Climent Picornell

TREMOLOR PELS HOSTALETS. Climent Picornell

jcmllonja | 27 Novembre, 2005 17:28


NA JOANA, UNA VEïNADA DELS HOSTALETS, EM FA ARRIBAR UNA FOTO I UN ARTICLE.
A la fotografia es pot veure com és de prop el clot per enterrar el tren, de l'escola de Santa Isabel.

 

Tremolor pels Hostalets

 

Tenc un tremolor retardat. No vaig tremolar el dia que varen esbucar el pont del tren, tampoc quan va tremolar l’ escola de Santa Isabel per uns fenòmens que , ara per ara semblem paranormals com molt be es deia a un editorial del “Diari de Balears”. I ara, de sobte, m’ ha agafat un gran tremolor i una gran por. He d’ anar a veure el meu amic Miquel Roca, psiquiatra, o al psicòleg Guillem Mudoy però pel poc que sé d’ ells i de les meves pors, crec que me diran que això que me passa -que tremol tot el dia- és com una mena de reacció post-traumàtica.

Però és cert que tenc por, molta por. Climent Picornell va escriure un excel·lent article sobre “ el que no sabem que fan” al  Cinema Doré, que se remodela sense cap lletrero que deixi constància de qui són els responsables: ni arquitecte, ni aparellador, ni promotor. M’ havien dit que les monges de Santa Mònica havien comprat l’edifici  i, un dia que prenia un tallat  a un bar dels entorns, ho vaig explicar als meus veïnats  assenyats; entre tots , varem deduir que devia ser per a fer-hi un teatre o saló d’ actes. Un homenet va fer sols un comentari,  d’enfora: “ i aquest negoci el va començar un home amb un ase”.

El dia següent vaig anar a comprar una falda a la botiga que hi ha just davant

l’ antic Doré  i la madona me va comentar que ella tampoc no sap que hi han de fer,  encara que ha sentit dir que seran pisos .  Com així  no hi ha rètols sobre  qui és el promotor, l’ arquitecte i  l’ aparellador? Per molt empegueïts que estiguin haurien de complir la normativa municipal.

   El divendres 18 de novembre, per alguna cosa màgica. va tremolar i se va cruiar  l’ escola pública del barri : Santa Isabel. És la que han d’escollir els pares amb menys possibilitats econòmiques.  No hi va haver cap tremolor a   Santa Mònica, escola concertada , situada a uns 100 metres  i que és un dels col·legis que escolleixen els pares que tenen més possibilitats per a “triar  el centre al qual volen que vagin els seus fills”.  Ara mateix ho veig com un fenomen apocalíptic total.

   Com que jo som més o menys creient del que diuen les nostres beneïdes institucions  (el Govern i l’ Ajuntament) he de pensar que el tremolor de Santa Isabel no tenia res a veure amb les excavacions per mor de les obres de construcció del metro:  un terratrèmol que venia d’ Argèlia? Una finca que ara se situa en el seu lloc ? Una explosió d’ una cantera que fan no sé a on?  Tampoc m’ ho crec i  he de recòrrer a la versió màgica . Senyal de Déu per la nova Llei d’ Educació? No ho crec. Ha de ser una altra cosa. Això de que “ Dios escribe derecho con renglones torcidos” no me pensava que fos tan literal.

   La veritat és que ,com que tot és tan fosc i mal explicat, ara tremol. De nit me venen a veure les bubotes del pont del Tren, del cinema Doré i de Santa Isabel. Quan les sent a prop procur no perdre la tranquil·litat i els hi  vull transmetre que vagin a veure na Catalina Cirer, que viu a un edifici històric de les Avingudes o que enviïn els tremolors a les finques a les quals alguns regidors de Palma diuen que s’hi volen comprar un pis per  a demostrar que “aquí se vivirá bien”; però que no molestin els veïnats de dalt, ni de baix, ni del costat.

   Com que fins ara no havia cregut en bubotes també els hi faig un altre suggeriment : que quan Jaume Matas, dissabte qui ve, digui a Zapatero que som una “comunitat màrtir”, facin una volta per la sala i diguin baixet que són aparicions dels màrtirs del Hostalets. No se per quina associació d’ idees, ara me ve a la memòria una frase de Nadal Batle que deia “ si jo no crec en la religió vertadera, com he de creure en les altres?”

__________________________________________________________________

PD.- He vist que hi ha un comentari d'un internauta de Son Fortesa. I, també, en Gabriel Bibiloni al seu bloc fa esment dels esdeveniments de les barriades del Llevant de Palma, ell d'Es Rafal ( http://www.bibiloni.net/blog/archives/00000111.html). A un servidor el varen fer fer d'escolanet durant uns anys a la parròquia del Sagrat Cor, encara he manxat a l'orgue i aguantar l'hisop a innumerables "morts" que es tenien a les cases i es duien de cos present a l'esglèsia pels funerals, desde Can Capes i Es Vivero fins al Pont des Tren. He conegut l'enorme vitalitat dels barris de perifèria de la Palma que era travessada per les vies del tren d'Inca i de Sóller, per la carretera d'Inca i de Manacor. Record beníssim el camp de Son Canals -amb un molí i un safreig al cap de cantó- on ara són, o eren, els multicines Chaplin i l'Atlètic de Balears jugant-hi, etc, etc... Els esdeveniments actuals, enderrocaments i crulls afegits, no poden però ni esborrar la nostàlgia, ni la memòria, característiques ben definides de les barriades amb història.

Recordau el que va dir un dels meus mallorquins heterodoxos preferits, el frare renegat Anselm Turmeda (1355-1427), referint-se a Palma, en aquell moment "Mallorca" , la ciutat de Mallorca : "FILL, VULLES USAR LLEIALTAT; E CAN POTS ENTE'N EN BONDAT; AMA LA HONOR DE TA CIUTAT; E DE TA TERRA". Climent




JARDINS D'ALTRI : UN ALTRE. Climent Picornell.

jcmllonja | 19 Novembre, 2005 00:46

Jardins d’altri. Un altre.

Climent Picornell

 

Saben que el nostres JARDINS D’ALTRI, són una crida, fluixeta, a la conya marinera i al bon humor, lluny de la citació engolafrada i ampul·losa. En qualsevol cas, com diu Lluís Maicas : “La citació com a recurs s’ha de dosificar amb seny i sobrietat. L’erudició no és la mesura de la nostra saviesa, sinó un acte d’ostentació, un exercici de pedanteria...amaga, aquesta actitud, l’íntim desig d’ultrapassar la categoria d’escriptor per abastar la d’intel.lectual, que en l’escalafó del desprestigi gaudeix d’una desconsideració més sublim”. Glup ! En fi. Tanmateix un  ha d’escriure per donar un poc de gust als nostres. “Ja no sé si som dels nostres” que deia el ministre Pio Cabanillas, afegint unes unces als dubtes del “Cuerpo a tierra que vienen los nuestros”, variant de l’oximoron “Fuego amigo”.

(Port d'Andratx. Estiu de 2005. Fotografia de Guillem Mudoy)

Conten que Pere Esteve, qui fou conseller de la Generalitat, als hotels de Madrid, després de dir el seu nom, sempre afegia : “Todo con e”. Però hi ha “es” traïdores. Un autor, satisfet de que la seva obra, per primera vegada sortís sense errades, hi feu imprimir al final : “Este libro no tiene erretas”. “Erretas”. Justament la darrera paraula! Petits canvis, però, donen nous sentits. Li deien “Doctora horroris causa” a la dona del dictador Ceausecu, que ni s’havia llicenciat, però havia volgut un doctorat en química. A un cartell de “Vado permanente”, un humorista desconegut l’hi havia afegit : “Lavado y permanente”. Al moll, a una botiga que anunciava “Efectes navals”, l’havien convertida en “Defectes navals”. “Su excrecencia” deia sempre, un poc embullat, un republicanot per no dir “su excelencia”. He anat apuntant alguns titulars, que remeten a obres conegudes, amb un canvi d’una lletra o d’una preposició : Dels “Efectes especials”, passar als “Afectes especials”; o de la “Depressió post-part” a la “Depressió post-pacte”; i seguir amb “Tristos tòpics” o “Un home amb atributs” o “El materialisme histèric”. Aquest darrer, em remet a la figura de la inversió del genitiu, molt emprada,  precisament per Karl Marx , qui -vegin l’ exemple- té una obra titulada “ De la misèria de la filosofia a la filosofia de la misèria”, és allò de “no és lo mismo la hija del rajá, que la raja de la hija”, salvant les distàncies i demanat els perdons corresponents. N’hi ha més, Ghandi : “ Cal viure senzillament, per tal que els altres senzillament puguin viure” o, un repressor militar franquista : “ Vosotros haciais lo que sabiais, nosotros sabíamos lo que hacíamos” (?). Mirin per on, la importància d’una lletra o d’una paraula canviant de lloc o de funció.

 

 Neil Smith ( citat per David Harvey a “The conditions of postmodernity” ) : “La Il.lustració és morta, el Marxisme és mort, el moviment de la classe obrera és mort...i l’autor ( d’aquest escrit), tampoc no se troba gaire bé”. I és que la mesura del canvi de les coses i de les situacions, a vegades, és més visible que assumible. Un germà del poeta Joan Alcover, que començava a veure homes pel carrer sense pèls per la cara solia dir : “al meu temps tothom duia barba o mostatxos o patilles. Només duien la cara neta de pèl els capellans, els toreros i els marietes”.

