Climent Picornell

PRIMER FOU EL DESIG (DOS MALLORQUINS I L'ÍNDIA). Climent Picornell.

jcmllonja | 28 Octubre, 2005 19:05

“Primer fou el desig” ( dos mallorquins i l’Índia)

 

Climent Picornell

 

“I a l’inici fou el desig / la primera llavor de la ment ... / D’on ha nascut? D’on ha brollat aquesta creació? Si fins i tot els déus vengueren després...” És una citació extreta d’una versió catalana de l’himnari hindú, escrit en sànscrit arcaic, el Rigveda ( X, 129, 6-7). Presentat així sembla un versicle de Sant Lluc, per exemple. No és que un servidor, ara, hagi patit una recaiguda en el “hippisme”, aquella altra malaltia infantil del capitalisme, ni tampoc que els vulgui arengar amb una dosi anticristiana –el desig abans de qualsevol déu!–. Res de tot això. M’ha quedat d’aquells temps una pàtina brutinyosa, una mescla de fems amb olor de sàndal i patxulí, que és una de les més penetrants impressions que un se’n du de l’Índia, per sempre.

Tot és una casualitat, una jugada del destí, una part de la teoria dels jocs o dels caos, una conjunció astral, diferents maneres cursis de denominar un encontre accidental : amb en Gonçal López-Nadal; que em diu que n’Óscar Pujol ha acabat definitivament el seu Diccionari Sànscrit-Català, un text que serà referència obligada en la lingüística moderna i em recorda que n’hem estat dues peces de l’engranatge, a Palma i a Benarés. Ja en parlarem, si els ve de gust. Però les casualitats solen anar encadenades amb altres. Al meu despatx de la Universitat, una serralada de caramulls malgarbats i inestables de llibres, al capcurucull d’un hi havia el Memorial Antoni Binimelis i Sagrera. Casualitat  o causalitat? I a la primera pàgina : “I a l’inici fou el desig...”.

El meu caparrí ha començat a maquinar sobre l’Índia i dos mallorquins que hi reflexionaren ferm i d’una manera especial : el felanitxer Antoni Binimelis i Sagrera i el margalidà –“vileros” es fan dir ells– Joan Mascaró i Fornés. Són dos dels habitants preferits al meu “panoptikon” de mallorquins heterodoxos, on cohabiten, entre molts d’altres, amb Joan B. Picornell, mort a San Fernando de Cuba o amb en Felip Bauçà, enterrat a Londres.

Antoni Binimelis i Sagrera (Felanitx, 1926 – Nova Delhi, 1983). Feia de pagès amb son pare al temps que estudiava. Especialista el llengües clàssiques, féu dues tesis doctorals i fou catedràtic a la Jawaharlal Nehru University, a l’Índia. Mort l’any 1983, probablement assassinat, reposa al cementeri cristià de Nova Delhi. “No pogué treballar a ca seva perquè va tenir la desgràcia de néixer a una illa condemnada de sempre a patir les més sagnants mancances educatives”, diu d’ell un bon amic, al cels sia. Binimelis penetrà dins els cànons de la lírica sànscrita, pels quals la bellesa és una irregularitat harmònica, una asimetria cercada, mentre que la perfecció (el “Brahman”) és transhumana i inexpressable, el cercle perfecte és una entelèquia estèril. Tan diferent tot a la poesia d’arrel grecollatina.

Joan Mascaró i Fornés (Santa Margalida, 1897 - Cambridge, 1987) fou un altre mallorquí que passà la seva vida lluny de Mallorca i a qui el seu destí dugué, també, a estudiar les grans obres sànscrites. És el traductor a l’anglès dels Upanishads, Dhammapada i el Bhagavad Gita –aquest amb traducció catalana de B. Abeyà– i funcionà com un gran difusor de l’orientalisme en el món occidental. La seva passió per les llengües, fou el que li possibilità partir cap a Anglaterra, com a tutor d’un fill de Joan March Ordinas “En Verga”, també natural de Santa Margalida. El seu contacte amb aquestes obres clàssiques l’amarà de tal manera que ell mateix generà dos llibres : Llànties de Foc i La Creació de la Fe . D’aquest darrer : “No desig, sinó bona voluntat. El desig és egoista, no és ‘Faci´s la vostra voluntat’. Desig és esclavatge tant si és satisfet com no satisfet”. Hi ha biografies i estudis dels dos personatges i una part de la seva correspondència publicada, per Gori Mir la de Mascaró. Eren, malgrat la seva coincidència en l’estudi del sànscrit, dos mallorquins de caràcter ben diferent i d’estratègies de vida molt distintes. Encara veig, de tant en tant, un fill d’en Joan Mascaró passejant, dispers, pels carrers de Palma. William Radice deia de Mascaró: “Amb quina profunditat sentires els fracassos i els horrors del nostre món del segle vint! No és que pensassis que el segle vint era només horrible, però temies el poder únic per fer el mal que les tecnologies modernes han donat a l’espècie humana.” En canvi Miquel Barceló deia d’Antoni Binimelis : “Ho conegueres, a la fi. Segurament aquest saber valia el preu que en pagares. L’obsessió pels cossos que, a l’inrevés de les cares amb infinites formes de simulació, paraules, ull, gestos, no menteixen mai perquè l’única expressió possible que tenen són les seves pròpies formes incontrolables i involuntàries; la perfecta seducció, la relació pura sense el malentès de l’amor. Era això que hi havia, Toni, al capdamunt, a l’origen, al naixement  del riu? No ho sabré mai. Morires, com corresponia, de mort violenta per saber-ho.” No puc reduir la complicació de dos pensaments complexos en un article. No és tracta d’això. Però, hom ensuma tot d’una les claus de vida d’un i altre. Sense esgarrar-se gaire.

Malgrat tot, tots i totes, primer fou el desig. Ancorat amb un ferretó potentíssim dins el nostre instint, remolcant l’enteniment (la versió grollera diu: “quan el de baix s’engalaverna, el de damunt no governa”). Ni que sigui per la perpetuació de l’espècie: primer fou el desig. La seva repressió ha donat feina a gurús, mestres, monjos, acadèmics i psiquiatres. Per a Freud, la negació del desig, la repressió de l’instint fou la peça clau de la bòveda on s’ha edificat la civilització. Occidental?

(Relleus dels temples de Khajuraho)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb