jcmllonja | 21 Març, 2005 22:33
PROCESSÓ MODERNA
CLIMENT PICORNELLEl batle de “no-diré-quin-poble-de-mallorca”, conten, tenia un contenciós amb la banda de música i no s’avenien gaire. Per no dir, gens. Havien començat a discutir-se per un lloc d’assaig i havien acabat tirant-se els trastos pel cap : en aquest cas, els instruments pel cap. Els components de la banda decidiren, ara que s’acostaven les celebracions de setmana santa, fer pressió –es creien indispensables- i anunciaren al batle, que, si no accedia a les seves peticions, no acompanyarien les processons. Les messions eren fortes : una vaga quaresmal.
Se´n dugueren, els músics, un toc pels morros, perquè el senyor batle els va fer saber que no li feien cap falta. El vespre, a la processó del Dijous Sant, hi havia música. Aquesta procedia d’un gran ràdiocassette que duia un policia local amb una cinta enregistrada de música processional : ram-patapam-patapam-pam-pam... Idò. La imatge, tot i que pugui remetre a la d’aquells bergantots negres nordamericans amb una gran ràdio damunt l’espatla, amb la música a tota, era un poc diferent. En aquest cas, el policia –abans en dèiem saig o celador- no duia l’aparell damunt l’espatla, sinó que l’aguantava amb les dues mans, davant-davant de la processó, marcant el pas.
Però la cinta del casette, que devia ser de mitja hora de durada, s’acabà. I es veu que quan s’acabava, es disparava automàticament la ràdio. Just en aquell moment, ja era tardet, es retransmetia un partit de futbol o en José María García, “el Butanito”, llançava les seves soflames contra algú important de l’esport estatal. La processó quedà esglaiada, en sentir aquells crits. I no en parlem dels fidels, que ja havien entonat, tres o quatre pics, el “perdóóó-perdóóó-oh-Déu-meu-perdóóó”. Un andalús, desubicat o deslocalitzat, que volia començar una saeta quedà astorat, amb la boca mig badada.
S’apagaren més de la meitat de les espelmes i quasi totes les atxes, i el pobre policia-custodi de l’aparell de ràdiocasette, nerviosíssim, no trobava ni el botó per aturar-lo, ni el botó per canviar la música. Va ser un esglai.
A la processó de l’endemà, amb el davallament del Divendres Sant i tot, tots els músics sonaven amb més devoció que mai, convençuts que, autors indirectes de la malifeta, cremarien per sempre al foc etern, cap a l’infern sense remei : on s’havia vist mai una vaga en Dijous Sant ! El policia, temerós d’acabar als llimbs, territori on els seus habitants ni pateixen, ni són feliços, havia decidit carregar una creu a la processó que, de grossa que era, no passà pel carrer Tort, carrer que, a més de tort, era estret.
El batle, en canvi, ben tranquil. Perquè, com és ben sabut, tots els batles –per definició- van al cel tot dret, sense passar pel purgatori.
( Fotografia : Pep Torro )
( Fotografia : Pep Torro )
« | Març 2005 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | |
7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 |
14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 |
21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 |
28 | 29 | 30 | 31 |