 

No hem donat massa lloc a l’escatologia en aquests jardins i tanmateix forma part de les nostres normalitats. Així l’autor d’una peça de teatre, emprenyat amb el crític de rigor –ves a saber si era en Mendiola- li escriu : “Aquest paper que vostè ha escrit i que ara tenc davant, prest el tendré darrera”. Del mateix material, un company em contava que els anglesos, que tenen clubs per a tot, en tenen de bruts. Per entrar a un , s’havia d’omplir un formulari –“a fill-in-a-form” deia en anglès; un aspirant l’emplena, s’hi torca el cul, l’envia i al cap de poc temps, li ve la contesta : “no ha estat admès; un brut no se torca”. El cas és que, aquest estiu, el caràcter dels mallorquins ha sortit molt a rotlle per mor d’una piscina. Una aportació més a la caracteriologia illenca, molt fina, venia dibuixat a un acudit d’aquests d’un alemany, un japonès, un francès i...un mallorquí,  analitzant què fan davant l’ejaculació precoç. L’alemany diu això, el japonès fa allò, el francés allò altre... i el mallorquí ?  El mallorquí diu : “ai, això no m’havia passat mai !”. A uns els hi va fer gràcia, que volen que els digui.

 

 “L’ofici del burgès” –que deia el Quico Pi de la Serra- “és menjar, beure i no fer res”. Idò, de menjar; a Josep Pla li atribueixen l’aforisme –que és molt antic- “som el què menjam”, però a un servidor –no sé per quin camí hi arrib- li agrada molt més : “ens convertim en el què comtemplam” ( M. McLuhan). Ara que tractam del “dolce far niente” i tot això, una collita a un jardí d’altri, que va de no fer res. Quan aprovà la seva primera oposició per ser funcionari – conten que ho contava l’economista Fuentes Quintana- en haver aprovat, el president del tribunal li digué : “A partir de ahora, nunca haga nada. I nunca le pasará nada”. Sentència rotunda sobre el funcionariat macabre.  La psicosis del no fer res, però és millor patir aquesta síndrome que no la que vaig sentir per la ràdio despusahir ( és d’una cançó, “El marido de la carnicera”, de Raquel Winchester, al festival de música ètnica d’Albacete) : “Ay que miedo / ay que psicosis / sólo falta que me operen de fimosis”; la necessitat de la rima té aquestes coses. Ara que aquí -i com quasi sempre- si escau el què va dir, un altra cantant, Sara Montiel (qui sap si és absolutament apòcrif, però és genial ) : “Como dijo Einstein : todo es relativo”.

 

Bé, si els ha fet gràcia poden aplaudir o, en el seu cas, fer el que recomanava John Lenon de The Beatles el 1963,  a un concert benèfic, amb presència de tota la família real britànica,  abans de tocar “Twist and shout” : “Els dels seients més baratets podeu fer mambelletes. Els altres basta que remeneu les joies”. No sé si el denunciaren i li aplicaren la legislació pertinent. Perquè ja saben el que deia aquell general, que comandava molt, de l’ús de les lleis : “A los amigos : el culo; a los enemigos : por el culo; y a los indiferentes, les aplicaremos la legislación vigente”. Coses de “l’administració competent” (és només una excusa per acabar amb aquest bellíssim oximoron).

"Cine Dorado" i "Garganta profunda". Un altre adéu. CLIMENT PICORNELL.

jcmllonja | 14 Novembre, 2005 01:04

“Cine Dorado” i “Garganta profunda”. Un altre adéu.

Climent Picornell

M’arriben noves que tomaran el “Dorado”. Vell i abandonat. Per als al.lots que estudiàrem a les monges agustines del carrer de la reina Violant, el cinema Dorado, era el “Dorado”, un referent per al barri que l’hostejava comprés entre les vies del tren i la plaça de Santa Isabel, el bar Güell i els Hostalets. Era un barri amb una pàtina obrera –com molts de fora murada, La Soledat, s’Hort des Ca, ses Cent Cases...- ja que allà hi havia encara la fàbrica de les sedes, amb els telers funcionant nit i dia i amb les obreres entrant i sortint, la fàbrica de grifons de can Buades, la mistera o  fàbrica de mistos. Uns barris de cases de planta baixa, la caseta i l’hortet o el corralet, darrera. El meu itinerari cap a ca les monges el podria dibuixar ulls clucs : la merceria de Ca donya Isabel, la botiga del “Campaner”, el Rancho -un indret on hi anaren a viure els primers “murcians” de tots-, la cantonada de Ca madó Maciana, una botiga amb sacs i llegums, la impremta La Palmesana, el bar de Can Cantó, la carnisseria de Can Pansa, la lleteria, la cereria on l’amo componia ossos trets de lloc, l’entrada del col·legi de les monges amb un pati i una coveta amb la Mare de Déu de Lourdes, que venia un poc després de la destartalada i mig inacabada parròquia del Sagrat Cor, on els infants, a la seva entrada plena de pedrolots, hi caçàvem lluernes i les posàvem dins pots de vidre, talment com bio-llanternes.

Al cinema Doré, aquest era el seu primitiu nom, canviat en temps d’en Franco per “Cine Dorado”, hi anàvem els al.lots del barri, al Dorado i al cine Capitol, aquest és avui una sucursal de Sa Nostra a la plaça Fleming. Als dos hi vérem les primeres pel·lícules amb Cinemascope i Technicolor, als seus respectius amfiteatres habitats per uns bancs sense respatller. Davant, els carretets amb les llepolies : regalim, pipes saladíssimes, tramussos, xufletes i pomes i dàtils confitats; les pomes encara, però els dàtils... quan acabaves el sucre i arribaves al fruit esmussaven una cosa grossa. Hi he passat en aquest barri hores de tota casta de la meva infantesa i joventut. Els meus pares compraren una casa al carrer Jacint Verdaguer (fins fa dos dies era “Jacinto”), deu ser l’única planta baixa que hi queda en tot el carrer, hi ha encara un romaní i un nisprer, que sembrà mon pare al petit jardinet de davant, un temps un  gran arbre de pisos escupia les seves fulles acucades. Així, entre els magatzems agrícoles de Can Isern, els vins de Can Reus, els quarters militars d’Automòbils, la mítica casa amb jardí triangular immens i amb baranes metàl·liques, per on hi rebosaven els heliotrops i els hibiscus – al final del carrer Jaume Balmes, davant el Bar Güell- transcorria la vida i les andances dels al.lots d’aquell temps; em deix “El Recreo” i el quiosquet on canviavem tebeos i novel.les i el forn de devora el cinema amb el seu pastisset estrella, un “Negrito”, confegit amb totes les sobres dolces, un poc arrodonit, era lo més baratet.

De tot el que he dit quasi res no en queda. Ni el Pont del Tren. Queda ca nostra, un poc atabalada, el bar de Can Cantó, l’església que ja és acabada i les monges que han anat comprant terrenys i han engrandit, per exemple, a la lleteria hi han edificat un dels amfiteatres més grossos de Palma. Record la meva estimada Sor Lluïsa i la “Chasca” un llibre-tambor que ens feia marcar el pas, entrat a les classes com si fessim la instrucció.

I ara em diuen que s’ha venut el Dorado. No el deven haver comprat  les agustines? L’hauran de desempecatar,  perquè el Dorado, ja a les seves hores més baixes i per mirar de contrarestar la forta competència dels cinemes més moderns i més còmodes i més “multicines”, es transformà en un cinema porno, un cinema X, un cinema de pel·lícules de sexe. Passà a dir-se : Cine Alexandra. Si hi passava, a vegades, per davant, m’aturava a observar qui hi entrava, a veure si –com m’agradava imaginar- tot eren homes amb gavardina, com els de la famosa cançó, ànimes solitàries i onanistes. La veritat, era gent normaleta.

Un pic hi anàrem. Feien “Deep Throat”, en castellà als rètols : “Garganta profunda”. La pel·lícula s’havia fet famosa, ja que al confident que ajudà a Bob Woodward i Carl Bernstein, reporters del diari Washington Post a desenvetricollar el que s’anomenà “cas Watergate”  i que acabà forçant la dimissió del president dels Estats Units, Richard Nixon el juliol de 1972, l’anomenaren -el malnom perquè no el coneguessin-  com l’artista protagonista d’aquella pel·lícula porno. Ara sabem que era Fred Fielding, un conseller adjunt de la Casa Blanca. En fi, que l’artista en qüestió, la gargamella pregona, era Linda Lovelace, una porno-star, un mite –morta el 2002, als 53 anys - que a la pel·lícula tenia la particularitat  que el seu clítoris, el gallet, el gran fornidor d’orgasmes femenins, el tenia, justament al fons de la gargamella. I es passava la peli empassolant-se faves de mascles, com més grosses millor, fins quasi el cascabòs, ja que pel que semblava l’orgasme vaginal no era la seva especialitat. Érem un grup de pseudo-intel.lectuals i males persones que ens férem un fart de riure i no ens posarem bufanda ni passamuntanyes a la sortida perquè no ens coneguessin.

Idò ara el Dorado tanca. He rebut un e-mail rebotat d’un company, en el qual un nét de l’arquitecte que el va construir hi afegeix fotografies. Diu “...m'he apropat a l'antic Cinema Dorado (també Alexandra, quan es va convertir en sala X). Avui Andreu Manresa donava noticia del seu imminent enderrocament. La nota personal i sentimental, és que l'arquitecte que va projectar aquest edifici va ser el meu avi, Guillem Reynés i Font (1877-1918), autor també de l'antic cinema Modern. Guillem Reynés va ser un gran defensor de la llengua i el patrimoni d'aquest país i col.laborador de Gaudí, reformador de Lluc i La Real, seguidor d'alguna estela modernista i iniciador del regionalisme arquitectònic. L'edifici havia patit modificacions poc afortunades, però podria haver-se salvat com a equipament pel barri i com a testimoni i memòria d'una època de l'entorn dels Hostalets d'en Canals. Res a fer suposo.” Mirau quines peripècies. Només falta que hi fassin una capella, les monges. Retria més fer-hi pisos. Molts i molt petits.

 

ENTRE L' "ESTAT" I EL "MERCAT" : EL "TERCER SECTOR". Climent Picornell

jcmllonja | 09 Novembre, 2005 09:54

(www.mesperlobra.org)

 El “Tercer sector”, entre l’Estat i el Mercat.

 

Climent Picornell

 

            No en parlaré. Ni del GOB, ni de l’OCB, ni de la Fundació Sa Nostra o La Caixa, ni de Medicus Mundi, Intermon, Mans Unides o Caritas, o d’ATTAC o ”S’Altra senalla” de comerç just i solidari. O sí. Però, en general.  Sempre hi ha temps per posar excuses de mal pagador.

            El cas és que vaig haver d’ atendre, amb urgència,  la consulta d’un bon amic, col.lega a una universitat americana , que fa una cata periòdica i  em demanava  informació sobre el  “Tercer Sector “ a les Balears. Quan em vaig posar a la feina,  per a l’informe-dossier que li he enviat, la majoria de gent, quan li preguntava sobre el Tercer Sector,  em responia, amb informació sobre el “sector terciari”. El sector  primari : l’agricultura, la pesca i l’extracció; el secundari : la indústria i la construcció i el sector terciari : els serveis, i aquí el turisme sobretot, no ? Qualquú més espavilat, superava la clàssica divissió dels sectors i subsectors econòmics que havia fet Colin Clark  i em deia : “ i el  sector quaternari, els serveis als serveis”, i un, amb cara de llestarró em deia, amb una certa complicitat de “connaiseur”, : “i ara n’hi ha un altre, el sector “binari”,  la informàtica i tot això, tu ja saps...”

            La veritat és que havia de fer l’aclariment d’ aquesta terminologia,  importada i imposada des d’ Amèrica : el primer sector és l’Estat, les administracions públiques. El segon sector és el Mercat,  l’empresa privada, amb afany de lucre. El tercer sector és tot el demés. Només algún sociòleg sabia bé del que li parlava i de fet a Catalunya  han redactat, fa no res, el seu Llibre Blanc del Tercer sector “social”, li han afegit civico-social, per no fer més aclariments que els necessaris. El cas és que “tot el que no és l’Estat o el Mercat”, és un concepte molt laxe, però el GOB i l’OCB en fan part, com també les Fundacions, ONG’s i ONL’s  i mils d’associacions de diversos pelatges.

            A més de Tercer Sector o Tercer sector social, també li diuen, Sector no lucratiu ( traducció de l’anglès “Non Profit Organizations”, NPO o ONL, organitzacions no lucratives), sector del voluntariat i de l’Economia Social, sector independent o sencillament, entre nosaltres europeus, de forma més general,  la SOCIETAT CIVIL. El terme de Societat Civil que s’empra aquí, abans més que ara, venia a significar tot el món organitzatiu i associatiu, al marge de les administracions públiques i de l’empresa, sensu stricto : desde CCOO, al Club de Futbol Vilafranca, fins a  “Es Refugi” d’en Jaume Santandreu, els antics socors mutus o mutualitats, fins als amics dels molins, del “ca rater” o els amics dels saharauis... Cents, milers d’associacions que texeixen una densa malla d’interessos múltiples, al marge de l’administració i sense ànim de guanyar doblers, a no ser els que facin falta, per funcionar i acomplir les seves finalitats.

            Associacions culturals, coros, bandes de música, societats esportives, associacions pacifistes, antiviolència, feministes, pro i quantre abortistes, ecologistes, associacions reivindicatives, grups, moviments, sindicats, partits, associacions de consumidors, d’empresaris, de mestresses de casa, de pares de família, d’associacions de veïnats, de separats, de grassos, de calbs, de llinatges d’animal... Alexis de TOCQUEVILLE, quan visità Nordamèrica, l’any 1835, quedà impressionat de la influència de les associacions en la vida social. Poc a poc els europeus , en menor mesura, s’han anat associant lliurement.  A Catalunya hi ha quasi 40.000 associacions, 6.000 de les quals són del Tercer Sector. A Balears un 25 % de la població pertany a alguna de les 5.700 associacions que existeixen, algunes amb milers d’afiliats, com  GOB i OCB, amb capacitat per movilitzar, en un moment determinat, molts milers de persones, en canvi,  altres,  tan minoritaris que són , algunes tan sols un nom.

            Certament,  no totes les associacions es poden considerar, estrictament, Tercer Sector. Ruiz de Olabuénaga, de la Universitat de Deusto i García Ferrando, de la de València,  ja han donat les pautes adaptades a la nostra realitat : han d’estar organitzades formalment, ser privades, disposar de capacitat d’autocontrol i autoresponsabilitat, no han de repartir beneficis entre els propietaris o administratius i han de tenir un marcat grau de participació ciutadana i les seves finalitats han de ser la satisfacció de necessitats públiques o socials, molt escorades als sectors que l’Estat no atén degudament, com són els pobres, marginats, vells, malalts, immigrants, assistència i animació social, defensa dels drets civils i el medi ambients, etc. Totes,   característiques molt semblants a la definició que ja feu DRUCKER ( 1968).

            Entre l’Estat i el Mercat ? Tot i que moltes d’elles tenen subvencions públiques o  subvencions filantròpiques de bancs i empreses privades, no em puc estar de ressenyar que el poder sempre ha vist amb desconfiança aquestes organitzacions. Tot i que no ho digui,  o no ho vulgui aparentar, o es vulgui fer passar per  amic i benefactor,  ells, els polítics,  tenen la legitimat dels vots i no poden suportar mediatitzacions “espontaneïstes”. Sobretot quan els fan la contra. És allò que sempre es diu del GOB : “que si no existís s’hauria d’inventar” ( heu de llegir no els llavis, sinó el pensament, del polític o empresari que ho diu, en realitat vol dir  “ molt millor si no existís”) o allò que conten que digué Gabriel Cañellas quan era president del Govern Balear,  l’OCB havia conseguit treure més de 25.000 persones al carrer en defensa de la llengua catalana : “no n’he vist cap dels nostres”.

            El cas és que la magnitud i la influència d’aquestes organitzacions han augmentat, fins al punt que a Europa Occidental, les persones que col.laboren amb organitzacions no lucratives en tasques de voluntariat és de més del 10 % del total de l’empleament no agrari i les despeses operatives del Tercer Sector equivalen en alguns països europeus a més del  3% del PIB. És, per tant, una font d’ocupació sensible.

Aquest augment de la influència i sobretot de posar en evidència les carències de funcionament de les administracions i de les tasques de l’Estat,  fa que el discurs del poder cap a aquestes organitzacions, ho torn repetir,  sigui dual i confús. I no falta, com sempre, algun hermeneuta francès que hi posa solfa i provocació. Alain MINC és qui teoritza ara sobre alguns dels papers d’aquestes organitzacions, voluntariats i plataformes diverses. Seguint a definicions, no escrites,  d’ONG com : “organitzacions que fan malament el que l’Estat hauria de fer bé”, o, VOLUNTARIAT : “multinacionals de la compasió i de la caritat burgeses usant mà d’obra gratuïta”, etc, etc... he recollit  del diari LE MONDE ( 10- 01-03),  a una crònica signada per Dominique Dhombres,  un comentari a “Epître a nos nouveaux maîtres” ( Epístola als nostres nous mestres) del citat MINC. Aquest,  seguint amb les seves teories de l’irrupció exagerada de l’opinió pública en la presa de decisions polítiques, torna a sarcir allò de les majories silencioses o conformistes front a les minories escandaloses, molt més escoltades i sobrevalorades, arrebossat amb un bon discurs teòric. Vegin : “ Les chiennes de garde féministes, les militants de la cause homosexuelle, les incondicionels de José Bové, les ayatollahs de l’ecologie pure et dure et autres defenseurs des baleines ( Greenpeace), en passant par les zélotes d’ONG aussi peremptoires que opaques qui s’opossent a la mondialisation liberale (ATTAC), seraient desormais plus intolérants et moins respectueux de la démocratie que leurs adversaires, plus silencieux et moins excités. Ils etaient dominés, ils seraient devenus dominants”. No cal traducció : quatre grupusculs histèrics dominant el panorama o capgirant el pes de les decisions dels governs elegits per majories, “menys excitades”. La part de provocació de MINC, això li fa vendre llibres i sortir molt a la TV, ve fonamentada i “excitada”, perque les noves ONG i ONL d’èxit i que es mouen entre la subvenció dels poders públics, la injecció de les donacions filantròpiques o les quotes i les donacions particulars, han hagut d’adoptar -en aquest món de la imatge, la publicitat-  estructures i accions de Marketing ( “ Marketing Social” en aquest cas), ben en la línia d’una organització empresarial moderna : locals i seus socials, empleats i estructura administrativa, anuncis, voluntaris, agit-pro i comunicats de premsa. El cas de que el GOB i l’OCB, per posar exemples d’aquí,  hagin adaptat les seves estructures com  empreses més o manco modernitzades,  fou usat per algún nostàlgic, que ho veia com una traició als origens “purs” de les entitats. Discurs que és usat, també, en públic pels seus detractors i en privat, per alguns dels seus subvencionadors.

            Els antics defensors de “la cosa pública”, aquells que demanen “Més Estat”, no poden consentir aquest efecte substitutori caritatiu, voluntari i auto-organitzat. I els liberals, aquells que prediquen “l’Estat Mínim”, ja veuen nous sectors emergents en els camps on és mouen aquestes ONG o ONL, camps on l’empresa privada hi pot treure un duret sòlid. Però,  i si sempre haguéssim d’esperar l’ESTAT? I als llocs on n’ho hi ha ESTAT? I als llocs on n’hi ha tant, d’ESTAT, que no deixen ni associar-se lliurement ?

 

            En definitiva aquest “Tercer Sector”, ONG i ONL, enmascarament del que en deiem “Societat Civil” i “Economia Social”,  criticat o alabat en la nostra modernitat té un paper d’actor social predominant. Sobretot ara que han pres conciència de la importància del marketing i de la imatge social que els és consubstancial i necessària per a la seva supervivència amb èxit. Les il.lusions d’uns, les crítiques dels altres, l’aprofitament mediàtic dels de més allà. Tot això, i molt més, hi ha darrera de l’existència del GOB i de l’OCB, per exemple.

EL PODER I LES ÉLITES A LES ILLES BALEARS. Climent Picornell

jcmllonja | 03 Novembre, 2005 15:15

 

El poder i les élites a Mallorca.

Climent Picornell

Mirin per on, un servidor no comanda enlloc, ni a ca seva. També els podria cantar la milonga de què el poder resideix en el poble sobirà que exercirà la força quan calgui, rematant el fet amb la metàfora montesquiuana dels tres poders : legislatiu, judicial i executiu. O fer cantar a “Rock and Press” un blues sobre el quart poder, accentuat, dels mass media moderns.

Però del què es tracta és de saber, realment, qui comanda. Qui comanda a Mallorca de bon de veres: qui són els poders fàctics ? Qui no ho són, ja se sap, i posaré un  exemple. Fa uns anys, essent vice-rector de la UIB em van enviar de representant a una plataforma ciutadana que anava davall una pancarta que deia : “Volem comandar a ca nostra”. És a dir que els qui hi anaven –una sèrie de col.lectius- no devien comandar, als menys a ca seva. Hi havia, però, el bisbe, no sé que hi feia, perquè l’església comandava, no tant com abans, però comandava molt, encara.

A intentar saber qui mana, es coneix com  l’estudi dels mecanismes de poder, les estratègies del comandar i als seus protagonistes : les élites del poder. El poder polític, l’eclesiàstic, el militar, el dels diners, el cultural... Ja ho siguin per delegació del poble, per elecció d’altres jerarquies, per herència familiar, com a “self made men”, el cas és que s’estructuren un conjunt de mandarinatges –petits i grossos- que articulen estratègies per influir. Ja sigui influir en el seu propi benefici o en l’interès general, tant se val. Cal el.laborar un mapa o sociograma amb els fets claus, amb les persones principals que puguin explicar els lligams –polítics, familiars, econòmics, religiosos, sentimentals...- que articulen el comandar a les illes Balears.

Ara, a Mallorca, es sent dir molt que els qui comanden són els hotelers; però els promotors urbanístics i els constructors, no van massa enrera. Mentre, es fa aparèixer els polítics de torn com a titelles, teresetes articulades en mans d’aquests poders, repetim-ho “fàctics”. És un disseny massa senzill. I abans ? Què en queda de l’estructura de poder de finals del segle XIX? En què han derivat botifarres i pseudoaristòcrates, terratinents, comerciants “indianos”, el fenomenal poder de l’església i dels ordres religiosos, els delegats del poder estatal i llunyà de Madrid, militars i buròcrates quasi deportats a les illes?  Encara hi ha cosa, no hem de fer els roïssos massa grossos. Ara bé, aquelles estructures s’anaren trencant, i sinó : què representà Joan March “En Verga” en la modernització de l’acumulació de capital amb del contraban, i també a través de la parcel.lació i venda dels latifundis butifarrils? I els hotelers, quan entren en la roda del poder? I els constructors ...?

Els processos de canvi històric repercuteixen en les estructures del poder. I viceversa. Vegin un rànking de les “Persones més influents a les Balears” ara fa vint anys : 1.- Gabriel Cañellas. 2.- Abel Matutes. 3.- Gabriel Escarrer. 4.- Pere Serra. 5.- Jaume Cladera. 6.- Carlos March. 7.- Fèlix Pons. 8.- Felicià Fuster. 9.- Josep Melià. 10.- Gabriel Barceló. 11.- Miquel Codolà. 12.- Miquel Nigorra. 13.- Paco Obrador. 14.- Miquel Fluxà. 15.- José M.ª Lafuente. 16.- Ramon Aguiló. 17.- Joan Verger. 18.- Carles Blanes. 19.- Jeroni Albertí. 20.- Jaume Moll. 21.- Francesc Albertí. 22.- Bartomeu Sitjar. 23.- Rafael Gil Mendoza. 24.- Santiago Rodríguez-Miranda. 25.- Pedro Pablo Marrero. 26.- Simó Galmés. 27.- Príncipe de Tchokotua. ( Font : “Consulting 2001”). Hi trobam polítics que ja no comanden, algunes personalitats que són mortes, altres, desapareguts “en combat” (en combat pel poder), cap dona... hi ha ja bastants hotelers. Com i quan, aquesta nova classe sorgida del “no res” dels anys cinquanta, passa a ser percebuda com “dominant”,  de ser traginers com els Barceló o oficinistes com els Escarrer ? Com es fa l’accés a la gran propietat de la terra en aquesta nova Mallorca : encara queden gran propietaris, terratinents dels d’abans, o són nous ? Hi ha, certament, classes mitges poderoses fruit del projecte modernitzador i inesperat del turisme que ho ha trasbalsat tot. O quasi tot : l’estratègia del comandar, tanmateix, queda invariable, tan sols canvien els seus actors.

Aquella Mallorca de rondalla, amb capellans amb sotana, cacics,  dimonis i fades –una illa eterna i sempiterna on si es naixia missatge de possessió es moria missatge de possessió- ha estat substituïda pel que és avui : una societat on l’ascens i el descens social ha estat meteòric  i on les influències i els models universals i globalitzadors són el pa de cada dia.

(Joan Amer) 

Per estudiar aquesta trama i aquest procés, hi ha aportacions de gran calat, molt recents. És el cas de Joan Amer, qui amb la seva tesi doctoral ha esbrinat quin ha estat el paper de la nova classe empresarial hotelera, durant el període autonòmic; la seva estratègia i el seu encarament amb el poder polític durant l’anomenat “Pacte de Progrés” (1999-2003) per mor de l’ecotaxa, recaptada als hotels. Ja és a punt de sortir a l‘editorial Documenta Balear : Turisme i Política. L’empresariat hoteler de Mallorca.

(Andreu Manresa)

Per un altre costat, i en la mateixa línia argumental, la recerca d’aquests mecanismes de poder, que serveixen per explicar correctament grans preses de decisions que queden, sovint, ocultes, o l’atenció als descensos sostinguts i als ascensos fulgurants de velles i noves élites ( V.Grande, G. Marcel, J. Moll, J. Riutord, “els senyors del totxo”...) ha estat el tema d’interès del periodista Andreu Manresa, que publica a Hiperdimensional Edicions: Paratges i personatges de Balears S.A. Diu Fèlix Pons en el pròleg del llibre, encara calent de les màquines : “  Manresa té a les mans el material per escriure la ‘biografia total’ d’un model econòmic, des del contraban fins a la corrupció urbanística.”

L’interès per aquesta temàtica ens ha fet articular un projecte d’investigació : “Les élites en les societats contemporànies. El cas de les illes Balears”. Es pretén investigar el perfil sociològic de l’empresariat de Balears i el paper de les noves élites: volem saber què llegeixen, què compren, com xerren als seus fills, quins quadres tenen penjats a la sala bona de ca seva, “escorcollant el seu gust” ( P. Bourdieu, dixit). No cal dir que hi ha bons antecedents, des de J. Stuart Mill, passant per Max Weber  i acabant amb Anthony Giddens ( Elites and Power in British Society). El tema és com fer bugada, però beneïda per l’acadèmia.

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb