Climent Picornell

Anarquisme i Geografia. Climent Picornell.

jcmllonja | 26 Novembre, 2004 19:10


(Eliseu Reclus )


Anarquisme i Geografia

Per unes reestructuracions que hi hagué al Departament de Geografia ( realment és diu de "Ciències de la Terra") de la UIB (Universitat de les Illes Balears), després de fer durant,  molts d’anys, assignatures relacionades amb el fenomen turístic i l’oci –cosa que m’ha permès estar al punt de l’anàlisi d’aquests fenomens que tan influeixen en l’esdevenir de les nostres illes- ara impartesc l’assignatura “Evolució del Pensament Geogràfic”.

La veritat és que per a mí és molt satisfactori -esper que també ho sigui per als meus alumnes- el reencontre amb personatges com Ptolomeu, Herodot o Humboldt. Així con el seu entroncament amb la  història general de la ciència.

Fa poc dies va tocar el torn d'explicació als anarquistes històrics que foren geògrafs o, tal vegada, als geògrafs que foren anarquistes : Eliseu Reclus (1830-1905) i Pere Kropotkin (1842-1920). Dos dels mites de la història llibertària. Per a molts d’alumnes fou una sorpresa, com ho fou el saber que Immanuel Kant, el famòs filòsof, havia estat també professor de Geografia Física. Diu Tim Umwin que, en els cercles geogràfics del moment, amdos personatges suscitaven admiració, però l’anarquisme es contemplava com una rèmora en la seva ciència. Foren  un exemple de que la investigació i l’acció pràctica eren una bona arma per fer de la Geografia una eina de crítica social, malgrat la Geografia partís, tangencialment i perentòriament,  per uns altres camins, més lligats a la ideologia conservadora dominant.

La xarxa Internet va plena d’informació sobre aquests dos personatges dels quals adjunt dues fotografies interessants.


( Pere Kropotkin)

L'article de la setmana a "Diari de Balears" : XÀTXEROS.

jcmllonja | 22 Novembre, 2004 23:39




Xàtxeros
.

Climent Picornell

Se'm van morint amigues i amics. I un queda com estormiat. Quins som els propers de la llista? Llei de vida, es sol dir, com una forma de consol impersonal i imprecís. I és així. Una vida acaba essent això : una successió d'estacions, d'hiverns i primaveres, d'estius i tardors. Un rebrot de fulles i flors, com les de les vidalbes, ara que ve el fred. Com cada hivern. D'ençà de quin i des de quan vénen els xàtxeros? Sense aturar-se a pensar per quina llei de vida vénen o què i qui els empeny a venir, cada tardor, camí d'aquest hivern?

D'això anava el meu cavil·lar, baixant cap a ciutat, amb la mala notícia de la mort d'una bona amiga, jove encara. I havien arribat els xàtxeros. Cada cent passes, se n'aixecava un al pas del meu cotxe. Vaig trobar conhort en l'arribada d'aquests animalons, que posaven contrapunt a la lectura dels diaris matinals, amb l'esquela de la mort, plens de despropòsits inevitables. Tanmateix, la Natura. Amb el seus ritmes. Els xàtxeros ja són aquí, em repetia a mi mateix. Un poc massa obsessivament. Pensava, no sé bé per què, en París amb els anuncis recurrents de quan arriba el vi de Beaujolais, bastant magre, per cert: «le Beaujolais nouveau est arrivée!». Idò sí, els xàtxeros havien arribat, un altre pic, els mateixos dies en què na Lourdes havia partit.

No em diguin que no s'hi fixen en els xàtxeros! És l'ocell més representatiu de l'hivern de Mallorca. El seu plomatge gris, negre i blanc el fan be especial. Però molt més el seu caminar, tan seu, amb el capet envant i enrere i la seva coa llarga, recta, negra amb les plomes marginals blanques, movent-la amunt i avall. Conta Joan Mayol que li deien alguns pagesos que els xàtxeros, abans de menjar-se un cuc, l'estamenegen amb la coa, per por que no sigui un garbellet, metàl·lic i traïdor; si ho és, només hi deixen les plomes. Nerviós, menja invertebrats, larves i mol·luscs, pega una corregudeta i alça el vol, ja sigui perquè ens hi acostam massa o per fer una cabriola capturant algun insecte, amollant un gisco característic. Pareix una au limícola, pel seu caminar i les seves camarrines, però la trobam pertot, per foravila -alguns pics seguint la llaurada dels tractors-, per ciutat i, ja s'hi fixaran, amb la seva predilecció per visitar les carreteres. Enmig de les carreteres, és proverbial i contumaç. Si les oronelles, els cabots i les falzies són els ocells dels nostres estius, omplint el cel de crits i volades rapidíssimes, els xàtxeros, per això que deia, perquè es deixen veure molt, perquè no els cacen, perquè a vegades es deixen acostar fins a no res d'ells, abans de prendre el vol, fan avinent i ens indiquen que el fred ha arribat, com altres ocellons hivernants a Mallorca, i em deixin citar, també, els ropits.

Solen arribar, els nostres xàtxeros, a l'engròs, a cavall entre l'octubre i el novembre; tot i que hi ha cites més primerenques i l'absència de citacions, ornitològicament vol dir que molts ja han partit, es concentra en el mes d'abril. Són, per tant, ocells migrants, hivernants, no crien a les Balears -almanco els xàtxeros blancs, els més nombrosos- i encara que el seu comportament és territorial -cadascú al seu redol, sobretot a l'hora de cercar menjar- no és estrany que, com els estornells, s'hagin avesat a cercar dormidors comuns, alguns a les arbredes de les ciutats, on hi poden arribar a dormir milenars d'aquest aucells, cercant la calentor i la seguretat.

L'espècie que es veu més és el xàtxero blanc (Motacilla alba), és un passeriforme de la família Motacillidae (del llatí «mota», moure; moure les seves coes, tal vegada?) i que té parents a tot el món, molt semblants entre ells; des del xàtxero del delta del riu Mekong al Vietnam fins als xàtxeros de Sibèria; moltes espècies i, sensu lato, molts tàxons que són considerats subespècies. A les illes Balears, el blanc és el més nombrós, tot i que hi arriba, també, una altra espècie de color més cendrós, i una altra de més rara i espectacular, pel seu color, que és el xàtxero groc. Un d'aquests animalons groc-verdós quan un servidor vivia prop de la Font de Vila, es presentava cada any i amb el seu bec ens avisava que ja havia arribat pegant copets, amb insistència, als vidres de les vidrieres que guaitaven cap als safarejos. La meva dona i els meus al·lots ho poden corroborar, per si, amic lector, li sembla un poc estrany.

Ocell molt anellat i amb moltes recuperacions, sabem d'on vénen i on van. Cap a l'Europa del Nord, a passar l'estiu i a criar, de quatre a sis ous i, moltes vegades, dues postes, i després cap al sud. I així un any i un altre, i un any i un altre...

Els italians li diuen -aquests italians!- «ballerina bianca», el trob un nom encertadíssim, perquè ho pareix una ballarina, pels seus moviments; «witte kwikstaat», els alemanys o «pied» o «white wagtail», els anglesos; «lavandière» o «bergeronette blanche» els francesos i, vegin per on, és l'ocell «nacional» de la República de Letònia. En francès fa «tchissic»; en alemany «zipp, zwilipp»; en anglès «chiswick, chiswick». Tots canten o gemeguen igual i fan el mateixos giscos cridaners, encara que sigui dificultós transcriure onomatopeies coincidents en altres idiomes: la nota repetida fa, en català, «txi-ssit!!» i la d'alarma, «txiiic!!». «Buztanikara», li diuen el bascos, «paxariqueta», «pajarita de la nieve» («aguzanieves» o «nevatilla») o «lavandera blanca», aquest és el nom més estès. En la nostra llengua, «cullereta», «cueta» o «titina blanca» són els més comuns, i nosaltres, a Mallorca, per ser més rars, li posàrem també un nom eufònic i extraordinari: «xàtxero».

Idò això: els xàtxeros blancs ja són aquí. Per a un servidor és la senya més evident, del meu calendari fenològic, quan els veig sé que he de treure la roba d'abric i encendre la xemeneia. I recobrar l'esperança, si cal, i es pot, ara que na Lourdes ens ha deixat. Se'n va anar quan arribaven els xàtxeros. Com cada tardor, camí de l'hivern.




1r.Concurs de fotografia de natura. Darrers dies per enviar... Climent Picornell.

jcmllonja | 19 Novembre, 2004 22:49

Dia 23 s'acaba el termini per enviar fotografies al Primer concurs de fotografia de natura "Memorial Climent Picornell". En Climent Picornell, era cosí meu, els dos nomiem el mateix, i va morir ara fa aproximadament un any. Els seus companys fotògrafs li tenien un gran apreci pel seu caràcter generós. Fou un extraordinari fotògraf de natura i aquest concurs de fotografia de natura patrocinat per la Conselleria de Medi Ambient, du l'afegitó de "Memorial Climent Picornell". Els premis són importants ( 1000 euros, el primer, 600 euros premi de l'Ajuntament de Sant Joan de Mallorca, etc...). Les bases del concurs són a l'adreça http://dgmobea.caib.es.

Hi ha fotografies d'en Climent penjades a l'AFONIB, "Associació de Fotògrafs i Filmadors de Natura de Mallorca", dins Mallorcaweb http://www.mallorcaweb.net/afonib i també al web de L'Observador del Pla de Mallorca, a la secció "Imatges del Pla" http://www.plademallorca.com.

En Pep Torro, amic d'en Climent i company nostre al Bloc de Balearweb,http://bloc.balearweb.net/89 té moltes fotografies d'en Climent. A ell, li agradava, particularment, una que li va fer en Pep, un dia que eren a retratar voltors negres. En Climent s'havia protegit del sol, entre altres coses, amb uns manegots -d'aquells que duien les dones, antigament,  per segar-. La podeu veure seguidament.

Sorpreses en la xarxa. Climent Picornell

jcmllonja | 18 Novembre, 2004 16:03





La xarxa té la capacitat de sorprendre continuament. Chano Márquez fou, ho és encara, un amic nostre a qui les circunstàncies de la vida el dugueren a viure i formar família lluny de Mallorca. A Suècia. Durant els anys seixantes, a l'Institut Ramon Llull tothom el coneixia, fou director de l'efímera Ràdio Instituto, ubicada dins un quartet que l'inefable professor Bonet ( mort fa poc) ens havia deixat. Desaparegué, en Chano, damunt una vespa pintada com un tauler d'escacs, grocs i negres. Sabíem, esporàdicament, notícies seves. I la veritat és que ha passat a formar part de la categoria dels nostres records més apreciats. Ara el trob a Internet. Té un web, en el qual, entre altres coses tutoritza a la gent que hi entra a "pintar" amb eines informàtiques. Adjunt alguns treballs seus i l'adreça electrònica per sí la voleu visitar www.pixelpaintings.net



BLUES PER NA LOURDES. Climent Picornell

jcmllonja | 12 Novembre, 2004 11:38


(Fotografia : Guillem MUDOY)


BLUES PER NA LOURDES

Fa pocs dies va morir na Lourdes. L’han enterrada a Llucmajor . Na Lourdes Ramis i Rabassa era amiga meva. Millor dit : jo era amic seu. Que no és ben bé el mateix, és una categoria de la qual n’estava molt satisfet. Era una dona d’empenta, llesta. Bona gent. Amiga del seus amics. Fou professora de dret a la Universitat de les Illes Balears, una col.lega, fins i tot en el sentit que li donen els joves d’ara. Puc assegurar que tots l’enyorarem. I no vull fer-ne d’aquesta nota de recordança una necrològica, ja que els obituaris darrerament ens estrenyen. Se’n van molts, massa, amics. Na Lourdes s’havia empeltat, com un servidor, al bell mig del barri antic de Palma, però passavem els dos, molt de gust de contar-nos coses, ella de Llucmajor, jo de Sant Joan, coses d’un temps i d’uns llocs que havíem mitificat, a posta, però ens era igual. Ara que ja res era com abans. “Maria del Mar ! Maria del Terròs li poden posar...” havia contestat indignat un llucmajorer quan el seu fill gran havia romput la sacrosanta costum de no posar a la seva filla –la seva néta- els noms dels pares i mares...Va ser a una de les darreres xerrades que vaig tenir amb ella, ja molt malalta, però encara amb la gràcia a bastament per contar-me històries que ella sabia que m’agradaven. I així va ser na Lourdes, fins al final. Pensant més amb els altres que amb ella mateixa. Compaginant perfectament la dignitat i la seriositat, amb la simpatia i la bauxa. Elements tan mals de mesclar en les persones, ella els tenia en la perfecta mesura. Així veia jo na Lourdes.

Ahir la Facultat de Dret li feu un homenatge, en forma de recordatori, en el qual parlaren amics seus, a un auditori pleníssim de gent. Tancà l’acte Biel Mesquida el qual llegí, entre altres coses, un poema que havien traduït i versionat, na Cathy Sweeney i ell, de W. H. Auden. Em va emocionar el sentir-lo i li vaig dir. En Biel em regalà el paper i sense el seu permís, però amb el seu consentiment, estic segur, el penjaré seguidament al meu bloc. És ben cert que el dol és un sentiment del qual no cal fugir, ni escapar. Plorar els nostres és el sentit d’aquest blues. Però recordau que és ver, també, que hi haurà sempre temps i espais per les esperances. Encara que sigui en el records. O en les deixes dels qui ens estimaren. I no és un contrasentit. Serveixi, per tant, a tots el que llegireu el poema per no oblidar na Lourdes. Cosa molt improbable, si l’haguessiu coneguda.

BLUES PER UNA AMIGA

Aturau tots els rellotges, desconnectau el telèfon.

Donau un bon os als cans perquè no lladrin.

Que callin els pianos i amb un tambor esmorteït

treieu el taüt i que vénguin els íntims.

Que els avions facin cercles en l’aire

escrivint al cel el missatge : és morta.

Posau crespons als colls blancs dels funcionaris,

que els municipals duguin guants de cotó negre.

Ella era el meu nord, el meu sud, els meu est i el meu oest.

La meva jornada de treball i el descans del diumenge.

El meu migdia, la meva mitjanit, la meva paraula i la meva cançó.

Pensava que l’amor duraria per a sempre; em vaig equivocar.

Ara no calen estrelles, apagau-les totes;

embolicau la lluna i desmontau el sol.

Buidau l’oceà i agranau el bosc.

Perquè ara res no podrà ser com abans.

W. H. AUDEN

 (Segueix)

MÚSICA I RENOU A SA LLONJA DE PALMA. Climent Picornell.

jcmllonja | 09 Novembre, 2004 13:11



ELS VEÏNATS DEL BARRI DE LA LLONJA DE PALMA, HEM HAGUT DE PATIR DURANT ANYS EL RENOU PROVOCAT PELS BARS DE LA ZONA. ARA, A MÉS, UNS ALTAVEUS COL.LOCATS A LA PLAÇA DE LA LLONJA, CADA DIA ENS ENVIEN MÚSICA SENSE HAVER-LA DEMANADA. SEMBLA QUE LA IDEA PROVÉ DE PRESIDÈNCIA DE GOVERN. AQUESTS ALTAVEUS SÓN IL.LEGALS, NO TENEN PERMÍS DE L’AJUNTAMENT. VAIG EL.LABORAR UN ESBORRANY DE CARTA A JAUME MATAS I PALOU –PRESIDENT DEL NOSTRE GOVERN I VEÏNAT NOSTRE AL CONSOLAT DE LA MAR-, PER SI L’ASSOCIACIÓ DE VEÏNATS DEL PUIG DE SANT PERE, SA LLONJA, SANTA CREU I SANT FELIU, LI VOLIEN FER ARRIBAR. AIXÍ ES VA FER. EL PRESIDENT MATAS VA TELEFONAR, PERSONALMENT, A L’ASSOCIACIÓ. ENS REMETÉ A LA SECRETÀRIA DE PRESIDÈNCIA, JANE KING, LA QUAL, VA PRENDRE NOTA I AIXÍ VA QUEDAR. RES DE RES DE RES. ARA, ESPERPENTICAMENT, CADA NIT, SONEN ELS ALTAVEUS, SENSE NINGÚ, PERÒ NINGÚ, QUE ELS ESCOLTI. EMPRENYANT ELS VEÏNATS, AIXÒ SÍ, DOLENTONS I REIVINDICATIUS DEL BARRI.

Climent Picornell 




 A l’atenció de D. Jaume Matas i Palou : veïnat de Sa Llonja.

 Amb tot el respecte, però més que com a president del Govern de les illes Balears, em volia dirigir a vostè, com a veïnat que sou del barri de Sa Llonja. Vos, com els altres habitants del Consolat de la Mar, heu passat moltes hores al nostre barri, no sé si dir “d’esquena al nostre barri”. Un veïnat al qual els problemes del barri, com si no anassin amb ell –també feia el mateix, no vos malpenseu, Francesc Antich-. Idò bé, els veïnats voldriem un barri com els altres, on s’hi pogués viure i conviure, un barri amb activitats diverses, no només bars de marxa i restaurants, un barri amb comerços que tanquin d’hora i compleixin les ordenances de l’Ajuntament. Això voldríem. I que hem tengut ? Un barri col.lapsat per les llicències que donà l’Ajuntament sense mirar massa prim, un barri que se tranformà en una cosa que no vol ningú : “no volem ser com Sa Llonja”. Sinònim de renou, desordre i brutor, ben al costat del Consulat de La Mar, seu del Govern de les illes Balears. Els veïnats, haguèrem de recorrer als tribunals. Des del Tribunal Constitucional al Suprem sempre ens han donat la raó : l’Ajuntament ha d’aplicar les seves ordenances per a garantir el dret a poder dormir en pau .Res pus. Si la causa són els bars renouers, que s’adeqüin o que es tanquin, si s’han de regular els horaris, que se regulin. A la fí aconseguirem, després de nombrossisimes medicions acústiques, que alguns carrers del nostre barri –els que estan més acostats a Sa Llonja- fossin declarats Zona Acústicament Contaminada, ara Zona d’Especial Protecció, zona on els establiments tanquen a una hora més avançada. Amb tot i amb això l’Ajuntament continua donant llicències, interpretant el PERI d’usos de forma laxa. Ara el bars més renouers han anat emigrant i la Zona d’Especial Protecció ha recuperat un to de vida, més, diguem, normal, no fa llarg, però. A això els empresaris renouers es refereixen com “haver esfondrat Sa Llonja”. Sa Llonja es va reconvertint en restaurants, bars de tapes i algun altre negoci d’artesania i gestió. Bé. Idò així les coses, l’altre dia, uns operaris començaren a instal.lar altaveus per la plaça i pels carrers que enrevolten Sa Llonja. Una veïnada els feu llevar-los de la façana de ca seva i denuncià la feta al policia de barri. Alguns dies més tard en posaren més als màstils sembrats davant i al costat de Sa Llonja. Senyor Matas i Palou : la demanda de l’autorització, ens comenten que, presuntament, venia de Presidència del Govern, és a dir d’un veïnat nostre, vostè senyor Matas ? Algun il.luminat, ha cregut que tenim les fonts de Montjuich i vol fer jocs de color, de llum i de so, amb Sa Llonja? A Montjuich no hi viu ningú, a Sa Llonja, que és Zona d’Especial Protecció, hi viu gent que el que vol és tranquilitat, no vol més renou del que té que ara, no vol que vostè demani permís per fer-nos escoltar música clàssica i regional que un enginyer-melòman li ha venut. Ja en tenim de música a deshores. Volem ser com els altres. Poder dormir amb les finestres obertes com tothom, poder escoltar la música que volem, i no, com cada dia, els acordeonistes, els trompetistes, els guitarristes, equilibristes i bonguistes que se passejen pel barri, a les hores en que l’altra gent, normal, molt probablent, deu veure el Telediari o deu llegir un llibre, amb una certa tranquilitat. Ara, a més, ens torturaran amb música clàssica, cada dia, cada dia... No, gràcies. Nosaltres li regalam. La nostra associació de veïnats que ara celebra les seves festes patronals, és al carrer de Sant Pere, a un tir de fona del seu despatx. Senyor Matas, quan vulgui i pugui, feim un cafetet, per aquí prop i parlam del nostre barri, del renou, de la llei del renou aprovada pel govern del senyor Aznar, del qual vosté feia part, dels hotelers de S’Arenal que no volgueren altaveus a la via pública, com aquests que vosté ara, sembla, diuen, vol posar i que, curiosament, l’ajuntament prohibeix a la seva ordenança vigent. I si li pareix feim una xerrada sobre la música que més li agrada. Clàssica, per suposadíssim.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb