jcmllonja | 28 Octubre, 2005 19:05
“Primer fou el desig” ( dos mallorquins i l’Índia)
“I a l’inici fou el desig / la primera llavor de la ment ... / D’on ha nascut? D’on ha brollat aquesta creació? Si fins i tot els déus vengueren després...” És una citació extreta d’una versió catalana de l’himnari hindú, escrit en sànscrit arcaic, el Rigveda ( X, 129, 6-7). Presentat així sembla un versicle de Sant Lluc, per exemple. No és que un servidor, ara, hagi patit una recaiguda en el “hippisme”, aquella altra malaltia infantil del capitalisme, ni tampoc que els vulgui arengar amb una dosi anticristiana –el desig abans de qualsevol déu!–. Res de tot això. M’ha quedat d’aquells temps una pàtina brutinyosa, una mescla de fems amb olor de sàndal i patxulí, que és una de les més penetrants impressions que un se’n du de l’Índia, per sempre.
Tot és una casualitat, una jugada del destí, una part de la teoria dels jocs o dels caos, una conjunció astral, diferents maneres cursis de denominar un encontre accidental : amb en Gonçal López-Nadal; que em diu que n’Óscar Pujol ha acabat definitivament el seu Diccionari Sànscrit-Català, un text que serà referència obligada en la lingüística moderna i em recorda que n’hem estat dues peces de l’engranatge, a Palma i a Benarés. Ja en parlarem, si els ve de gust. Però les casualitats solen anar encadenades amb altres. Al meu despatx de la Universitat, una serralada de caramulls malgarbats i inestables de llibres, al capcurucull d’un hi havia el Memorial Antoni Binimelis i Sagrera. Casualitat o causalitat? I a la primera pàgina : “I a l’inici fou el desig...”.
El meu caparrí ha començat a maquinar sobre l’Índia i dos mallorquins que hi reflexionaren ferm i d’una manera especial : el felanitxer Antoni Binimelis i Sagrera i el margalidà –“vileros” es fan dir ells– Joan Mascaró i Fornés. Són dos dels habitants preferits al meu “panoptikon” de mallorquins heterodoxos, on cohabiten, entre molts d’altres, amb Joan B. Picornell, mort a San Fernando de Cuba o amb en Felip Bauçà, enterrat a Londres.
Antoni Binimelis i Sagrera (Felanitx, 1926 – Nova Delhi, 1983). Feia de pagès amb son pare al temps que estudiava. Especialista el llengües clàssiques, féu dues tesis doctorals i fou catedràtic a la Jawaharlal Nehru University, a l’Índia. Mort l’any 1983, probablement assassinat, reposa al cementeri cristià de Nova Delhi. “No pogué treballar a ca seva perquè va tenir la desgràcia de néixer a una illa condemnada de sempre a patir les més sagnants mancances educatives”, diu d’ell un bon amic, al cels sia. Binimelis penetrà dins els cànons de la lírica sànscrita, pels quals la bellesa és una irregularitat harmònica, una asimetria cercada, mentre que la perfecció (el “Brahman”) és transhumana i inexpressable, el cercle perfecte és una entelèquia estèril. Tan diferent tot a la poesia d’arrel grecollatina.
Joan Mascaró i Fornés (Santa Margalida, 1897 - Cambridge, 1987) fou un altre mallorquí que passà la seva vida lluny de Mallorca i a qui el seu destí dugué, també, a estudiar les grans obres sànscrites. És el traductor a l’anglès dels Upanishads, Dhammapada i el Bhagavad Gita –aquest amb traducció catalana de B. Abeyà– i funcionà com un gran difusor de l’orientalisme en el món occidental. La seva passió per les llengües, fou el que li possibilità partir cap a Anglaterra, com a tutor d’un fill de Joan March Ordinas “En Verga”, també natural de Santa Margalida. El seu contacte amb aquestes obres clàssiques l’amarà de tal manera que ell mateix generà dos llibres : Llànties de Foc i La Creació de la Fe . D’aquest darrer : “No desig, sinó bona voluntat. El desig és egoista, no és ‘Faci´s la vostra voluntat’. Desig és esclavatge tant si és satisfet com no satisfet”. Hi ha biografies i estudis dels dos personatges i una part de la seva correspondència publicada, per Gori Mir la de Mascaró. Eren, malgrat la seva coincidència en l’estudi del sànscrit, dos mallorquins de caràcter ben diferent i d’estratègies de vida molt distintes. Encara veig, de tant en tant, un fill d’en Joan Mascaró passejant, dispers, pels carrers de Palma. William Radice deia de Mascaró: “Amb quina profunditat sentires els fracassos i els horrors del nostre món del segle vint! No és que pensassis que el segle vint era només horrible, però temies el poder únic per fer el mal que les tecnologies modernes han donat a l’espècie humana.” En canvi Miquel Barceló deia d’Antoni Binimelis : “Ho conegueres, a la fi. Segurament aquest saber valia el preu que en pagares. L’obsessió pels cossos que, a l’inrevés de les cares amb infinites formes de simulació, paraules, ull, gestos, no menteixen mai perquè l’única expressió possible que tenen són les seves pròpies formes incontrolables i involuntàries; la perfecta seducció, la relació pura sense el malentès de l’amor. Era això que hi havia, Toni, al capdamunt, a l’origen, al naixement del riu? No ho sabré mai. Morires, com corresponia, de mort violenta per saber-ho.” No puc reduir la complicació de dos pensaments complexos en un article. No és tracta d’això. Però, hom ensuma tot d’una les claus de vida d’un i altre. Sense esgarrar-se gaire.
Malgrat tot, tots i totes, primer fou el desig. Ancorat amb un ferretó potentíssim dins el nostre instint, remolcant l’enteniment (la versió grollera diu: “quan el de baix s’engalaverna, el de damunt no governa”). Ni que sigui per la perpetuació de l’espècie: primer fou el desig. La seva repressió ha donat feina a gurús, mestres, monjos, acadèmics i psiquiatres. Per a Freud, la negació del desig, la repressió de l’instint fou la peça clau de la bòveda on s’ha edificat la civilització. Occidental?
(Relleus dels temples de Khajuraho)
jcmllonja | 24 Octubre, 2005 11:27
(El Bisbe, Leonor Servera, el Governador i Joan March "En Verga", any 1945. Primera pedra de l'Hospital de Caubet).
Joan March i un “remake” de l’assassinat d’en Garau. Apunt sobre la feina de recerca de Pere Ferrer (i 2).
L’any 1916 apareixia al camí del Grau de València, assassinat, en Rafel Garau. Li pegaren setze ganivetades. Abans de morir diuen que digué : “ Mals amics...”. Aquest fet li suposà a Joan March molts de maldecaps durant més de vint anys, maldecaps que ressorgiren quan pujà al poder el general Primo de Rivera i quan arribà la Segona República. Mort en Garau, 23 anys, natural de Santa Margalida, March anà al jutge a dir que ell no hi tenia res a veure. La casuística familiar i política feu que, a la curta i a la llarga, alguns hi volguessin veure la llarga mà d’en Verga, darrera la mà que matà en Garau. Se situa aquesta trama entre la llegenda, el mite, les fugides fora del país disfressat de capellà, les requisitòries, les mitges veritats dites al Parlament quan March era diputat, fins a altres episodis altament rocambolescos. Com el de la mort d’un testimoni clau, en Bartomeu Monjo “Rotget” ( es demana Ferrer : “ Estigué relacionat amb la conspiració per acabar amb la vida de Bartomeu Monjo, el metge de Maria de la Salut, Antoni Monjo Bunyola, oncle de la víctima ?”), ...dies abans de la seva mort l’havien convidat a dinar de caragols, suposa Ferrer, que emmetzinats. Abans de morir digué : “Bona la m’han feta !”