Climent Picornell

ELS MEUS JARDINS (D'ALTRI). Climent Picornell.

jcmllonja | 29 Setembre, 2005 08:58

 

 

 

            ELS NOSTRES JARDINS D’ALTRI .

           

            Climent Picornell

 

            Durant molts d’anys vaig ser director de la revista cultural “EL MIRALL”, amb més voluntat que mitjans. Època de la qual guard extraordinaris records. De la gent del consell de redacció, d’en Josep Mª. Magrinyà, de “Documenta Balear ” que vam fer néixer associada al projecte i d’altres etcèteres. I també record molts col.laboradors. Un d’ells, J.A.,  m’envià un boníssim ( no bo, boníssim) article amb un parèntesi (1), la qual cosa feia suposar que vendria el (2). Però no va arribar. Quinze anys després no ha arribat. Si algun pic ens veim, el col.laborador i un servidor, li record que, per favor, que no l’envïi, trob molt més entranyable l’anècdota que la consecució de l’acabatall. L’article (1) era sobre un poema de J.V. Foix, el famós pastisser i poeta de Sarrià. Era un dels poemes que, en les edicions originals, que Foix enviava per Nadal als seus amics,  aparegueren il.lustrats ( Dalí, Ponç, Guinovart, Tàpies, Miró...) i foren compilats en el poemari “Onze nadals i un cap d’any” i tenia la particularitat d’estar datat al Port d’Andratx, el Nadal de 1952 : “ Caraeixut i sense un sou / Vinc d’Enlloc en la Nit clara ; / Una veu me diu On És, / Però em venç la faramalla, / Fora vila i franc d’alou, / Segueixo una estrella rara ...”.

Ve al tall aquesta introducció, perquè el títol d’aquest meu article duia un (2). La temptació d’imitar J.A. era forta per la meva part, però, no. L’article (1) d’aquesta sèrie venia provocat pel llibre de Bioy Casares “De Jardines ajenos”, del qual ja vaig comentar que és irrepetible fer el que ell havia fet, amb la seva saviesa i la seva pedanteria il.lustradíssima. Però la idea era aquesta, més casolana i prosaica. Anècdotes, frases, cites, acudits, retalls...un cul-de-sac, un “totum revolutum”, que menava a somriure, displicentment, al lector intel.ligent ( no de forma tan críptica, tal vegada,  com ho feia la revista “La Codorniz” amb el seu subtítol “La revista más audaz para el lector más inteligente”). Ho dic perquè la triadissa de Bioy és mala de superar. Posaré tres o quatre exemples més, i pus, perquè l’editor no em cridi l’atenció. Bertrand Russell : ”La veritat és el que la policia espera que li diguem”. L’emperador d’Àustria ( indignat) :  “Es comença instal.lant Water-closets i s’acaba en revolucions”. Stendhal :  “ A França no hi ha veritats, només modes”. “Aunque en la cama ligero, / tuvieron un grande amor : / cuando él se puso el sombrero, / ella enchufó el vibrador. “ ( Martin Sacastrú, del Cuaderno Azul). Un viatger contà a Jorge L. Borges que a l’entrada de Puebla ( Mèxic) hi havia un arc amb l’inscripció : “Bienvenidos a Puebla, no somos como dicen”. Lucy de Bruyn : com diu la vella dita “les dificultats són males de vèncer, però les impossibilitats duen més temps”.

Aquestes dues darreres citacions serveixen, una per recordar, que el recull estava edificat amb aportacions, també, dels seus amics i l’altra, la de Lucy de Bruyn, em du a dues collites, ja recaptades per un servidor ( l’anècdota del començament de l’article, la d’en Foix, també compta), una del general Franco ( atribuïda) i l’altra de Francesc Cambó. Diuen que deia el general Franco ( a part d’allò més conegut i sarcàstic :  “Haga como yo, no se meta en política”) :  “ Sólo hay dos maneras de arreglar las cosas, una, que las solucione el tiempo, dos, esperar a que se arreglen por ellas solas”. La qual entronca amb la dita, atribuïda també, de  Cambó, -dites d’aquestes que un no sap si arxivar com a fosques, profundes o beneitures superficials-, deia Cambó :  “ Hi ha dues maneres d’anar cap al desastre ( es referia a l’actuació en  política, no es parlava encara de l’ecotaxa) una, demanar l’impossible, l’altra, voler impedir l’inevitable”.

I els amics, també, ajuden. G.F. em contà que llegí un pic una gasetilla al diari “Baleares”, a les pàgines de local, dedicades a fiscalitzar la política local, deia així el titular :  “Luz más luz, dijo Goethe : en la calle Uetam falta un farol”. Més d’amics. Targes ( fetes amb broma, però impreses). Un advocat : “Mate y venga”. Una plaqueta a la porta  : “Psiquiatre de dones”.

El que és cert és que encara vaig dubitatiu dels itineraris que han de confegir “Els  nostres Jardins d’altri”. Si optar a fer una classificació  per a  les collites escrites, les escoltades, les anècdotes, els embarbussaments i confussions (“Ara tenim instal.lada la calefacció de gas “profano”), les “intel.lectuals” o les cutroses. Un itinerari, sens dubte, és el de les traduccions literals del català de Mallorca a l’espanyol. En aquest sentit, conten que un famós cantant de Vilafranca ha fet posar un rajoleta a l’entrada de ca seva que diu : “Vivos con el perro !”. “No pudo decir ni ciruela !”, per “no va poder dir ni pruna”... sinònim de “va quedar astorat”, traduït macarronicament per “Quedó alfombrado”, etc... Que n´hi ha d’aquestes! No massa, però, son captivadores excessives de somriures. Veurem per on pren. O com diu el meu patró, del llaut, em referesc, “ja veurem el que serà, en esser cuit”.

L’anterior article, d’aquesta sèrie acabava amb una collita del saig d’Artà, home que en generà moltes i bones. Idò,  una altra. Quan van entrar les cuques de la processionària que es menja el pi, a Mallorca, devers els anys cinquantes, es provà  d’aturar-la de diverses maneres, una d’elles era , tallant l’envoltori en forma de bolsa, com de seda, que fan a l’arbre. L’ajuntament decidí actuar i la crida, per tots els cantons del  poble, es transformà en: “ Qui tengui cuca, que vagi a l’Ajuntament i li tallaran ses bosses”.

EL TERRITORI DELS SOMNIS. Climent Picornell

jcmllonja | 25 Setembre, 2005 20:41

( "Nit i Dia", 1948. imatge del fenomenal Mauritius Cornelius ESCHER, 1989-1972)

El territori dels somnis

Climent Picornell

Vaig amb un cotxe dels qui ja no es fabriquen –un Renault 4/4- i un pintor molt conegut, en Miquel Barceló,  em crida per dir-me : “deixes la cartera de pell negre”. Una cartera que m’havia regalada un franciscà, amic meu. Mir d’aturar-me, i en aquests moments, un escriptor famós, Saul Bellow, passa i em diu : “no et preocupis, jo l’he agafada”. El cotxe trabuca, a poc a poc, per un desnivell de la carretera, dins un bocí on hi acaba de passar un tractor a llaurar. Una madona, amb manegots posats, ve a veure que ha passat, mentre veig l’escriptor amb la meva cartera que camina, per davant el Centre de Professors cap a IKEA, i tenc la sensació que me fot, que me roba. No m’he fet res amb l’accident, però aquell no em tornarà la cartera.

La mescladissa de realitat, fantasia, desubicació, gust, por i angúnia em fa estar dins el territori propi dels somnis. Em despert, retorn al meu redol i reconec els sons propis del poble i de l’hora que és : uns lladrucs llunyans, uns sebel.lins despistats que tornen al seu cau... Però tot era tan real, tant, com si fos de ver.

En Xavier m’havia contat que ahir mateix, a la nit,  havia anat de Sant Joan a Vilafranca amb un avió a reacció, d’aquests grossos i que se’n temia que per un trajecte tan petit no sabia si li bastaria frenar d’hora i no passar-se, un parell de pobles. Una penada, per si frenaria o no; dins el llit. A la mare de na Xisca, unes monges, a les que ella anomenava “ses monges muntanyeres” li havien pres ca seva. Però, n’hi havien donada una altra, de casa, que, mirau per on, era ben igual, però ben igual que ca seva d’ara. No entengué mai que perseguien les monges muntanyeres amb la seva actitud, quan es despertà. Un conco meu, tengué un somni recurrent, ja de nin i fins que es morí : li prenien el doblers. Primer de dins la butxaca, quan en tenia pocs, i després uns lladres el hi fotien del “Montepio”, quan ja en tenia més; la família ja li coneixia el desassossec perquè quan somniava això el veien patir d’adormit. Na Margalida recorda el seus somnis en colors. En Toni va somniar una temporada que el fermaven a la barraca del ca, quan era nin, perquè no va voler canviar el seu criteri –d’una cosa sense importància- davant la duresa de son pare. “M’hi tengueren fermat un vespre i mig i encara ho record com si fos veritat, i ho recordaré tota sa vida”.

Ben segur que el poeta Miquel Bauçà, ara al setè cel, i que té un llibre titulat “Els somnis” en  faria un parell de versos heptasíl.labs, per ell els somnis eren l’únic important en la seva irreal vida quotidiana. Tot va molt més enllà de la interpretació de les nostres somiades, que ja provà d’endreçar Sigmund Freud, o de la imposició de significats a l’absurd –quan un es contempla, a ell mateix, mort dins el seu taüt, vol dir tal cosa; quan un cau i cau i cau i cau...vol dir-ne tal altra; quan un vola com un ocell... i coses així-. Alguns pobles, els esquimals entre ells,  ho resolen d’una manera pràctica i eficient, sense haver d’anar a cercar na Maria per sa cuina. El territori del somnis, per ells, és un lloc real, no és una cosa que fabriqui el nostre inconscient –  i ja saben allò de que l’inconscient no existeix, però insisteix-, és una contrada situada més enllà de les muntanyes. Ningú hi ha anat mai. Només una persona. Un d’ells, que és el qui maneja la seva salut i el més enllà de la vida. Una espècie de capellà-psiquiatre –que tampoc hi ha esta mai al territori dels somnis- però al qual han ensenyat i ensinistrat, per fer avinent a l’altra gent les coses que somnia. No hi ha res d’aberrant dins els seus capets si somnien, sinó que les coses rares, absurdes o angunioses que se’ls fan presents quan dormen, no són sinó coses ben reals que han vist en altres vides que han viscut, al territori dels somnis, i que els hi retornen, per sort, només mentre dormen.

Això no desterra ni la bellesa, ni els sentiments als paratges d’aquest territori somniat. Ni una certa crueltat, tampoc. Tot plegat, com en els territoris que ens pensam que són reals. Vegin, sinó. Un pic mort l’home amb qui compartí més de mitja vida i al qui estimà tant, ara es tornen a veure a les nits : s’ha convertit en un ocupant del seu país de somnis. Quan m’ho  contava, li vaig dir : “Que bé, és com si fos viu encara, el podeu retrobar quan anau a dormir”. “No te creguis”, em contestà, “ xerram, passejam, però sempre el veig d’esquena, no li puc veure mai la cara... quan això és a punt de passar, s’acaba el somni". I plora, de desperta.

_______________________________________________________________________________________________

Les il.lustracions són de MC ESCHER . Hi ha un web oficial.

 

 

 

 

 

 

LES PINTURES DE XISCO FUENTES O LA INEVITABLE MEMÒRIA. Climent Picornell

jcmllonja | 22 Setembre, 2005 09:46

Fou en Joan Company qui, fa uns anys, em dugué a l’estudi d’en Xisco Fuentes al barri antic. Ens mostrà la feina que estava enllestint,  apressat : capturar l’antic barri de la Gerreria de Palma, que estava desapareixent davall la maquinària urbanitzadora.

De tornada a casa vaig escriure un paper sobre el que m’havia suggerit la seva feina. Paper que s’havia perdut per dins les rues del meu ordinador, fins que, cercant il.lustracions per un article sobre Sineu, em vaig topar amb el web d’en Xisco Fuentes ( www.xiscofuentes.com  i, també,  http://www.afuegolento.com/galeria/expoxisco/ ). Vaig recercar el meu escrit i el penjaré ara al bloc.

 

 LES PINTURES DE XISCO FUENTES  O  LA INEVITABLE MEMÒRIA

Climent Picornell

Tal vegada hom pugui creure que hauria de ser a l’inrevés : el que és inevitable és l’oblit, la poca memòria. Però no és així i sobretot gràcies als notaris gràfics com en Xisco Fuentes. Ara diré per què. No caldria així ésser tan tremebunds com ho era Constatin Kavafis “...si no tens memòria, no tens res. Res. Res. Res”. És ver que la potència del record, lligat estretament a l’enyorament, ens acompanya, aquest sí que inevitablement, sempre. I és aquí on cal situar el treball del nostre artista.

Hom podria creure que el que és inevitable, i ara hem de passar als paisatges, és la seva destrucció. I més en els paisatges urbans,  als quals els sol passar per damunt el que els urbanistes italians denominaren massa gràficament,  “l’esventramento”. Textualment : el desventrament. Obrir i treure els budells, la melsa i la bufeta de la ciutat, suposadament malaltes, i col.locar-hi, dins el ventre obert, uns nous òrgans, més funcionals, qui sap si més asèptics. Sempre més nous. Quan el pintor cridava, de la manera que criden els bons pintors, a través de les seves teles i les seves feines, els responsables, aquests si que ho eren asèptics, solien dir : “tal vegada s’hagués pogut, ...però és inevitable.” I així, la desmemòria de la ciutat, era substituïda pels òrgans nous, nous barris edificats de bell nou damunts les runes dels anteriors, però, sense cor i sense passat. Aquí, justament aquí, hi penetra la inevitable memòria d’en Xisco Fuentes.

Guard -retallat d’un calendari de l’Obra Cultural Balear que il.lustrà, cada mes, en Fuentes- un tros d’una columnota, grossa, de les que feu bastir l’arquitecte Gaspar Bennassar com ornament al Pont del Tren. Pont del Tren, només n’hi ha un. Darrera el pont del Tren, o davant, Les Estacions, reconvertides en un entramat torturant de falsos turons i macropèrgoles pintades d’Oxiron, per simular el ferro de forja,  que substituïren, inevitablement, tot el que hi havia abans. Un conjunt d’edificacions del XIX que ara, pietosament, es comença a anomenar “Arqueologia Industrial”. Sempre he cregut que l’anteposar el mot  “arqueologia” es fa per commoure alguns dels responsables polítics i administratius de conservar el patrimoni. Tal vegada si veuen la paraula arqueologia es sentiran més atrets a no esboldregar estacions del ferrocarril del XIX, fàbriques del racionalisme arquitectònic de principis del XX, barris sencers de la ciutat que atresoren, alguns amb una xemeneia feta de totxos com estendard, una redol de la identitat de la nostra ciutat de Palma.

Vet aquí la inevitable feina d’en Xisco Fuentes, inevitable per ell, impagable per tots nosaltres. Perfils de la ciutat esvaïda, i ho bestrec, tant del capellà Caimari (“Els Perfils de la Ciutat”) com  de Joaquim Verdaguer (“La ciutat Esvaïda”), per fondre en un sol nom dues de les cròniques urbanes que, no sé si tan inevitablement, transcorregueren per dins aquests solars de la desmemòria urbana. Quan pensava en els grans artistes que han pintat els perfils de la seva ciutat,   vaig reveure en Xisco, en uns actes molt més despietats,  enfilat damunt els andamiatges de Sant Francesc, damunt el terrat inestable de l’antic hostal Isabel II, atalaiant, o aperduat, pels solars esboldregats dels nous paisatges sense nom, sense història i -torna-m’hi- torna-hi-  sense memòria. Veuen, perquè és inevitable...

Nogensmenys, si els miren de prop, les obres d’en Xisco Fuentes, no els podrà faltar una alenada d’iconoclàstia, soterrada, davall el perfeccionisme formal del seus pinzells. No de bades el seu background de dibuixant a sou que fou un temps, no els deixa, ni falta que li fa, travessar per damunt o per davall, del seu enuig personal, de testimoni primer i intuïtiu de tanta destrucció, aquesta sí, evitable.

Fou en Joan Company, el director de la Coral de la Universitat de les illes Balears, qui em menà per primera vegada a l’estudi del nostre pintor i, tot i que els grans formats eren paisatges urbans, no hi faltaven, ni estudis de detall dels mateixos, ni apunts ben acabats de flora, fauna, ruralia o personatges. Quins descobriment el meu d’en Xisco Fuentes com pintor de personatges, tant els del seu poble de naixement, Serpio, entre Albacete i Granada, “si ha d’anar a posta”, “les carreteres acaben allà”, com els de Mallorca mateix, Vilafranca, Sineu, Bunyola o una doneta asseguda al banc de l’Ajuntament de Palma, “el banc del si no fos”, amb les cametes que no li arriben enterra. A Mallorca, també,  un temps si havia de venir aposta, no com ara, amb tantes carreteres que no se sap on acaben.

Ara, però, ens arriben ordenats, el testimonis llegats per Xisco Fuentes del que fou el barri de la Gerreria després del seu esbudellament inevitable, inevitable, inevitable. Per molt que ens ho repeteixin, ens costa de creure-ho. La trama primera del barri, els veïnats que se n’anaven com un degotís constant, l’especulació que s’hi amagava, la informació privilegiada que ho covava, les gerres substituïdes pel postís passeig de l’artesania i els nous jutjats que havien de dignificar alguns del dels barris veïnats : qui deu pensar ara amb el barri del Socors?

Podran, podem, tornar a passejar pels carrerons, guaitar dins el Bar “Las Mañanitas”, veure l’ombra des les xemeneies i els fumerals de les teuleres i gerreries i qui sap, els més agosarats, no només faran el recorregut, sinó que voldran reviure el que fou la vida tèbia del barri de la Gerreria, talment un exercici sense fils i sense xarxa, un més difícil encara, un acte de rememòria, excitats o, tal vegada caldria  dir, estimulats, pel que ens mostra, inevitablement, Xisco Fuentes.

Climent Picornell *

*Climent Picornell és Doctor en Geografia. Fou Vice-Rector de la Universitat de les Illes Balears, de la qual encara és professor, i és articulista a diverses publicacions, entre elles  Diari de Balears.

 

 

 

 

 

 

 

 

SI NO ÉS AL GOOGLE NO EXISTEIX ? Climent Picornell

jcmllonja | 18 Setembre, 2005 20:05

(Base militar del Port de Pollença, Mallorca, any 1938. Hidroavions italians CANT Z - 506 en reparació )


Si no és al "Google", no existeix ?

CLIMENT PICORNELL

Aquesta frase que vaig llegir fa pocs dies als diaris és una paràfrasi d'una altra d'en Marshall MacLuhan, qui per fer veure la immensitat del fenomen televisiu ja va dir: «El que no surt per televisió no ha existit». La frase aplicada al Google és premonitòria del mateix fenomen traspassat a la informàtica i a la seva filla borda: INTERNET. Usant el cercador Google, no fa gaire vaig reviure un episodi entre estrany i impactant.

Mon pare, al cel sia, féu una part del servei militar, vuit anys en total, destinat a la base militar del Port de Pollença i a l'aeròdrom de Son Bonet de l'illa de Mallorca, durant la Guerra Civil espanyola de 1936-39. L'impressionà tant el que visqué que, un servidor, de nin, vaig créixer en un món de fantasies alimentat per les converses que sentia a ca nostra: paraules en italià i alemany, noms d'avions o hidroavions, bombes, guerra i animalades de jovenots; el meu pare tenia aleshores 18 anys. Narracions de la mort d'en Ramon Franco, un germà del general Franco, en acció de guerra a bord d'un CANT Z 506-B, un hidroavió italià, un aparell moderníssim -ara seria un d'aquests reactors que valen tantíssims doblers- o anècdotes diverses, com quan un oberscharfürer alemany, el brigada Kürtz, cridava espaorit -«Achtung! Achtung!»- quan se'n temé que mon pare i els seus companys havien començat foc per escalfar-se i estaven asseguts sobre caixes de municions! Tot el quarter alarmat. O quan aconseguia un permís i amb una bicicleta vella anava dos o tres dies a Sant Joan, a tocar mare.

( Bombarders Savoia Marchetti SM-79, tornant de bombardejar la costa catalana i valenciana, 1938)

Vaig tenir constància, més o menys assentada, dels aviadors italians i alemanys al Port de Pollença quan vaig supervisar la documentació del col·leccionable «Memòria Civil. Mallorca en Guerra» (dirigit per Llorenç Capellà i coordinat per Damià Quetgles), publicat durant un any en el Diari de Balears, l'obra més exhaustiva sobre la Guerra Civil que s'ha fet fins ara a Balears i a la qual complementen molt bé els treballs del frare de Montserrat, el pare Massot i Muntaner, i quatre coses més que han sortit i s'han de tenir en compte. La veritat és que tot això ho tenc emmagatzemat i endormiscat dins els meus dossiers de treball. Però -i ara hi entra el Google i Internet- el meu fill petit em cridà l'altre dia. Feia un treball sobre la Guerra Civil i com a bon estudiant d'ara feia recerca per Internet: «mira mon pare quina foto he trobat, són avions com els del quadre que tenim a Sant Joan!». Efectivament. Quan mon pare i ma mare es casaren, un dels companys, pintor, que havia fet el servei militar amb mon pare, els regalà quatre quadres: paisatges del Port de Pollença i un avió volant davant la Seu de Palma. Eren els mateixos aparells, bombarders Savoia Marchetti SM-79, «esparvers» els deien, trimotors, volant damunt el port de València, rapidíssims per aquell temps, velocitat de creuer entorn de 400 km per hora, la qual cosa feia que, fent més via que els caçabombarders de la República, sembrassin de bombes amb impunitat tot el Llevant de la Península. València, Cartagena, Tarragona, Barcelona foren bombardejades per avions amb la base a Mallorca, fet que causà milers de morts i enormes destrosses.

La fotografia provenia d'una pàgina web italiana. Això em féu continuar la cerca per Internet, sobretot d'aquestes fonts. Aparegueren webs interessantíssimes de llocs oficials, de sindicats, d'història. Però les més novedoses, per a mi, foren les webs dels pilots o mecànics italians que havien estat destinats a Mallorca. N'hi ha una vintena, construïdes per familiars seus, moltes amb imatges inèdites: joves oficials devora els seus avions a punt de sortir de patrulla, de bombardeig, a la guerra d'Espanya, a la d'Albània, a la d'Abissínia, als llocs on el Duce Mussolini volia engrandir el seu imperi.

Entre les fotografies més interessants, una, curiosament, davant ca meva actual: els oficials legionaris Mario Mancussi i Guglielmo Biffani davant la Llonja de Palma, l'any 1938. Em vengué al cap tota la problemàtica dels italians a Mallorca, el feixisme, la crueltat dels beneits com el «Comte Rossi», Arconovaldo Bonacorsi -que com molt bé diu en Massot, ni era comte, ni era Rossi-, l'expansionisme d'en Mussolini i el seu ministre encarregat, el comte Ciano, els avions avalats per en Joan March «en Verga» i pagats amb l'or que es recol·lectà de moltes famílies mallorquines espantades amb els rojos desembarcats al litoral de Llevant. Amb tot això, aparegueren a la pantalla del meu ordinador els joves pilots i mecànics d'aviació italians a Mallorca amb nom canviat, figurava que eren aquí no com a oficials italians sinó com Legionari Italiani, «Falchi delle Baleari» (Falcons de les Balears) o «Pipistrelli delle Baleari» (Rates pinyades de les Balears). Per Internet surten, també, en els seus moments d'oci, abans o després d'haver bombardejat l'eixample de Barcelona o El Perelló, per exemple, on feren centenars morts. Aquesta trobada inèdita, m'ha reviscolat l'interès i he retornat a fullejar els llibres i textos d'Alcofar Nassaes -Infiesta Pérez-, Salas Larrazabal, Antoni Marimon o Jordi Vidal.

El millor de la recerca, però, ha estat trobar una foto de dos hidroavions Cant Z 506-B al Port de Pollença, els nombres 73-3 i 73-4 que estan revisant damunt el moll, l'any 1938. A un racó de la fotografia tres jovenets amb granota de feina i barret militar, arromangats. Vaig engrandir la imatge. La fesomia del d'emmig era talment el meu fill gran, ara, ell, ben igual. Efectivament: era mon pare. Un bergantell de 18 anys. Mon pare en una fotografia digitalitzada en una web italiana d'Internet d'un tal Ilario Monreale, sergent mecànic destinat a Mallorca durant la Guerra Civil. Al final de la llarga sèrie de fotografies hi ha un escrit, la web és feta per un fill seu: «C'é nessuno che ha riconosciuto qualche persona cara nella foto? Mi farebbe piacere saperlo». (Hi algú que hagi reconegut qualque persona estimada? M'agradaria saber-ho). Tot d'una li he enviat un e-mail: un servidor hi havia reconegut algú estimat. Al final, d'eima, li he escrit els versos d'en Kavafis: «Si no tens records, no tens res. No tens res. Res, res, res». Quan ho he enviat, me n'he penedit. Mala mescla aquesta de la memòria i els feixismes. Tal vegada no era aquest el vers adequat, si més no aquell que diu, també de Konstantinos Kavafis: «Per què s'ha fet de nit sense que arribin els bàrbars / i alguns que han vengut de la frontera / diuen que ja no existeixen bàrbars. / I ara què serà de nosaltres sense bàrbars? Aquesta gent eren d'alguna manera una solució».

( El pilot italià Gugliemo Biffani, al centre, davant un CR32 )

LA RURBANITZACIÓ I LA "MALLORCA PROFUNDA". Climent Picornell

jcmllonja | 15 Setembre, 2005 09:10

 La  Rurbanització i  la “Mallorca profunda”.

            Climent Picornell

Ni Ciutat, ni la mar, ni l’estranger. He passat els meus darrers dies de vacances amb dedicació “full time” a l’estiu de l’interior de Mallorca. Damunt el turons he vist els coets de les revetlles de molts de pobles, i aprofitant la poquíssima contaminació lumínica “les llàgrimes de Sant Llorenç” que, pel que es veu, tenen vuitada. Pujant i baixant pujols,  travessant pinars,  me top amb finques, xalets, i habitatges, perpetrats, diuen, abans del Pla Territorial de Mallorca, que no sé si ens ho ha d’evitar o beneir. Les grues, marquen els llocs on les construccions plurifamiliars, desconegudes fins fa poc als petits nuclis rurals, configuraran una altra fesomia a la Mallorca interior.

Vaig pensar amb el terme “rurbanització”. Tot i que és un terme antic (Smith, 1930) fou popularitzat per l’obra de BAUER i ROUX, “La rurbanisation ou la ville éparpillée”, 1976. Defineixen la “rurbanització” com una altra de les formes del creixement de les ciutats, resultat de la disseminació de la ciutat dins el territori, com “una urbanització difusa”. Així a les àrees rururbanes els saldos migratoris  -pels nous immigrants- canvien, decreixen els oficis pagesos i pugen els agricultors a temps parcial, es transforma el mercat immobiliari, apareixen nous residents, com les persones majors i els treballadors amb mobilitat diària, etc.etc...i encara que hi subsisteix un espai, majoritari i dominant, no urbanitzat,  no se sap molt bé si se li pot dir espai rural. Per això : espai rururbà.

Mallorca a l’interior, sofreix una altra onada de rurbanització. Una més de les inevitables sacsejades a la tan esmentada i desapareguda “Mallorca profunda”. La meva tesi és que la profunditat d’aquestes contrades és un invent d’escriptors ciutadans i de guies turístiques que necessiten “tematitzar” els territoris, i aquí ens ha tocat el tema de la “Mallorca rural i profunda”. Aquesta, fa temps que es començà a esvair, transformar i esdevenir, en molts de sentits, una Mallorca com les altres; si de cas, i per no exagerar, amb vetes de diferència amb la vorera de la mar, els pobles grossos i Palma. Les influències directes del turisme hi són més imperceptibles, però les indirectes són potentíssimes i, ara, a més, amb aquestes noves carreteres en marxa tot és més prop i s’obre un nou mercat d’habitatges, més barats que a Palma,  atractius per una franja de compradors que cerquen una major tranquil·litat – que si continua aquest ritme, serà relativa i temporal-, dins aquests pobles de l’interior, a canvi de conduir mitja horeta des de la seva feina.

Tanmateix és ver que hi ha redols d’aquella Mallorca profunda. Però molt marginals Per sentir els espais rurals com en un altre temps, quasi una altra galàxia, no hi ha com anar a cercar figues. És a l’estiu més potent, els camps de blat ja segats amb el guaret alt, com els deixen ara, quasi ningú vol la palla. Idò, això, travessar un parell de sementers per camins polsosos, per on només hi passen, un pic o dos cada any, un tractor i una “cosetxadora”; a una vorera de torrent, bruta d’herbes, hi ha les figueres que han deixat, les d’enmig les arrabassaren fa temps. Es senten les mosques i qualque xigala dins els pinars dels costers veïnats. Les calcigues que espinen les cames, les paparres que pugen cap als engonals, però davall l’ombra de la figuera, les figues majestuoses. La meitat, picades d’ocells i, els foradets plens de vespes. Abans hi havia una escala figaralera, d’aquelles amb una banya per penjar-hi el paner,  però és va podrir i la cremaren un pic que estsaquellaren el bocí. Fa un grapat d’anys. Ara ja no s’esmotxa res.

Un altre exemple de canvi : els personatges de les “profunditats planàries”, que van desapareixent. La majoria d’ells vells, o molt vells.  I és que els vells són, encara, un dipòsit, que se buida, d’aquella Mallorca Profunda. El sen Toni “Caparró”, després d’haver-me contat que el capità, al “frente” de  Saragossa, sempre li feia tirar les bombes de mà a ell, perquè era qui les tirava més lluny,  ha variat l’ itinerari. Amb els dos gaiatos no pot anar gaire enfora. Ens saluda l’amo en Cosme “Vedellet. “Qui era ?”  “El sen Vedellet”, li dic. “En “Cormé” ? Em pensava era mort...” “Ha estat malalt, i ara una filla l’acompanya a sa rota, i ell davalla a peu. Però, duia el brotet de moraduix darrera l’orella...” “De jove, era veïnat de na “Llarga Potó”. Na Llarga Potó, era un dona gran que no cabia aquí dedins de lo gran que era. Feia com a por. Sempre pixava de dreta. En “Vedellet” l’escometia i se’n fotia de la seva llargària i de la pixarada : “Madò Maria, ja serà fred en arribar en terra”. Ella sempre contestava : “I fotre ! No hi hem d’escaldar sopes...” En fi. Regalims de l’antigor.

A aquests pobles nostres -ja de temps enrera, però la “rurbanització” ho ha generalitzat- s’hi ha dibuixat un teixit social amb uns comportament i unes aspiracions molt semblants a les urbanes. Hi ha separacions i trulls de parelles, com a ciutat; percentatges d’immigrants, més que a ciutat; gent que treballa a ciutat i viu aquí; residents alemanys a foravila;  Internet amb ADSL i wireless; drogaaddictes : com a ciutat ? No gosaria dir-ho... però també n’hi ha; uns pocs pagesos joves... Faig esment de tot això, no perquè es pensi que els pobles de l’interior de Mallorca són “Can Bum”, sinó perquè ningú ens faci creure que aquí les dones duen encara rebosillo i les viles són com una possessió a les ordres del cacic i senyor  -que a algú ja li agradaria que fos així-. Els pobles tenen una nova vitalitat i la gent no es barataria  a viure a una altra banda; Palma els retgira i atribula, i la qualitat de vida d’aquests nuclis  té a veure amb la relació interpersonal potent –una mica asfixiant, a estones- i amb els espais rurals i naturals, encara tan a prop, malgrat les noves construccions. Fins quan ?

 

AL MC DONALD'S FALTA GENT ! Climent Picornell

jcmllonja | 11 Setembre, 2005 20:59

Al McDonald’s falta gent !

 

Climent Picornell.

 

Havia titulat l’article “Al McDonald’s, que fa figa!”, però ho he trobat exagerat. I, al mateix temps, fer figa, que vol dir –és un aclariment per a les noves generacions- que fa ull, que s’esboldrega, en una paraula, que va malament, era poc entenidor. Què sé jo ! El fet és que l’empresa McDonald’s, fa mesos, per primera vegada d’ençà que l’any 1965 cotitzà a la Borsa, va tenir pèrdues. La més gran multinacional de les hamburgueses –aquí els deiem, abans,  raoles o bistecs de carn capolada, mesclats amb ou i un toc de moraduix-, deia,  que l’empresa, amb més de 30.000 llocs de venda franquiciats a 121 països del món, fa una temporada, per primer pic,  no guanyà doblers. La novetat espantà el mercat i la seva cotitzaciò, que ja anava a la baixa,  passà dels 30 dollars l’acció, a 15, en mig any.

Alarmat, i ben al contrari que Jose Bové, el pagés francés –avui convertit en un líder de l’antimundialització- que va atacar violentament el McDonald’s de Milhau, vaig peregrinar al McDonald’s de més a prop, el de devora el Bar Bosch de Palma, i vaig demanar un BigMac, patates fregides i Coca-Cola. Coses més rares ha fet un servidor, com és ara, acabar la nit de cap d’any devers Es Carritxó de Felanitx.

Les multinacionals de l’hamburguesa han passat de ser això, empreses de l’alimentació, per convertir-se, a més, en tot un símbol. Juntament amb la Coca-Cola, estendarts de l’efecte que es coneix com “cocacolització de la societat”, un abocament més del que som : societats de la Coca-Cola . Hom ho pot agafar com una invasió, no gens subtil, d’una més de les estratègies de l’americanització del món, als més radicals els agrada dir  “l’imperialisme nordamericà”, i, uns altres,  ho poden mirar com l’estratègia exitosa d’unes empreses que han aconseguit vendre el seu producte pertot i oferir unes bones ganàncies als seus accionistes : un èxit empresarial.

Una de les més excitants lectures, de fa tres o quatre estius, fou per a un servidor el llibrot, per la gruixa, “Déu, Pàtria i Coca-Cola” (1993) de Mark Pendergrast.  I no per revelar el “Big secret”,  la “fòrmula secretíssima” de la beguda ( Cafeïna, fulles de coca descocaïnitzades, nous de cola, sucre, caramel, àcid fosfòric i essències de llima, vainilla, taronja, llimona, nou moscada, càsia, coriandre, nerolí –una flor de taronger-, lavanda i un poc de glicerina), sinó,  per esbrinar com una empresa local de gaseoses és converteix en una poderosíssima multinacional, com la Coca-Cola esdevé alguna cosa més que una beguda. Recorden que “el Barça és més que un club” ?  Idò, això, en gros.

Però, vaja, érem al cas dels McDonald’s i preniem un BigMac per veure si l’empresa reprenia els guanys, una forma aberrant, com qualsevol altra, de solidaritat empresarial. “Fast-Food” li solen dir, menjar aviat o menjar ràpid i, els més compromesos gosen anomenar-lo “menjar-fems”. Als nins petits els donen les hamburgueses dins una capseta amb una jugueta –“Happy meal”-, així els van aregant i els tenen enllepolits. Un fill meu, de petitó, però que ja escoltava coses, un dia em demanà : Mon pare, com és que li diuen “Comida basura” si és tan bona ? La innocència,  que és de guapa, fent preguntes, com sempre males de respondre amb banalitats.

El cas és que la introduccció d’aquest costumari del menjar de pressa, una més de les variants de l’estandarització social o com se sol dir ara, un altre dels efectes ( perversos ?) de la mundialització, o globalització, per ser més cursis, deia, que aquests processos ja foren percebuts pel sociòleg George Ritzer al seu famosíssim manual “La Mcdonaldització de la societat” (1993). Ritzer sostenia que l’inquietant procés del menjar ràpid s’estenia a tot el conjunt de la societat,  de l’economia i de la vida quotidiana de les societats occidentals. Fa poc E. Schlosser, afegia que això implicava  - “ Fast Food Nation”, subtitulat ”El costat fosc del menjar dels americans” (2002)-, també,  processos d’adaptació intel.ligent d’aquestes empreses a l’evolució de les pautes i els gustos dels consumidors i que han fet que les seves exigències, per exemple les pseudo-ecològiques, formin part de l’agit-prop d’aquestes corporacions. Han aparegut còdis ètics i dietètics, informacions nutricionals, adaptacions a unes “més sanes exigències alimentàries”, com és ara substiuir els greixos de cuinar per olis vegetals o exigir als proveïdors carn capolada lliure de bactèries patògenes o que els seus envoltoris siguin biodegradables... “el negoci de madò Coloma”, pensarà més d’un.

Com tots els llibres de culte, el de Ritzer, ha tengut la seva revisió: “The McDonaldization revisited “ (1998), un “reading” de diferents autors subtitulat “Assaig crític sobre la cultura del consum”, per testificar si les hipòtesis de Ritzer,  anys després, havien seguit el camí anunciat. Així ha estat. Vegin, idò, el que pot desencadenar un tros de carn capolada, que cada dia, tot s’ha de dir, consumeixen 46 milions de persones, només a la cadena d’establiments que comentam. I sinó, observin com un dels autors de “The McDonaldization revisited”,  John Caputo, envesteix el seu treball : “La retòrica de la macdonaldització : una perspectiva des de la semiòtica social”.  Per veure fins on poden arribar els exercicis retòrics dels intel.lectuals moderns, només cal assenyalar cap a un economista, famós, que proposava el preu del “BigMac” -l’hamburguesa doble del McDonald’s-, a cada país, com l’element comparatiu dels valors monetaris mundials. N´hi ha d’altres que,  davant aquesta rutina esperada i imposada internacionalment per aquests comportaments, proposarien canviar l’adjectiu “internacional” o “mundial” pel títol del llibre de Schlosser,  “Fast food nation” : la nació del menjar de pressa.

És ver que contra el “Fast Food” hi ha l’ ”Slow Food” ( el menjar reposat i tranquil), o que uns pocs i exquisits paladars es poden refugiar en la Bíblia del bon menjar que és la Michelin i observar el seus restaurants de tres estrelles, o rellegir el que diuen Santi Santamaria o Ferran Adrià, o ser un seguidor de l’ ”Ortorèxia”,  una psicopatia del menjar, són ortorèxics els qui mengen en funció de les propietats  farmacològiques dels aliments, ecològics naturalment, no transgènics, per supossadíssim. Alternatives n’hi ha a balquena, començant pel vegetarianisme, però, tammateix, els moviments de masses, els costumaris de la modernitat,  penetren amb una rapidesa imbatible. Davant la baixada de beneficis del McDonald’s, Jim Cantalupo el nou “chairman” de la companyia i els  estrategues de la multinacional ja pensen com fer front a aquest avís. Uns,  proposen la diversificació en l’oferta dels seus productes; altres, la pau de la guerra de preus baixos amb el seu gran rival “Burger King”; altres,  el menjar “ètnic” ( per ara, únicament, la mexicanització). Aquí, a les illes Balears, les campanyes dels nostres governants van en el sentit d’incentivar el consum dels productes autòctons. I sí...  a través d’això del “menjar ètnic”( els nordamericans empren l’adjectiu ètnic per tot el que prové de llocs estranys, és a dir, dels llocs que no són nordamèrica), deia que sí a través d’això “ètnic” podriem provar d’ enganxar-nos a la internacionalitació del pa-amb-sobrassada o de l’ensaïmada, tot i que, sense un  forat enmig, com el Donut,  no sé si traspassaria l’Atlàntic. Mentre això no arriba,  ens haurem de refugiar en les lectures d’aquests textos que critiquen la globalització dels models de comportament social i donen la culpa d’això,  a la carn capolada. Ja sé que és una “boutade” reduccionista,  però... tal dia farà un any.

 

LA "HACHE" DE MAÓ. Climent Picornell

jcmllonja | 07 Setembre, 2005 15:04

La “hache” de Maó.

Climent Picornell

 

La “hache” de Maó, la “zeta” d’Eivissa, la “i” d’Andratx, la “te” de Cala Rajada, la “y grega” de Llucmajor, la “ese” de Pollença, etc., etc… en podríem fer un rosari, al qual afegir la “ch” d’Elx o la “e” de Girona. Lletres reivindicades que sobren o manquen a molts de topònims catalans. El cas no és nou, sinó molt repetitiu i els actors protagonistes d’aquestes representacions tragicòmiques solen ser quasi sempre, també, mutatis mutandis, els mateixos : quatre reaccionaris que se creuen experts en tot i solen ser, experts en res. I res, ja ho saben, són caragols sense closca. Però embullen i emprenyen. He tengut notícia a través dels articles en el Diari de Balears de Miquel A. Maria i de Joan F. López Casasnovas i també del bloc d’Internet d’en Josep Maria Quintana que alguns elements, entre els quals s’han significat alguns militars retirats, que ni parlen, ni en saben de català, han armat oposició contra la normalització del topònim “Mahón”, en espanyol, per “Maó” en català de Menorca, com a denominació oficial de la ciutat menorquina.

La cosa és  herència d’altres temps. Fa anys amb un equip composat pel geògrafs Onofre Rullan i Miquel Àngel March i els filòlegs Ramon Díaz i Villalonga i Joan Font i Roig, vam revisar els nombrosos fulls del Mapa Topográfico Nacional 1:25.000. Una feinada, entre la qual hi havia la revisió i correcció toponímica d’aquest mapa-base del que es coneixia com la cartografia “oficial”, la del Instituto Geográfico Nacional i el Servicio Geográfico del Ejército. En efecte, vaig haver d’anar diverses vegades a Madrid, a “Campamento”, allà on després jutjaren els amotinats Tejero i Milans del Bosch, per entrevistar-me amb els alts comandaments que s’encarregaven d’això -la cartografia ha estat durant anys qüestió d’estat-. Les noves normes de correcció eren les de normalitzar la toponímia en els idiomes de les diverses comunitats autònomes. Però, em digué un general : “no pueden tocarse ni los nombres de municipio que no hayan decidido oficialmente cambiarse, ni los vértices geodésicos, ni el Mar Mediterráneo; lo demás puede ir en vernáculo”. No els feia massa gràcia, com vaig poder comprovar.

Així ho férem. Els desbarats que hi havia a la toponímia dels mapes oficials, era impressionant, hereva de topògrafs i agrimensors forans que transportaven sobre el paper fonètiques desconegudes per a ells : “Carrutxa” (d’origen llatí) era transformada en “La Casucha” o el “molí Paperer” en el “Molino de Popeye” i els estalviï la relació completa de desastres toponímics. No vàrem poder corregir les galerades abans de la impressió, així que els mapes sortiren amb algunes imprecisions, però, vaja, hi ha una gran diferència entre aquests mapes i els anteriors. Ara, ja bastants d’anys després, les comunitats autònomes han generat serveis cartogràfics propis amb bones toponímies; a les illes Balears, els mapes de referència són els nombrosos fulls de  l’ 1:5.000 que revisàrem Antoni Ordinas i un servidor, i com en l’anterior, contàrem amb quasi un centenar d’experts; a Menorca, entre altres, el desaparegut i entranyable Josep Mascaró i Passarius ( tot sigui dit de passada, amb ell fèiem feina –sempre, per indicació seva- a partir de les tres de la matinada).

Així les coses i després de debats diversos la recollida i normalització toponímiques, a nivell acadèmic, ha quedat resolta, amb algun estira i arronsa, com el de l’ús cartogràfic de l’article salat o literari, i amb la reivindicació abandonada de Ciutat de Mallorca, per Palma. Fins que de tant en tant, tornen a sortir bonys o bues d’antany i problemàtiques irresoltes. Entre aquestes darreres la de la neotoponímia inventada de les urbanitzacions litorals, que vaig estudiar com la “Nova toponímia del turisme”, també ja fa anys. O altres, com és el cas que s’exemplifica, de “Mahón” o “Maó”. En aquestes situacions sempre surten i es mobilitzen toponimistes aventurers  – no se’ls coneix cap feina anterior com experts en la matèria, s’hi han convertit d’un dia per l’altre- sempre per aconseguir que no es mogui l’satus quo. És a dir perquè o s’eternitzi l’errada o perquè no es mogui el topònim de la seva grafia espanyola. Pel cas del meu poble, de San Juan passar a Sant Joan, el grup d’aquests toponimistes d’espardenya l’encapçalava un coronel retirat. El menorquí, i gegant dels coneixements lingüístics universals, Francesc de Borja Moll, feu, ja fa anys informes molt raonats per la normalització de topònims; conta el cas de Llucmajor ( abans Lluchmayor) o el cas d’Andratx (abans Andraitx). En aquest poble els toponimistes de cap de setmana, s’alçuraren tant que obligaren al batle, d’aquells temps, a anar a Madrid a cercar la “i” que els havien presa. El punt de rialles el posa quan conta que els qui feien els mapes dels Pirineus, entafarraren el topònim “Fuente de los muy felices”, al traduir del català “Font dels tres hereus”. Es veu que sabien espanyol i francès (“Très heureux”), però no català. En fi.

Aquestes comissions que es desperten amb un interès repentí per la toponímia solen emprar raonaments similars i molt discutibles. Si es canvia el nom, diuen, es perdrà la marca comercial o turística i això ens durà pèrdues econòmiques; s’intenta així ajuntar a la seva comitiva empresaris i polítics afins; aquesta és la causa del topònim bífid Eivissa  o Ibiza, que es llegia al cul dels jugadors del Mallorca; o usen també, altres raons més, diguem-ne, acadèmiques. Una d’elles la cartografia històrica. Mirin, un servidor, ha publicat més de trenta treballs sobre mapes antics de les illes Balears i amb la toponímia s’hi ha d’anar amb molt de compte; durant molts d’anys els mapes eren fets a l’estranger i es copiaven  els uns als altres sense haver estat mai al lloc. Els posaré un exemple ; durant més de tres-cents anys, i a molts de mapes antics valuosíssims, a Eivissa hi surt el topònim “San Hilario”, que no és altra que Santa Eulàlia . Si bé és cert que la inseguretat en les grafies és corrent, el nom de Maó, és el més emprat a  les famosísimes cartes nàutiques antigues.

En una paraula, aquests toponimistes aficionats no es podien distreure, amb una altra cosa ? Per exemple cantant aquell valset que composà un comissari de policia, quan l’any 1904 Alfons XIII visità Maó : “ Es Ma...hón / una ciudad bonita y galante / Tiene co...modidades de una ciudad grande / Hay co...mer / Hay comercios de gran importancia/ juzgado de primera instancia / tiene gas y electricidad / Mahón tiene muchachas bonitas / seis boticas / dos cafés / Hay paseos bien enarenados / y el mar que baña sus piés “. És una forma menys ridícula de passar el temps.

Vagi des d’aquí el meu recolzament a la nomenclatura oficial i correcta de Maó.

MAÓ, escrit així, ja apareix al mapa més famós de tota la cartografia medieval "L'atlas català de 1375" fet per la família de jueus mallorquins de CRESQUES  ABRAHAM.

THE BEATLES I EL "SERGENT PREBE-COENT". Climent Picornell

jcmllonja | 04 Setembre, 2005 21:24

The Beatles i  el “Sergent Prebe-Coent”

 

Climent Picornell.

 

Els rànkings, aquestes classificacions que surten cada dia i a les que som tan afeccionats els humans, ordenant del més gros al més petit, del més alt al més baix, del més dificultós al més senzill, els rànkings, com els deia, ara ens anuncien que “El Sergent Prebe-Coent”, un L.P, un àlbum de cançons que The Beatles editaren l’any 1967 és el més valorat de la història de la música popular, la pop-music. Segons qui ? Segons la revista “Rolling Stone”.

Aquesta casta de classificacions que funcionen sobre valoracions subjectives i no sobre elements objectius –com ens fan creure que sí que ho fan la renda per càpita o qui dels europeus la té més llarga- tenen, per això, uns elements d’arbitrarietat que ens encanten, perquè ens empenyen a la dissidència i a la discussió, si és el cas. Més enllà de que sempre surti el “Ciutadà Kane” d’Orson Welles, com la millor pel.lícula de la història, posem per exemple. En la música popular moderna, o lleugera com es deia abans, ja duim camí del mateix. Per què ? Perquè una sèrie d’autors es reparteixen de forma contumaç el pastís dels primers llocs d’aquests  rànkings,  Bob Dylan, els “Rolling Stones” o “The Beatles”, són alguns d’ells.

La mateixa revista que ara publica la llista dels millors 500 àlbums, publicà ja fa mesos la de  les millors 500 cançons. Anava així; la millor cançó de totes  “Like a Rolling Stone” de Bob Dylan. Però,  The Beatles són qui en col.loquen més entre les seleccionades, 23; els “Rolling Stones”, 14; Bob Dylan, 12; Elvis Presley, 11... Per als amants compulsius de l’estadística els diré que les paraules que hi surten més, als títols d’aquestes cançons,  són Love (43), Rock (18), Baby (8), Sweet (8), Rain (7)...no mata, veritat ?

En català, idioma inexistent en aquestes sèries –com l’espanyol- tenim també classificacions i els en faré cinc cèntims. La revista “Enderrock” – una molt bona publicació- ja feu un intent en el seu número 100. El millor àlbum en la història de la música en català : “Dioptria” de Pau Riba. Seguit de “Verges 50” de Lluís Llach, després en Serrat, al setè lloc “Alenar” de Maria del Mar Bonet, al vintè “A Rússia” d’Antònia Font. Les cent millors cançons van encapçalades per “Al Vent” de Raimon, “Se’n va anar” de Salomé i “L’Home del carrer” de Pi de la Serra; al lloc desè “Cançó de Matinada”, al dinovè “L’estaca”, al vint-i-quatrè “Remena Nena”, al 95 “La Rambla” de Quimi Portet i el 100 : “Mala Cara” d’Els Pets.

Però ara som al “Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band” ( La banda del Sergent Prebe-Coent del Club dels Cors Solitaris). És el primer. I el primer tot ho té. Idò, així ha resultat que l’àlbum de “The Beatles”, “Sergent Prebe-Coent” és el millor. Què en pot dir un servidor que ha crescut amb la seva música ? O que quedà esglaiat al cinema Born, essent un adolescent, amb el seu film “A hard day’s night” ? Em fa mal jutjar. Ja al meu Institut – el Ramon Llull de Palma- es militava en la disjuntiva “Beatles o Rolling Stones”; els més finets o els més gamberrots ? I em feia mal definir-me, és un tret del meu caràcter, “un sí, però no”. Sí, era dels Beatles; però com els Rollings, ningú.

No cal que els digui, que don la tabarra constantment als meus convidats, tocant-los de forma horrible cançons dels Beatles. El meu exemplar de “Beatles Complete”, l’obra màxima amb totes les seves cançons amb solfa i tablatura, ja està com a brutinyós i em sé les cançons de memòria. A un servidor no és el “Sgt. Pepper’s” i la banda del cors solitaris, el disc que més m’agradi de “The Beatles”; puc acceptar que fou un dels elements fonamentals en la progressió de la seva música, i tal vegada de la música rock en general, com ho fou Bob Dylan en electrificar-se, però, que si els he de ser franc, hi ha un excés d’efectes orquestrals -que abocarien a molta gent al rock simfònic-, o massa  psicodelisme barater, que ja hi mostrava el nas. S’ha d’acceptar, però, que han estat  elements decisius en la influència dels Beatles en la comunitat dels joves occidentals, però... A “Beatles Antology” un llibrot enorme, un “mamotreto” explicatiu de la seva obra hi llegesc les opinions des de dins el grup. John ( Lennon) : “ Sgt. Pepper’s” és Paul”. Paul ( McCartney) : “Primer fou la cançò, després fou una idea i després l’àlbum”. Ringo (Starr) : “Tot està com a relacionat, però no és una Òpera-Rock, al final enllaçàrem les cançons”. En George ( Harrison) com quasi sempre, diu que s’avorria. La mà de George Martin –que haurien estat els Beatles sense l’arranjador George Martin ?- hi és més present que mai. És cert que hi ha cançons mítiques, però de “A day in the life”,  John confessà que res del que s’ha dit sobre ella és cert – la composà, senzillament,  llegint les pàgines del “Daily Mail”- o el cant als viatges amb l’àcid lisèrgic  a cançons com “Lucy in the Sky with Diamonds” -vista com un acròstic de LSD- no és més que el títol del dibuix d’infant que feu el seu fill Julian.

La coberta del disc ha passat, també, a la història de la il.lustració moderna de les fundes musicals; amb el conjunt dels quatre músics, desfressats de militars antics i colorejats,  rodejats de personatges, vius i morts, de Marlon Brando a Albert Einstein, de Mae West a Karl Marx, d’Oscar Wilde a William Burroughs, de Simon Rodia a Fred Astaire – Lennon hi volia colocar Jesucrist i Hitler-, haguèren de tapar en Gandhi amb les fulles d’una palmera i a Leo Gorcey, que volia 500 lliures per sortir, el pintaren de color blau... Hi ha un altre doble LP seu amb les cobertes absolutament blanques ( aquest ja estaria disposat a discutir si és dels millors...)

En fi, els rànking són els rànkings, i ara toca venerar el “Sergent Pebre-Coent”. Som-hi : “We’re Sergeant Pepper’s Lonely Hearts Club Band, We hope you will enjoy the show” i aquí seguia un rif de guitarra...no se’n recorden ? Només fa trenta-vuit anys. En Franco encara era viu.

(Imatge de Marita CAMACHO )

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb