jcmllonja | 24 Octubre, 2005 11:27
(El Bisbe, Leonor Servera, el Governador i Joan March "En Verga", any 1945. Primera pedra de l'Hospital de Caubet).
Joan March i un “remake” de l’assassinat d’en Garau. Apunt sobre la feina de recerca de Pere Ferrer (i 2).
L’any 1916 apareixia al camí del Grau de València, assassinat, en Rafel Garau. Li pegaren setze ganivetades. Abans de morir diuen que digué : “ Mals amics...”. Aquest fet li suposà a Joan March molts de maldecaps durant més de vint anys, maldecaps que ressorgiren quan pujà al poder el general Primo de Rivera i quan arribà la Segona República. Mort en Garau, 23 anys, natural de Santa Margalida, March anà al jutge a dir que ell no hi tenia res a veure. La casuística familiar i política feu que, a la curta i a la llarga, alguns hi volguessin veure la llarga mà d’en Verga, darrera la mà que matà en Garau. Se situa aquesta trama entre la llegenda, el mite, les fugides fora del país disfressat de capellà, les requisitòries, les mitges veritats dites al Parlament quan March era diputat, fins a altres episodis altament rocambolescos. Com el de la mort d’un testimoni clau, en Bartomeu Monjo “Rotget” ( es demana Ferrer : “ Estigué relacionat amb la conspiració per acabar amb la vida de Bartomeu Monjo, el metge de Maria de la Salut, Antoni Monjo Bunyola, oncle de la víctima ?”), ...dies abans de la seva mort l’havien convidat a dinar de caragols, suposa Ferrer, que emmetzinats. Abans de morir digué : “Bona la m’han feta !”. Aquestes qüestions, plenes d’irregularitats processals, judicials, polítiques i personals tenen, també, un epifenònem, un altre episodi liminar. La mort a tirs, per part de Francesc Garau, un germà de l’assassinat, de Jaume Ramis, en aquell moment batle d’Alcúdia, i de Bernat Sureda, l’any 1933, quan havien anat a Alger a demanar-li una barca per traginar una gent que, suposadament, havia d’assassinar n’Azaña i n’Indalecio Prieto. N’Azaña se’n fa ressó a les seves memòries i en Garau, quan el jutgen per la mort d’aquells dos declara “...en March em matà un germà a València”. Vegin vostés quina trama pel.liculera. El tractament divergeix, en les causes de l’assassinat d’en Rafel Garau, l’any 1916. Els Garau eren socis d’en Verga en el contraban, de molts d’anys enrere. Feia en Garau, l’ assassinat, negocis a esquenes dels altres socis? Fou una vendetta, com una qüestió de drogues de la nostra modernitat ? O, i vet ací una qüestió –com altres- que en Pere Ferrer tracta usant materials fins ara inèdits... fou una qüestió de dones. El “cherchez la femme” retorna aquí a ser un element a afegir, qui sap, si a alguns dels elements anteriors. Aquesta causa s’havia apuntat només pel comunista M. Benavides, - autor de “El último pirata del Mediterraneo”, llibre que, vull recordar, té dos protagonistes, en March, al llibre anomenat com “Juan Albert” i n’Emiliano Iglesias, “Pepe Luna” casat amb Encarna “La Mallorquina”, aquesta era una al.lota de Sant Joan de Mallorca, Catalina Gayà Ferriol, on era coneguda com “n’Emilliana”- deia, que Benavides alleugereix i no dona crèdit al crim passional, “per mor d’una dona casada”, diu ell. Tal vegada no li interessava, no l’hi convenia aquesta tesi i l’aigualeix amb l’enamorament apassionat d’en Garau d’una joveneta, que morí poc després d’ell. En canvi la tesi de Pere Ferrer és que l’element de sentiments i desamors és un fet central a tenir en compte. Per qui es mogué, suposadament, aquet trull? Per Elionor Servera, la dona de Joan March. La dona de Joan March, segons els documents que ha pogut consultar Pere Ferrer, presumptament degué tenir alguna casta d’affaire amb Garau, motiu pel qual en Verga, es vist, pels seus enemics, com la mà executora... sempre sense proves. Diu en Pere Ferrer : “ La parella Joan March-Elionor Servera fou, segons els testimonis orals, un matrimoni mal avengut. La seva dona, de casada, mantingué una relació sentimental amb el seu soci Rafel Garau, que morí assassinat a València, segons el que es pot deduir de les cartes que la dona de March li havia enviat i que, l’any 1923, els enemics d’en Verga esgrimiren com a prova inculpatòria contra ell...” És una altra de les hipòtesis que se refermen, fonamentada en aquestes famoses cartes, que el pare del mort trobà regirant el seus papers. Per aquestes cartes, Joan March i els seus enemics movilitzaren cel i terra, fins que anaren a parar a un depositari de confiança de les dues parts. Aquest, però les entregà, molt pressionat, a un capità de la guàrdia civil, un element més del procés que es seguia contra Joan March, en temps de la seva persecució per part d’un del seus més aferrisats enemics F. Bastos, l’any 1923. Aquest fou director-gerent de la “Compañia Arrendataria de Tabacos” de l’Estat, i, també, qui, suposadament, passà, uns anys més tard, el testimoni al seu amic Angel Galarza, director general de seguretat i fiscal general de la República, que aconseguí empresonar March, durant desset mesos. Fins que es fugà de la presó el novembre de 1933.
La meticulosita amb que està tractada aquesta qüestió, parla de la necessitat de continuar amb la clau balear en la vida de March, per esbrinar-ne més coses com es fa al llibre de Pere Ferrer. No és el cas Garau una anécdota en la vida d’en March, és un fantasma que l’acompanyà sempre, fou el causant de la ruptura total amb son pare i amb Santa Margalida, el poble on va nèixer. Una nafra que sempre li punyiren. Ronya per gratar.
El pas d’home de negocis local a home de negocis de rang internacional, feu Joan March Ordinas subjecte i objecte polític, amb totes les consabudes i grandiloqüents afirmacions, com aquelles de “...o la República le somete o él somete a la República” de Jaume Carner, ministre d’hisenda; o, com deia A. Modesto : “Sin la ayuda de March, el 18 de julio de 1936, habría sido un dia más en la historia de la Segunda República”. “Es el hombre más inteligente de España” que deia d’ell en Niceto Alcalà Zamora; “Destituía gobiernos a su antojo”, segons Francesc Cambó. Cites a part, cal no deixar de tenir ben present, mai, la seva connexió, sobretot explicativa amb el seu lligam mallorquí. Com tampoc cal deixar de banda, devora les seves actuacions polítiques o socials, les seves implicacions més personals i maniàtiques. Cal esperar noves aportacions, tan arriscades i meticuloses com les que ens ha proporcionat Pere Ferrer amb la publicació d’una part de la seva tesi doctoral (*).
_________________________________________________________________
(*)Pere Ferrer Guasp (2000) : Joan March. Els inicis d’un imperi financer, 1900-1924. Edicions Cort. Palma ( Mallorca). 460 pàgines.
Ja comentaré, quan hi hagi temps, l’altra publicació de P. Ferrer :
Pere Ferrer Guasp (2004) : Joan March. La cara oculta del poder, 1931-1945. Edicions Cort. Palma ( Mallorca). 509 pàgines.
Les imatges són de www.canverga.com
« | Octubre 2005 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | |||||
3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 |
10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 |
17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 |
24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 |
31 |