Climent Picornell

UNIVERSITATS, PRESONS I HOSPITALS. Climent Picornell.

jcmllonja | 10 Febrer, 2005 14:52

L'amic Guillem Mudoy m'envia unes imatges que ha realitzat amb el títol de la sèrie : "Bollats". Quan he observat la titulada "Home amb el cor de planta", que podeu veure més abaix, totd'una he pensat amb un paper que vaig escriure fa uns mesos, "Universitats, Hospitals i Presons" que també adjunt un poc més avall.


( Imatge generada amb ordinador. "Home amb el cor de planta ". Guillem Mudoy. 2005)


Universitats, presons i hospitals.

Climent Picornell

Així com les dones han anat adquirint una cultura, molt generalitzada, de medicina preventiva i es van fent revisions periòdiques de mames i baixos, els homes, més poc donats a deixar-se mirar i més espantadissos, encara hi tenen poc esment. Un amic meu no ho fa, convençut que té “cosa” i no ho vol saber i així, siula i dissimula, com el meu conco en Joan que no feia testament pensant que era una crida sorda a la mort. Així que, ara que és l’estiu, em vaig decidir a mirar-me un poc arreu. Després de l’ecografia de les parts blanes, durant la qual el metge campaneter Joan B. -que em va demanar si podia dur metges en pràctiques- deia, amb gran pànic per la meva part, després d’untar-me amb una pomada greixosa i amb l’aparell de mirar per damunt la panxa : “ara anirem al fetge; veis, no hi ha tumoració; ara als ronyons, veis...” i un servidor esperant i esperant, ara dirà “sí, hi ha tumoració, ho veis !” i els practicants dirien : sí, sí... Però no. Tanta sort i gràcies sien dades als dèus. Un poc després tocava la rectoscòpia. Tots els meus amics s’havien fet una colonoscòpia. Sí, ja saben... allò que els fiquen un tub pel budell cular, per amunt, i els metges els miren si tenen, o no, càncer de colon, o de recte o d’anus. La veritat és que ja estava un poc fart de que sempre, curiosament, durant els sopars, sortís el tema. Que si feia o no feia mal, que si era molest, només. Que si insuflaven aire, per inflar els budells, que si la lavativa prèvia, que si un mirava per la televisió l’interior del seu propi cos, que si a un li havien trobat un desprendiment de l’epitel.li, a l’altre un divertícul, i a l’altre una fístul.la o un pòlip... i a l’altre, allò que ningù volia, i li havien de tallar un tros de budell gros i alerta a que no estàs més estès. Per el meu amic Guiem, el pitjor havia estat, però, haver-se de posar aquella espècie de camises que duen els malalts als hospitals, fermades per darrera, el gorrets i els peüts d’aquell plàstic pilòs, com de paper-parís, i esperar, com els altres malalts, abans d’entrar al quiròfan, mirant de què no s’obrís massa el camissó i mostrar els darreres.

Vaig aconseguir que un conegut meu, el doctor Carles D., ex-cantaire de la Coral de la Universitat de les illes Balears, com un servidor, em fes una colonòscopia. Hi anava per una rectoscòpia, pels símptomes que li vaig explicar no n’hi havia a bastament em va dir, però com que me vaig passar un pelet amb l’enema previ -per entendre’ns : em vaig posar més lavativa del que feia falta- el metge, sorprès, em va poder mirar tot el colon i ho deia a les infermeres : “mirin que net, és sorprenent només amb la lavativa que li he receptat... ja som devers el cec”. Mentre, un servidor amb els genolls que li tocaven el pit, ajegut sobre el costat esquerre, sonreia còmplice amb mi mateix. Sentia els tic-tic dels monitors, escoltava les converses de les infermeres, i de l’únic infermer –la cosa anava de na Letízia, de “Crónicas marcianas”, del “Rasputin”- volia aparentar normalitat i seguir la conversa que em donava en Carles : “Ahir vaig pensar amb tu”, em deia l’amic digestòleg, “perquè al Master de gestió hospitalària que estic cursant, posava el manual, com exemple d’institucions molt males de governar : una presó, un hospital i ...una universitat. Encara et recordes de quan eres cosa a la UIB ? Com és que a la universitat li diuen l’Alma mater?” Estava ja com omnubilat i quan vaig sentir “Alma mater”, vaig respondre : “Ora pro nobis !”, pensant que qualcú havia començat a passar una part de rosari, perquè m’havien trobat un mal dolent, dos palms més amunt del forat, pel qual, efectivament, m’insuflaven tan d’aire que pareixia que el ventre m’havia de rebentar.

“Estàs molt bé, tal vegada aquestes molèsties són per mor d’una Neurodermitis”... “Què ?” Vaig replicar, “Neurodermitis ? Tot això que em passa, és per mor del capet ?” Vaig fingir incredulitat, però era de content que estava. “Tot és per mor del coco”, sentencià el meu especialista, ungit de l’esperit de Galè, assegut al seu ordinador portàtil, al qual ja escrivia l’informe, mentre li preparaven el proper pacient, un home major, de Fornalutx, que, m’hi vaig fixar, s’havia posat un calcetí que no era germà de l’altre. “Deuen ser els nervis”, me deia a mi mateix, observant-lo, però, quan me’n vaig tèmer, duia la meva camisa posada damunt el camissó que deia, brodat :“Clínica tal i qual”, i que no m’havia llevat de damunt. “Deu ser la sedació”, em vaig dir a mi mateix, quan de prompte em vaig trobar dins un altre quiròfan. Havia partit a se’n revés de com m’havien indicat. “Perdó”, vaig murmular petit. L’enfermera de la sortida, em cridava, “senyor, senyor !” “No dec haver mostrat el carnet que toca”, vaig pensar. “S’hauria de treure el gorret de la clínica del cap, per anar pel carrer” em va suggerir molt amable, mentre de reüll, vaig poder veure com totes les persones de recepció s’esbutzaven de riure. “Quin paperillo!” Mal d’altri, rialles són. I és ben ver. Però el meu capet anava ocupat amb problemàtiques afegides : universitats, presons i hospitals, problemàtics ? Per culpa de qui ? Dels presos o dels guardians ? Dels malalts o dels metges ? Dels professors o dels estudiants ?



 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb