho hauríem de ser, amables, perquè convé. Convé evidentment als
qui viuen del turisme. I els empresaris hotelers mantenen, per una regla de
tres excessivament ràpida, que a Mallorca tothom hi viu, ergo, hem de ser amables amb els turistes. És un tema molt
discutible.
Fa
poc va ser elegit Alvaro Middelmann
nou president del Foment del Turisme de Mallorca, entitat que l’any 2005 va fer
100 anys – Antoni Vives hi ha fet la seva excel·lent tesi doctoral, un servidor
va ser al tribunal, publicada pulcrament per la Fundació que comprà el barco
del Rei- i entre les seves primeres declaracions feia partida una al·lusió a
que els mallorquins hauríem de ser més amables amb els turistes; recuperar la
tradicional “hospitalitat” dels mallorquins, recuperar campanyes com les de “Un
turista, un amigo”. Succeïa Middelmann –alt executiu de la companyia aèria
alemanya “AIR BERLIN”- a Miquel Vicens,
anterior president del Foment i polèmic hoteler qui en l’acte del seu Centenari va fer seure a Pedro J. Ramírez
a la mesa presidencial, com exculpació, deia, del lleig que li havien fet uns
mallorquins, poc amables he de suposar, que volien anar a nedar a la piscina pública
que ell ha privatitzat; l’acompanyava la seva dona Àgata Ruiz de la Prada, la
qual en una entrevista concedida a Maties Vallés, del Diario de Mallorca, declarava que ells havien ajudat molt al president
Matas i ens lliurarien d’alguns mallorquins, supòs que poc amables, com
l’editor Pere Serra. Les declaracions de Middelmann van ser contestades al Diari de Balears, per un article de
Llorenç Capellà, qui recomanava a Middelmann que l’amabilitat començàs per ell
mateix, home, segons diuen, de caràcter adust, autoritari i poc amable.
Aquest
tema, el de les relacions entre els visitants ( turistes) i els residents ( en
aquest cas, mallorquins –que hauríem de discutir qui són els mallorquins avui,
ho deixarem en que “mallorquí ho és, qui
ho vol ser”-), és un bloc molt estudiat en la Sociologia i l’Antropologia
del Turisme. A un servidor és un tema que acadèmicament li ha interessat molt,
començant pel famosíssim text, ja un clàssic, “Tourism : Host and Guests”,
“Turisme : amfitrions i convidats”. D’això van
els articles que segueix al bloc.
UN
TURISTA, UN AMIC ?
Climent Picornell
La veritat és que ja fa anys que vaig manifestar la meva mania al lema
propagandístic “un turista, un amigo”.
Ara torna, i, fins i tot, l’he vist en català, tot sigui per aquest
neo-bilingüisme de sempre. La cosa va de millorar la imatge social del turisme,
per això la Conselleria de Turisme del Govern de les illes Balears, ha encetat
una campanya que inclourà cartells amb gent d’aquí que riu i està satisfeta,
juntament amb turistes, que també riuen i estan satisfets, i tothom riu i està
satisfet. És una campanya publicitària, ja ho sé i ho comprenc, com “OMO lava
más blanco” i no cal anar a cercar el forat del moix. Vull dir que entenc que
la propaganda voreja les veritats i no cal parlar-ne més. Però si el que pretén
la campanya és sensibilitzar a la població autòctona del paper fonamental del
turisme a les Balears, el lema “un turista, un amic” té un cert toc de ridícul.
“Un turista, un amic”, no valdria més ser francs : “un turista, un euro”. Més que un amic, un personatge al qual li
treim el suc. Perquè si a les illes hi venen deu milions de turistes, són deu
milions d’amics i un, com més amics té, més feliç. Un servidor en té pocs
d’amics, però bons, i tal vegada un parell de milions més, me serien com a
sobrats.
Hi va haver un temps, ja llunyà, en que es pensava que el turisme
només duia beneficis : “La indústria
neta”, hi havia alguns manuals que l’anomenaven així. Poc a poc es va anar
sabent que el turisme, sobretot el de masses, provocava també efectes no desitjats.
Un poc més tard es va acceptar això i es va passar a l’estadi d’identificar
aquests efectes perversos, els impactes negatius del turisme, sobretot per
mirar de reduir-los ( no d’amagar-los o emmascarar-los) i així aconseguir
convertir l’activitat turística en sostenible a llarg termini. El fet de no
voler investigar aquests efectes no desitjats del turisme (“no tirarem pedres
sobre la nostra teulada”) fa impossible el camí de la sostenibilitat turística.
Un turista, un amic ? Tots ? Aquells que beuen com a xots al Balneari
6, també ? Els dels Biergarden ? Els turistes prepotents, picapedrers de
Frankfurt o torners d’Hamburg, que creuen que els mallorquins som els seus
criats ? Els que creuen que són a un “lander” colonitzat, un tros de terra
alemana i que això és ca seva i que aquí hi poden fer el que a ca seva no els
permetrien, i ells no gosarien fer ? Els camorristes de Magaluf i la seva
“Happy hour” ? Els de les festes insoportables damunt les platges de Formentera
? Anem, idò, per parts. La relació entre turistes, treballadors del turisme,
empresaris del turisme, de l’oferta complementària, residents, tota aquesta
sèrie de relacions és una de les trames d’estudi del fet turístics. I a
Mallorca, no som tan diferents com a altres llocs. Les relacions entre
treballadors i turistes, ja se sap, són asimètriques i desiguals, entre un que
treballa i un que és de vacances, un que paga i un que cobra i hi viu, un que
dona propina ( encara en donen ?) i un que l’ha d’agraïr...El límit entre un
servei ben fet, amb el somriure corresponent –que entra en el manual de bones
pràctiques turístiques- i el servilisme o la servitud imposada són fronteres
precises, per més d’un “imprecises”, de
la gestió de recursos humans turístics. El cas és que si un viu del turisme o
de l’agricultura o de la numismàtica, hauria de riure i ser amic dels turistes,
els consumidors d’aliments o els col-lecionistes de monedes. S’ha de confondre
el servei ben fet, amb el riure i l’amistat, perquè un hi cobra o hi viu ?
La trama social generada pel turisme també està molt estudiada i vé de
lluny. Molts sociòlegs, seguint al pioner Cohen, ens demostraren que en un
estadi inicial turístic els somriures i els agraïments, entre turistes i
residents, sóm més sincers perque la distància social entre uns i altres és
major, com de rics a pobres. Cada pic la cosa és va ajustant i als destins
turístics madurs, el nostre ho és ben madur, els residents no veuen de forma
unanime al turisme com el mannà, sinò que molts d’ells hi veuen la causa
principal del seus mals, de quasi tots ( a això es diu el model “Irridex”).
Una de les conseqüències de la radicalització de posicions envers el
turisme que provocà l’enfrontament per mor de l’ecotaxa entre el “Pacte
de Progrés” ( PSOE-PSM-EU-EV, els altres li deien Pacte d’esquerres) i
els nous governants d’ara ( Partit Popular-Unió Mallorquina, els altres li
diuen “Pacte de retrocés”) fou el maniqueisme aplicat a l’anàlisi
turística. El si o el no, el bo o el dolent, res de matitzacions, qualsevol
proposta no era analitzada, senzillament rebutjada. Ara hem passat a que el
turisme, tot el que prové del turisme, sense matitzacions, és bo. Ha de ser bo
i no hi ha, tanpoc, adjectius intermitjos. Els turistes són els nostres amics,
han de ser els nostres amics !
La realitat és que, Mallorca com a destí turístic madur i la seva població que viu i soporta el fet turístic desde fa molts d’anys ha manifestat la seva pluralitat d’opinions. I ho sabem bastant científicament, a través de dues enquestes ben fetes –una pagada per les dretes i una per les esquerres, per entendren´s- i que tenen un fort grau de coincidència : hi ha gent que diu que el turisme es bo o és dolent amb matitzacions, amb reformes, amb limitacions, tot i que hi ha també percentatges de gent que diu que és bo i només bo, i altres que diuen que és la pesta. No és per tant la societat de les illes una societat illetrada sobre el fet turístic, a la qual la puguin fer combregar a cop d’eslogan publicitari : “Un turista, un amic, t’he dit !”. Així amb to autoritari. Per algun sectors socials un turista serà un amic, per molts d’ells perquè els hi convé, no hem de fotre faves ! Però per algun altre sector serà un enemic, i malgrat vegi la seva importància, li donarà la culpa de quasi tot el que passa a Mallorca : de l’excés de ciment i de la perdua del sentit social, i voldrien que no en venguessin pus de turistes. Molts d’altres seran conscients de la importància del turisme, però, als amics ja els triaran ells.
El que no val és retrocedir a fer-nos creure que vivim a una societat
de fa cinquanta anys, la qual no sabia molt bé si els turistes eren els seus
amics, una espècie d’astronautes carregats de doblers i bikini posat, quan aquí
no hi havia ni el SEAT-600 i molts duien encara calçons amb bufes. Han passat
moltes coses a les illes Balears, desde llavors, per fer-nos creure, ara, que no hi ha temps que no torn, els amics inclosos.
« | Gener 2006 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | ||||||
2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
30 | 31 |