. Aquestes qüestions, plenes d’irregularitats processals, judicials, polítiques i personals tenen, també, un epifenònem, un altre episodi liminar. La mort a tirs, per part de Francesc Garau, un germà de l’assassinat, de Jaume Ramis, en aquell moment batle d’Alcúdia, i de Bernat Sureda, l’any 1933, quan havien anat a Alger a demanar-li una barca per traginar una gent que, suposadament, havia d’assassinar n’Azaña i n’Indalecio Prieto. N’Azaña se’n fa ressó a les seves memòries i en Garau, quan el jutgen per la mort d’aquells dos declara “...en March em matà un germà a València”. Vegin vostés quina trama pel.liculera. El tractament divergeix, en les causes de l’assassinat d’en Rafel Garau, l’any 1916. Els Garau eren socis d’en Verga en el contraban, de molts d’anys enrere. Feia en Garau, l’ assassinat, negocis a esquenes dels altres socis? Fou una vendetta, com una qüestió de drogues de la nostra modernitat ? O, i vet ací una qüestió –com altres- que en Pere Ferrer tracta usant materials fins ara inèdits... fou una qüestió de dones. El “cherchez la femme” retorna aquí a ser un element a afegir, qui sap, si a alguns dels elements anteriors. Aquesta causa s’havia apuntat només pel comunista M. Benavides, - autor de “El último pirata del Mediterraneo”, llibre que, vull recordar, té dos protagonistes, en March, al llibre anomenat com “Juan Albert” i n’Emiliano Iglesias, “Pepe Luna” casat amb Encarna “La Mallorquina”, aquesta era una al.lota de Sant Joan de Mallorca, Catalina Gayà Ferriol, on era coneguda com “n’Emilliana”- deia, que Benavides alleugereix i no dona crèdit al crim passional, “per mor d’una dona casada”, diu ell. Tal vegada no li interessava, no l’hi convenia aquesta tesi i l’aigualeix amb l’enamorament apassionat d’en Garau d’una joveneta, que morí poc després d’ell. En canvi la tesi de Pere Ferrer és que l’element de sentiments i desamors és un fet central a tenir en compte. Per qui es mogué, suposadament, aquet trull? Per Elionor Servera, la dona de Joan March. La dona de Joan March, segons els documents que ha pogut consultar Pere Ferrer, presumptament degué tenir alguna casta d’affaire amb Garau, motiu pel qual en Verga, es vist, pels seus enemics, com la mà executora... sempre sense proves. Diu en Pere Ferrer : “ La parella Joan March-Elionor Servera fou, segons els testimonis orals, un matrimoni mal avengut. La seva dona, de casada, mantingué una relació sentimental amb el seu soci Rafel Garau, que morí assassinat a València, segons el que es pot deduir de les cartes que la dona de March li havia enviat i que, l’any 1923, els enemics d’en Verga esgrimiren com a prova inculpatòria contra ell...” És una altra de les hipòtesis que se refermen, fonamentada en aquestes famoses cartes, que el pare del mort trobà regirant el seus papers. Per aquestes cartes, Joan March i els seus enemics movilitzaren cel i terra, fins que anaren a parar a un depositari de confiança de les dues parts. Aquest, però les entregà, molt pressionat, a un capità de la guàrdia civil, un element més del procés que es seguia contra Joan March, en temps de la seva persecució per part d’un del seus més aferrisats enemics F. Bastos, l’any 1923. Aquest fou director-gerent de la “Compañia Arrendataria de Tabacos” de l’Estat, i, també, qui, suposadament, passà, uns anys més tard, el testimoni al seu amic Angel Galarza, director general de seguretat i fiscal general de la República, que aconseguí empresonar March, durant desset mesos. Fins que es fugà de la presó el novembre de 1933.
La meticulosita amb que està tractada aquesta qüestió, parla de la necessitat de continuar amb la clau balear en la vida de March, per esbrinar-ne més coses com es fa al llibre de Pere Ferrer. No és el cas Garau una anécdota en la vida d’en March, és un fantasma que l’acompanyà sempre, fou el causant de la ruptura total amb son pare i amb Santa Margalida, el poble on va nèixer. Una nafra que sempre li punyiren. Ronya per gratar.
El pas d’home de negocis local a home de negocis de rang internacional, feu Joan March Ordinas subjecte i objecte polític, amb totes les consabudes i grandiloqüents afirmacions, com aquelles de “...o la República le somete o él somete a la República” de Jaume Carner, ministre d’hisenda; o, com deia A. Modesto : “Sin la ayuda de March, el 18 de julio de 1936, habría sido un dia más en la historia de la Segunda República”. “Es el hombre más inteligente de España” que deia d’ell en Niceto Alcalà Zamora; “Destituía gobiernos a su antojo”, segons Francesc Cambó. Cites a part, cal no deixar de tenir ben present, mai, la seva connexió, sobretot explicativa amb el seu lligam mallorquí. Com tampoc cal deixar de banda, devora les seves actuacions polítiques o socials, les seves implicacions més personals i maniàtiques. Cal esperar noves aportacions, tan arriscades i meticuloses com les que ens ha proporcionat Pere Ferrer amb la publicació d’una part de la seva tesi doctoral (*).
_________________________________________________________________
(*)Pere Ferrer Guasp (2000) : Joan March. Els inicis d’un imperi financer, 1900-1924. Edicions Cort. Palma ( Mallorca). 460 pàgines.
Ja comentaré, quan hi hagi temps, l’altra publicació de P. Ferrer :
Pere Ferrer Guasp (2004) : Joan March. La cara oculta del poder, 1931-1945. Edicions Cort. Palma ( Mallorca). 509 pàgines.
Les imatges són de www.canverga.com
jcmllonja | 21 Octubre, 2005 09:20
UNA VISIÓ DEL MÓN.
Climent Picornell
La “Societat Americana d’Editors de Revistes” (“American Society of Magazine Editors” ASME , www.magazine.org ), han concedit els premis a les 40 millors portades dels darrers 40 anys. La llista dels 10 primers premis és com segueix :
1. Rolling Stone – Jan. 22, 1981 – John Lennon and Yoko Ono lying in bed
2. Vanity Fair – Aug. 1991 – Nude pregnant Demi Moore
3. Esquire – April 1968 – “The Passion of Muhammad Ali”: Ali with arrows in his body
4. The New Yorker – March 29, 1976 – Drawing of New York from Hudson River and rest of the country to Pacific Ocean
5. Esquire – May 1969 – Andy Warhol drowning in Campbell’s soup can – “The decline and collapse of American avant-garde”
6. The New Yorker – Sept. 24, 2001 – 9/11 – Twin towers drawing in all black against a gray skyline
7. National Lampoon – January 1973 – “If you don’t buy this magazine, we’ll kill this dog” – Man pointing gun at terrified dog
8. Esquire – October 1966 – “Oh my God – we hit a little girl.”
9. Harper’s Bazaar – Sept. 1992 – Linda Evangelista holding up the letter ‘A’ in magazine’s title: “Enter the Era of Elegance”
10. National Geographic – June 1985 – Afghan girl – “Haunted eyes of an Afghan refugee’s
Ja ho veuen. A la primera Yoko Ono i John Lennon, nu, molt poc abans de ser assesinat; a la segona Demi Moore, també nua, de perfil i prenyada; a la tercera Cassius Clay o Muhammad Alí, com un Sant Sebastià travessat de flextes, exemplificant el mal moment que estava passant; la quarta de The New Yorker, és la que volia comentar més avall, juntament amb la desena; la cinquena és Andy Warhol nedant, quasi ofegant-se, dins un pot de sopa Campbell’s, una de les seves icones, com a imatge representativa del col.lapse de les avantguardes artístiques nordamericanes, etc...
Al quart lloc és una portada, de les poques premiades que no és una fotografia, és un dibuix de Samuel Steimberg que representa la “visió del món” que tenen els americans, en aquest cas amb una perspectiva feta des de la Novena Avinguda de NovaYork. Una visió molt reduccionista del món.Con quasi totes.
Finalment en 10 lloc, una coberta de “National Geographic”. La fotografia és molt bona, és d’una refugiada afganesa de dotze anys d’edat, l’any 1984. La coberta és feu encara més coneguda, quan la mateixa revista es proposà retrobar la protagonista, cosa que es va fer 18 anys després. És la imatge que adjunt al bloc.
jcmllonja | 18 Octubre, 2005 22:00
Miquel Bauçà a ritme de rap i hip hop
Ho tenc escrit al bloc, fa un parell de mesos. La vida rara i la mort solitària de Miquel Bauçà “Meravell”, són elements que han esperonejat la curiositat sobre la seva persona, i de retruc, sobre la seva poesia. Interessa, malgrat els “popes” no vulguin, tan una cosa com l’altra. Ja sabeu, allò tan estantís : només la poesia !
Vegeu. Em trob amb en Xesc Mulet de la productora “La Perifèrica” i m’anuncia que han començat a treballar, per indicació del conegut director de cinema mallorquí Agustí Villaronga, en una “cosa” sobre en Miquel Bauçà.
Diumenge passat al programa “Tarasca” del Canal 33, passaren un episodi, dins una sèrie que ells anomenen “poetes maleïts” (Gabriel Ferrater, Maria Mercè Marsal, Francesc Pujols i Miquel Bauçà ) , un episodi dedicat al felanitxer Miquel Bauçà. Molt interessant. Era un contrapuntejat entre l’encàrrec a rapers i hip-hoperos que musicassin un poema, i alguns moments de la seva vida i el seus llocs : la casa on va morir, la “lloriguera” on va viure, els únics 25 segons que tenen enregistrats d’ell recollint un premi Serra d’Or... Adjunt la fitxa del programa.
Dos grups de rap i hip hop (Crim i Produktes Sound System) fan seva la poesia urbana del poeta MIQUEL BAUÇÀ. Bernat Puigtobella, l'editor de les seves obres, és el company de viatge amb qui Bauçà mantenia contacte. Porta Bauçà al cor. Andreu Manresa, periodista i corresponsal a Palma, repassa la vida del poeta, amb anades i vingudes a l'illa, i recorda antigues trobades. Josep Maria Reguant, psiquiatre, posa les coses a lloc, i demana respecte per al poeta i la seva obrra. ( http://www.tvcatalunya.com/tarasca/poetes.htm )
Ara s’anuncien unes jornades a celebrar els dies 2 i 3 de Novembre al Centre Cultural de Sa Nostra i al Teatre SANS, de Palma : “POESIA ÉS EL DISCURS. Miquel Bauçà”. De totes les intervencions, ressaltaria la de Jordi Coca sobre “Carrer Marsala”, la d’Arnau Pons, “Amb aquestes mans” i, sobretot, la de l’historiador felanitxer Miquel Barceló “Pereó” : “Va escriure Miquel Bauçà una bella història que va tornar lletja ?”.
Un poema d’”Una Bella Història” (De l’edició de Felanitx, 1975)
RECORD...
Record que quan era infant
no era gentil en la conversa ni en el tracte
i una tendra inclinació al pecat...
Endebades vaig cercar un aixopluc
i, per això,
se m’ajupiren les ales del cor.
A l’edició de 1985 es reconverteix així, sense títol ( és millor i té més força l’anterior) :
Ja d’infant que no solia
ser gentil en la conversa,
era esquerp també en el tracte.
Vaig cercar endebades
aixoplucs i balustrades.
Lentament se m’ajupiren,
l’una i l’altra, ambdues ales.
( La foto és del web sobre Miquel Bauçà, amb molta informació http://www.joanducros.net/corpus/Miquel%20Bauca.html )
jcmllonja | 13 Octubre, 2005 21:32
(Eleccions de 1931)
Joan March, “En Verga”, fou un dels personatges més interessants del segle XX i un element clau per entendre l' història de les illes Balears i certs moments clau de la d’Espanya. Li manca, encara, una biografia total –en clau mallorquina-, però en Pere Ferrer s’ha arremangat i s’hi ha posat. A més de la seva tesi doctoral, dos voluminosos i interessants llibres, obrin aquest camí.
(Joan March. Retrat d'Anselmo Miguel Nieto. Ajuntament de Capdepera)
Joan March i una versió de l’assassinat d’en Garau.
Apunt sobre la feina de recerca de Pere Ferrer.(1)
Climent Picornell
La trepidant vida de Joan March ( 1880 -1962), “En Verga”, m’ha servit, i em serveix, per entendre millor molts dels episodis de la història contemporània. M’ajuda a resituar-los. Ja sigui la primera guerra mundial, la guerra civil, el franquisme o el caciquisme a les Balears. Vaig publicar cinc articles als “Quaderns de Cultura” que dirigia en Guillem Frontera, al Diari de Balears, titulats : “Joan March. Biografies”. Foren uns folis analitzant les biografies que, fins a aquell moment, havien sortit d’”En Verga”. Desde les hagiografies als pamflets. Això vol dir desde en Frank Nebot o n’ Ernesto Giménez Caballero fins al Benavides de “El Último Pirata del Mediterráneo”, tot passant per Dixon, Garriga, Diaz-Nosty. Des dels toms gruixats a les descripcions breus de Dionisio Ridruejo a Josep Pla. Precisament d’aquest darrer és una apreciació que continuu fent meva : la millor comprensió holística, global o total de Joan March s’ha de fer en clau balear. Diu Pla : “ Hem d’arribar a la conclussió de què on són les notícies autèntiques sobre el sr. March és a Mallorca, perquè a molts d’altres centres demogràfics la llegenda ha devorat gran part de la realitat”. Es vol significar amb això que les interpretacions de molts dels seus actes es comprenen, absolutament, si algú fa entenent la realitat i l’entorn més propers a Joan March.
Aquesta premisa, l’he predicada vegent sempre que les biografies d’en Verga eren recurrents en els dos primers errors : en Verga era un xueta mallorquí que va començar, pobre de solemnitat, guardant porcs. Ni una cosa, ni l’altra. Per molt que vagi bé a les imatges del self-made man, que arribà a ser un dels deu homes més rics del món, segons deia el New York Times a la nota necrològica de 1962.
Quan un obre un llibre sobre Joan March i veu aquests començaments, ja pot desconfiar. És el que continua passant amb textos sorgits després d’escriure els meus articles. Em referesc, per exemple, a “Los March” (Alfonso Piñero, Temas de hoy) o a “Las sagas del poder” ( Ramón Tijeras, Plaza y Janés). El primer agafa en Verga vell ja més de passada perquè li interessa, també, la saga de fills i nets, tot incidint en allò de “...la Casa March que pese a negarme su colaboración y la de sus empleados, no intentó nada contra del proyecto ni me envió mensajes inquietantes.” Suposant que els Vergues es dedicassin, quasi policialment, a indagar qui escriu sobre el vell March o comprar-ne tota l’edició, una de les troles que es contaven de “El último Pirata del Mediterráneo” ( que si en March havia comprat tots els exemplars o que si s’emprava a Rússia de text per aprendre espanyol i, al mateix temps, vehiculava vicàriament els immensos mals del capitalisme). Nogensmenys, el llibre d’en Piñero és un document a tenir en compte, pels estudiosos d’aquest tema. El segon text, el d’en Ramón Tijeras, dedica un capítol als March ( un altre als Matutes d’Eivissa) i vaja, “Juan March Ordinas pertenecía a una familia chueta de judíos mallorquines... “, que volen que els digui. La clau balear. Aquí hi havia la necessitat de la reinterpretació, amb ànim de correció, de la biografia del primer capitalista modern de la història mallorquina ( per això, diuen, feia por a botifarres, marxandos-mossons i senyors de possessió), un home que, a cavall de dues èpoques, se n’aprofità de les dues. La clau balear ens aniria aclarint llacunes. Ho havíem discutit moltes vegades amb algunes persones a les quals ens interessava el personatge, i a la fí, el professor Sebastià Serrà aconseguí convèncer un doctorand perquè posàs fil a l’agulla. Em referesc a Pere Ferrer i una part de la seva tesis doctoral : “Joan March, els inicis d’un imperi financer (1900-1924)”, parcialment publicada a les edicions Cort i que ja ha tengut una segona edició. Un llibre d’història i en català i una segona edició, vol dir que la figura d’En Verga, encara arrossega l’ interès de la gent.
Després del llibre d’en Pere Ferrer, han sortit alguns documents més, uns extrets d’arxius britànics que confirmen el que Artur Dixon ja publicà, l’anglofilia d’en March. En Verga hi envià un fill a estudiar, de la mà de Joan Mascarò i Fornés. Precisament, d’aquest darrer són algunes cartes publicades per Gori Mir, molt interessants; record que en Mascaró -traductor a l’anglès del Bhagavad-Gita sànscrit- serví d’interpret a March, en els seus inicis. Han aparegut, també, algunes apreciacions de l’historiador David Satfford, de retxillada amb Churchill i Roosvelt, remarcant el paper de March en el suborn de generals franquistes perquè no s’aferrassin a Hitler. O, alguns documents més, trobats recentment a la que fou la casa dels March de Santa Margalida, lloc on, a partir d’un determinat moment, després de l’assassinat d’en Garau, Joan March, no hi tornà mai més. Papers interessants que mostraren uns dels seus parents margalidans i que demostren, també, el que ja se sabia, que en Verga es dedicava al contraband i en duia la contabilitat, fins i tot, dels “incentius”, en forma de suborns, que dedicava als carabiners.
Es, però, l’aportació més important, sobre la vida i obra de Joan March, en aquests últims anys la d’en Pere Ferrer, que supòs que deu continuar amb la seva tasca, ja que li queden encara altres époques d’en Verga per resituar. El valor de la recerca, el poden donar vostès mateixos consultant l’article “Un treball d’investigació sobre Joan March” ( MAYURQA, nº 24, Universitat de les Illes Balears) per veure la diversitat en l’ús de les fonts documentals i històriques.
Perquè es vegi com de primcompte ha filat en Ferrer, els posaré l’exemple del tractament de l’assasinat d’en Garau. Aquest episodi l’ha reconstruit amb consultes, entre altres fonts, a la documentació sobre aquest cas de l’arxiu Histórico Nacional (Fons Contemporanis. Presidència del Govern) o la Biblioteca del Senat ( Diaris de sessions de les Corts) i com no podia ser d’altra manera, tractant de Joan March, encara, amb l’ús de “confidències fetes amb la condició que no desvetllassim la font, tot i que la solvència personal d’aquests informants i la coherència dels seus relats significaren unes importants aportacions per a descobrir alguns aspectes de la trama que acabà amb la vida del soci de March, Rafel Garau”.
(Continuarà)
( Als webs www.lavila.org/premarch.html i a www.canverga.com hi trobareu material molt interessant. Com les imatges d'aquest article. )
jcmllonja | 09 Octubre, 2005 23:03
Desempecatar.
La meva estimada em llegeix un relat curt d’un llibre de S. Mrozek, en veu alta i clara. El tema del conte, ocorre a Polònia, novament i sempiternament catòlica. Es beneeix un local parroquial que havia estat la seu del partit comunista. Arriba a mancar l’aigua beneïda de tants comunistes, imaginaris, amagats per racons i clavegueres, que han de menester esquitxar. Això és diu, “desempecatar” un lloc. Quasi sense voler, m’han vengut al cap dos d’aquests exemples i rituals.
Un d’ells, quan és decidí fer una nova parròquia, “L’Encarnació” a Palma, a un local que havia estat una sala de festes, un night-club, en el vocabulari snob dels seixanta. “Està empecatat!”, deia la gent, “I molt !”, contestaven les beates i els integristes, que consentien, abans d’entrar a l’església nova, fer una bona caminada i anar a missa als Caputxins de la plaça d’Espanya. Sense saber que allà, hi havia estat assentat el “bordell”, el barri de les putes, quatre segles enrera. Durant un temps, l’estructura del night-club - “Olympia” es deia, amb la i grega- es va mantenir. Amb una espècie de “palcos” pels costats, que acompanyaren les evolucions d’una sèrie de capellans “progres” que hi foren destinats. No sé si el Bisbe, hisop en mà, ho arribà a salpassar arreu, arreu, desempecatant el local depositari d’anys d’estretes, magrejades i tocaments diversos.
L’altre. A l’antiga seu del “Círculo Mallorquin”, allà als pòrtics anant cap a La Seu, cau de la botifarreria i la mossoneria més rància que la xulla rància de Ciutat de Mallorques, “olim” Palma, on Llorenç Villalonga impartia la seva doctrina els matins, als seus acòlits. Allà, deia, on existia la sala dita de les “cariàtides” cromàticament cutrosa i lletja, en la que els fills dels rics, o no tant, es vestien d’smoking i elles de llarg. Aquí s’hi resituà el jove i novell Parlament Balear. Algú el desempecatà ? Quin estament dels representats en la jove democràcia el remullà d’aigua beneïda, amb versió laica, ja que no pogué ser republicana?
A veïnat, el palau d’en Joan March, en Verga. El feu edificar, més alt, més ric i amb més prestància. Fruit del desaire que, conten, li feren els quatre xitxarel.los que governaven el “Círculo” quan, diuen, demanada l’entrada, la hi negaren. El contrabandista i modern capitalista, emprenyat, els passà davant, com el líder a una etapa del Tour, deixant asseguts els senyorots, senyorets i xupa-rodes diversos, creguts que la seva Mallorca seria eterna i que sempre serien els amos de les ametles.
La nostra jove autonomia debat els seus projectes de llei, a la sala cursi i rococó de l’antic “Círculo Mallorquin”. Quina casta de desempecatament degué ser necessari, o, com en el conte de S. Mrozek , per quines clavegueres fugiren, en sentir els debats democràtics, els esperits i les imatges vaquoses de nobles, botifarres, senyors de possessió i xuetes d’orella-alta ?
jcmllonja | 03 Octubre, 2005 22:18
Castellanades i Mallorquinades. De què i de qui s’en riuen?
“No me mates con tomates / Mátame con baquelado / No lo pongas en remoco / que a mi me gusta selado”, recitava madò Barbara Xipona de Llorito. Rellegia, d’una plagueta, observacions que havia apuntat de gent del pla i del sud Mallorca. Hi ha costums, històries, fets assenyalats i tot un debessei mal trempat : un “totum revolutum” que deien els antics. Un dels apartats són les cançons i les frases d’un temps en que l’espanyol era, malgarbat, una llengua adjacent, imposada. Però no amb els poderosos instruments actuals de la modernitat, polítics, però, sobretot mediàtics. D’aquells temps i d’aquelles actituds, les castellanades o les mallorquinades, com volgueu, que tenyien una i altra llengua, però la nostra, el mallorquí, el català de Mallorca, conservava encara aquella tendror que, avui, inexorablement va perdent, mig engolit per l’estricte normativa i per la contaminació de la llengua dominadora. Un apunt diu : un tio de sa mare d’en Miquel de Cas Sastre, l’amo en Miquel Curt, sempre cantava : “Dónde estas Pepe del alma / dónde estas que no te veo ? / Estoy davall sa teulada / estic cantant un Te Deo”. O aquella altra : “Hacia un pino me arrambé / llorando mi pena un día / Llorando me desarrambé / porque el pino se caía”.
Quan un conjunt musical, OSSIFAR, ara fa uns anys va fer bandera de les mallorquinades, o de les castellanades, a les seves cançons ( antològica, per cert, la peça titulada “El par de quemelos”...d’un que els havia perdut per dins sa soll, “por si un caso, fuera sido en los serdos...” deia la cançó), el fet és que un conegut professor de català, es demanava, molt trascendent davant aquesta befa del conjunt musical : de què i de qui se’n reien ? Com si el fet fos un despreci inadequat, una actitud equívoca. De mon pare vaig aprendre :“Tu que estás en la finestra / jo que estoy en el carrero / tírame un trosso de pano / que está en el ascudallero”. Riure-se’n dels pagesots, “les patois” que els diuen els francesos a tots els qui no tenen l’altíssim honor de parlar bé el francès, aquest enfotre-se’n, deu ser traslladable, també, als qui no hem tengut l’honor de tenir com a llengua mare “la lengua del imperio”, als qui “lladram” en comptes de parlar, als qui “no hablamos en cristiano”, als qui, com em deia un alumne, ens mantenem en “no hablar en normal”?
“Esta noche ha plogudo / y los campos estan mollos / ahora si que estic fotudo / m’enfangaré los jonoios”. La meva intuició, més poc fonamentada que la del professor abans esmentat, és que l’ús del “castellorquin” –aquesta mescla un poc assegonada de les dues llengues- quan ens veim obligats a parlar espanyol per força, és, més que una befa, un gest de resistència. Com aquell que diu : tanmateix no el parlaré bé, per nassos ! “Una figa por ser buena / hay que tener tres señales : / clivellada, secaiona / y picada de animales”. Aquesta era la particular versió castellana de la coneguda glosa mallorquina que en feia el meu padrí patern. La pregunta més adient, però, em sembla que és : de qui i de què se’n riuen aquests que comanden ara? Els jerarques d’aquest partit preponderant i prepotent, quan diuen apostar pel bilingüisme, quan tots sabem que el seu bilingüisme no és espanyol-català, sinó espanyol –espanyol, de qui creuen que se’n riuen? És ben vigent, ara més que mai, la solució que donava, l’enyorat Nadal Batle i que els treia de pollaguera. Quan li demanaven la seva opinió del bilingüisme, deia en Nadal, al cels sia : si hem de ser bilingües, l’hi hem de treure el màxim profit, per tant, bilingüisme sí, però no espanyol i català, sinó, català i anglès. L’anglès el parla més gent, és la llengua de l’intercanvi científic i, de fet, és la “lingua franca” mundial. De qui i de què ens n’hauríem de riure, està ben clar, però encara som per aquest redols. Ara i sempre.
« | Octubre 2005 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | |||||
3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 |
10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 |
17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 |
24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 |
31 |