jcmllonja | 08 Març, 2005 23:58
Climent Picornell
Tir un parell de poalades d’aigua a les roses místiques i a les dàlies de la vorera del safareig. Ben a prop, sent els giscos dels xebel.lins, gemecs desafinats, per dins els rostolls humits. Fa fosca més aviat. El calabruix de matinada, gros com ous de colom, toca a la meva porta per recordar-me que l’estiu ha fuit. I l’agenda em condemna, inexorable, al retorn a Ciutat : M.M.M., 10 hores, Bar Niza.
Quan me n’he temut, plorava. I no és un modisme expressiu gens metàforic i exagerat, plorava de bon de veres. Un home fet i desfet, pell de verro i jas ! Un senzill atac de nostàlgia, una dosi incontrolada d’enyorament i un torna fluix com a pasta de moniato. Mirava per la finestra del Bar Niza, després de demanar un talladet amb la llet ben calenta i, per un moment he pensat, quasi ho he cregut, que veuria passar gent de quan era més petit, mirant de travessar les avingudes. És impossible. Durant anys i anys va ser l’itinerari habitual de passeig, “de baixar a Palma”, com deiem a l’endinsar-se cap al centre històric de la ciutat : carrer Marquès de la Fontsanta, per davant el Bar Niza cap al convent dels Caputxins. Era la ruta de la meva germana i un servidor fins al Born, cap a la Riba i la farola del Port; els coloms de la Plaça d’Espanya, els til.lers de damunt les avingudes –quan florien, els pares en feien un parell de manedets per fer bullidures de til.lo, mesclat amb camamil.la i herba lluïssa- ara ja no hi són, tanpoc, fa temps que els arrabassaren. O aquella butxaca calenteta de l’abric de mon pare, d’un forro llis i suau, hi aficava la mà, i mà-quantre-mà fins que arribavem a ca nostra, obríem i feia aquella olor que fan les nostres cases, totes diferents, totes inesborrables per sempre.
Assegut a la tauleta me n`he temut del meu repentí atac de nostàlgia. Havia sentit parlar els psiquiatres dels atacs de pànic, deu ser l’atac de nostàlgia una variant, una cosa semblant ? Ja de més grandet, el Bar Niza, fou un dels llocs en els quals hi he passat més hores, llegint, jugant a escacs, amb els companys, festejant o, com avui, mirant passar la gent. En Paco, el nostre amic, un poc geperudet, un dels amos del bar, tampoc ja no hi és, ja no li podem ni fer contrari. Per no ser-hi, ja no hi ha ni el mateix paisatge per la finestra. Les estacions del tren s’han mig convertit, per obra i gràcia de Carme Pinós, en el “Parc de les Estacions” una successió de montículs i macro-pérgoles de ferro que em recorden, esbiaxadament, al seu inpirador, l’arquitecte Miralles, que tampoc hi és, vull dir que vaig llegir que era mort, jove. Aquí hi berenàven de sandwichs fets amb pa de motlle que duien del forn de Santa Eulàlia, que tampoc hi és, ara hi ha un “Kentucky fried-chicken” franquícia d’una d’aquestes multinacionals, totes iguals. Ni la gent que passa és la mateixa. No em recorda ningú, no reconec cap fesomia, “melting pot” modern, mescladissa multicultural. Un pic superat l’atac, cosa , per altre part, no excessivament dificultosa, he fet una repassada a l’interior del bar i -perquè es vegi la inconsistència de les coses- els ulls m’han anat cap al lloc on hi havia, encara hi és, aquest sí, un rellotge que gira les agulles a l’enrevés. Un poc envellit pels fums de la cafetera, proclama la seva metàfora inùtil : el temps voldriem que tornàs. Al manco, que tornàssin aquells momemts en que erem joves i feliços, i ens pensavem que la ciutat era habitada, tota, per persones que ens estimavem.
« | Març 2005 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | |
7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 |
14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 |
21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 |
28 | 29 | 30 | 31 |