Climent Picornell

Article de final d'estiu.

jcmllonja | 26 Setembre, 2004 12:53



De la publicació periòdica "EL SUD DE MALLORCA" ( www.suddemallorca.com ) hi estir un article que hi vaig publicar que ja fa aquella impressió de finals d'estiu. Tanmateix... tot s'acaba.


LA CONFRARIA DEL CERVELL.

Per Climent Picornell.

El ros "Terric" du una embosta dels primers gínjols de la temporada. "Azufaifos", matisa l’exmilitar, subtinent "chusquero", que en deien un temps, pel milers d’aquells panets o chuscos que havia hagut de menjar per ascendir. Un xoric -"un cernícalo", torna a replicar el nostre exmilitar- enrevolta el campanar. Em trob fullejant els reportatges de les festes aquestes d’estiu, plenes de gent rica o ho pareix, mudada, informal. I, també, molt de "chusquero" d’estiu. A un servidor ningú no el convida a cap festa d’aquestes. Mal negoci, convidar un sull -"un huraño", hagués dit l’exmilitar-, un home que no sap fer cas, que s’acaba barallant o discutint de mala manera amb els convidats. M’agradaria canviar la meva vida quotidiana de l’estiu, per una bona conversa. Però no. Estic condemnat als meus interlocutors de sempre. "Què, va bé tot?". "Tot és molt". Cada dia el mateix, no variam ni una coma, ni un decibel en l’entonació, l’amo en Toni "Barona" -que empeny un carretó d’aquests de clínica- i un servidor que baixa la costa, cap al forn a comprar una barra de pa d’un euro cinc. En faig una mossa i roseg la crosta fins que arrib al meu cafè. Avui m’ha tocat de company de tasser en Cosme "Llunari", gens bravejador: "Ho he fet amb dues-centes trenta-set dones, de franc, i amb dues mil, pagant." Ja veuen l’altària etèria dels meus contertulis. A les festes aquestes d’estiu deu ser diferent, un deu poder parlar de la lluna plena i aquestes coses. A la fi. Una amiga que, malgrat tot, encara m’estima, em cita a ca seva, una possesió del Llevant de Mallorca, divendres a vespre. "Res de nou" em diu, "faré un bufet per sopar". Què deuen donar als extraordinaris bufets de l’estiu a la jet, la jet botifarra o la jet sobrassada? Em pos camisa màniga llarga, un poc arremengada, això de màniga curta fa com a mossó, pens, i cap allà s’ha dit. La "mise-en-scène" era espectacular, i la gent, no ho diguem. Financers, escultors, dones separades, corresponsals de TV, exdiabètiques, filòsofs a sou, basques de Neguri, metges anònims, actors. Un d’aquests era un d’"El cor de la ciutat" de TV3; "és més lleig al natural", vaig dir a la veïnada. "Tu si que ho ets, lleig! I gras! I malsofrit!" I quan me n’anava, cridava fort: "Si ton pare és es lleu, i ta mare és sa freixura, que pot ser sa criatura!" Vaja, vaig dir, ja hi som. Rodolant vaig trobar un forat a una taula, un personatge misteriós, parlava de la "Dieta Grotowsky", adequada per a actors que havien de fer molt d’exercici: melsa, fetge, sang, dos ous i cervell. Una arcada contenguda quasi em fa vomitar. Per rematar-ho, una senyora d’edat enfloca a la concurrència: "Cervell! Nosaltres teníem un grupet, la confraria del cervell, que un pic cada mes menjàvem coses fetes de cervell. Cervell amb alvocat, cervell amb formatge dins dàtils, cervell escabetxat... la meva especialitat eren els canelons de cervell." Aquí ja no vaig poder pus i vaig esvergar una glopada agra damunt les estovalles de fil brodades de punt de creueta. Vaig fugir escapat, la fosca esper que em fes passar desapercebut, mentre es posava a ploure després d’un tro rotund. Els rostolls humits pudien. Banyats com havien quedat per la tempesta estiuenca, pareixia que el guaret fermentàs, per la calor i l’aigua, xop. A redols, però, arribava aquell perfum suau de terra banyada. Les cugules havien tombat; les calcigues s’havien ensenyorit dels bocins -els meu padrí em deia "si les vols arrabassar, sense que t’ortiguin, no has d’alenar quan les cullis"-; les cames-roges, de flors color de cel, que la llum del sol fa copar, ara es badaven amb l’inici de la claror del dia; les xeremies llargueres de les cebes, que havien granat, composaven una sintonia suau, amb tons lilencs, alterada només pel verd feridor de les vinyes i, esparsos, els ginjolers ("azufaifos", deia el subtinent). En arribar al poble, través el camí dels morers, de troncs antics, cada un amb la seva taca als peus que havia deixat la solada de mores trepitjada pels cotxes. Els tarongers de baix de la vila es mesclaven amb els gessamins i les dames de nit: la darrera estació fins arribar a ca nostra. Lluny dels canelons de cervell. En obrir la porta de la barrera, ja era tardet, sempre desbaratava el so dels ocells que havien fet el seu jaç a les branques dels tres magraners mollars. Fugien aletejant histèrics, com algú que li rompen un dels seus millors somnis. D’una nit d’estiu, evidentment.

ELS "TENGUI". L'article del "Diari de Balears".

jcmllonja | 16 Setembre, 2004 21:23




ELS "TENGUI"

Climent Picornell

"Tengui" o «tenga» era usat un temps -per economia del llenguatge se sol dir, s'hauria de dir per estalvi del llenguatge- com un acursament de «Bon dia tengui» o «Bona nit tenga», vostè. Quan passava una persona que pel seu suposat rang li tocava, en comptes del «bona nit» normal, li deien: «tenga». Deixarem per un altre dia la variació «tènguiga», d'en «Màtigues». Sortí el tema a la rotlada a la fresca, quan una contertúlia, contava una cosa i digué: «jo li vaig dir , tengui, perquè a les dones dels guàrdia-civils, abans, els deien «tengui». La meva pregunta fou: «i a qui més li deien tengui»? «Foi ! A molta de gent, saps que n'hi havia que volien ser dels tengui o tenga. Idò això. Rectors, vicaris i capellans variats, mestres, apotecaris, metges, militars, monges, alguns senyors de possessió, no tots, però. Uep!, i com així no tots ? Idò perquè n'hi havia que neixien amb el «tengui» aferrat, i n'hi havia que el volien, «el tenga», però provenien, només, del «bona nit si et colgues»; amb una paraula, d'amos havien passat a senyors. «Però, vaja, ara tothom és tu. Jo som tu per als meus néts i mamare va ser sempre vós». «Casau-vos i vos diran de vós». Els mestres són tu per als alumnes i ja no peguen. Un temps quan els pares deixaven els nins a escola, deien als mestres: «Bon dia tengui, li pegui si fa falta». Un altre matisa: «de porcs i de senyors n'han de venir de casta, i avui en dia, senyors, ja no n'hi ha. Com els d'abans, vull dir, que s'ho sentien, senyors, i t'ho feien sentir, que ells ho eren i tu un no-ningú». «Que putes tengui, tengui! Adéu i bona nit o aixeques un poc el cap i basta! Ara els senyors d'abans han caigut a no res i els qui estaven condemnats a fer de missatges tota la vida fan de senyors. Feim de senyors, perquè hi ha molt de senyor, d'aquests del «tengui» que s'hauria de posar a demanar llimosna al portal de les dones de l'església. Quants n'hi ha al poble que tenen carrera, fills de pagesos? Moltíssims. I molts de fills d'aquells senyors, ni carrera, i a vendre les quarterades que encara els queden i vius». «Te'n donaré de tenga!». Vaig pensar en la novel·la Els Carnissers escrita fa uns anys per l'escriptor arianyer Guillem Frontera, on relata la pujada al poder econòmic dels qui manegen el negoci del turisme i la compra, per part d'aquesta nova classe emergent, de les terres dels antics «botifarres» i «senyors de possessió», aquests que neixien amb el «tenga» aferrat, no sé si al cul o al front. Relatava molt bé, en Frontera, la magnitud del canvi que es començava a produir dins la societat mallorquina i que ha capgirat, mà-a-cap, mà-a-cul els esquemes del caciquisme que la guerra civil entronitzà i fossilitzà, entre ells els components de la guarda «del tengui». No fa ni dos dies, una societat d'uns coneguts meus va comprar una de les finques més emblemàtiques del Pla de Mallorca, em convidaren a visitar-la; l'antic propietari, un «tengui», havia cobrat i ho havia deixat quasi tot per mig, roba, mobles, llibres, fotografies de família, escopetes de caça... com si hagués fuit de quatres. No vaig poder sinó reflexionar sobre la nova situació. Quatre magribins feien ben neta la clastra i un alemany, propietari de la finca del costat, venia a visitar els nous veïnats. L'hort de l'antiga possessió s'havia establit i «el tengui» havia venut trasts a ciutadans que ja hi tenien la caseta armada i il·legal. Un poc exageradament, ho he de dir, em sortia la glopada guardada, què sé jo, des dels temps de la canallada de les Germanies i la salvatjada contra els pagesos i menestrals, penjats i esquarterats per camins de mala mort. Del tractament unitari de la Revolució Francesa, «ciutadà i ciutadana», al de la República «company o companya», vaig passar i pensar amb «Don Tu», el malnom d'un felanitxer, probablement un dels homes més rics, en terres, de Mallorca, i que acabà a no res. El seu mal nom sempre m'ha intrigat: un tu, no pot ser don. Idò sí: «Don Tu». Evidencia molt bé els conflictes d'usos i tractaments en aquesta Mallorca que un servidor observa, interessat, un poc de lluny, dalt del turó.

Climent Picornell, geògraf

"MALLORCA PROFUNDA ?" . Climent Picornell.

jcmllonja | 01 Setembre, 2004 07:23




"Mallorca profunda?"

Climent Picornell

«Saps quina panxada que hi ha per viure un dia més! Però jo no hi vull anar, no hi tenc cap feina per allà dalt». Els primers encontres del dia sempre són amb gent vella, molt d'ells baldats o impedits. Bona gent. «Me'n vaig a fer la feina de cada dia», li dic. La feina, persistent i sistemàtica que m'ocupa part dels matins de l'estiu és la de despuntar les alfabegueres del meu corral, mitja dotzena de fulla petita, mitja dotzena de fulla ampla. És una feina que feien abans les madones, ara -la part femenina dels mascles més alliberada- li toca a un servidor. «Tu mariconeges un poc» em diu l'amo en Xesc. I granen a les totes, els pomets de flors blanquinoses, surten pertot arreu, i les han de tallar a consciència o si no les plantes espigarien i adiós! L'any passat, les de fulla ampla duraren fins a Nadal, amb aquesta tàctica d'enganyar-les. No hi ha flors, no hi ha fruits: a fer fulles! Eren les alfabegueres uns dels ornaments bàsics de la mare de déu d'agost, la mare de déu morta. La Verge, simulant l'assumpció, era col·locada damunt un túmul, adormida i amb alfabegueres i cossiols de «cabellet». El «cabellet», de nins, ma mare ens el feia sembrar, dins uns cossiols que posàvem davall el llit amb ordi, civada i blat. Sempre davall el llit, sense veure claror i ben regats, es feien uns ramellers, com uns cabells, llarguíssims i blanquinosos. Veig devers la plaça de l'església un grup de hippies, d'aquests d'ara, que venen reiki i aquestes mercaderies -gens «feng shui», que diria una amiga meva-, se concentren baix del campanar. Els seus sacerdots viuen al poble i, amb furgones, tambors i carregats de nins i cans i cusses, parteixen cap a una caseta de la Serreta dels Hortets. Allà deuen fer les modernes ablucions confusionàries i es deuen posar la bena per viure millor. Tot són gusts. «Saps quina panxada que hi ha per viure un dia més!», em tornen a dir els noranta-cinc anys asseguts a una cadireta cordada de bova, mentre una moixa de sant francesc, la coa ben dreta, li frega les cames dels calçons, plenes de sargits. Es senten les xerrades d'una partida de moros, altrament anomenats magribins, però són berbers, que juguen al parxessi fent un renou fort i especial amb el botet, per remenar els daus, i al cap de cantó arriben uns externs, qui sap si fins i tot estrangers, que també remenen un planell de totes les maneres possibles. Abans s'era del poble o extern, fins i tot un del poble de veïnat era un extern. Ara qui ho sap? L'amo en Toni Ferro passa, coixeu, coixeu. Devia venir del seu corralet i amb un manadet d'alls -encara plenes de terra les cabeces- i quatre clavellines de color de rosa. «Ensuma quina oloreta; ell... no són d'invernadero aquestes!». És un matí transparent d'estiu, cap nigul ni per necessari. Guait per la porta de la portassa del meu veïnat, oberta de pinte en ample, al fons, el seu corral: dos mobylettes, la soll buida de porcs, els ramellers que hi té esment la nora de l'amo en Xesc Teco: portulacas, coleus, dàlies, roses místiques, begònies, bellveures. Just devora la porta, assegudet a la cadira baixa, l'amo en Xesc. Ja fa hores que hi seu. Me vetla per donar-me, i donar-se, un poc de conversa: «M'ho deia en Ferro fa un instant: sabeu que teniu molta de sort, als noranta-cinc anys, de tenir clar s'enteniment, ma mare ja no me coneix». La moixa amb la coa ben alta, frega que te frega, per les cames dels seus calçons. Les «assanyes» tenen, per als dos personatges de la meva tertúlia, encara, un caire local. «En Toni Tonió, que se va morir ahir, era s'home que tenia més força del món. Als dits, però. Només al dits. S'agafava amb els dits de cada mà a una biga i travessava tot s'aiguavés, amb els dits només. Jo l'he vist agafar un mac de torrent, una pedra rodona d'aquestes, i l'obria, amb els dits, com si fos un panet llonguet fet del dia. Saps què en tenia, de força. Als dits, però!» Un intent de suïcidi, una brega, un estudiant que torna de fer un servei social a un hospital d'El Salvador, un que es va fer enginyer i viu devers Madrid, la camiona de l'Insalud que s'endú els malalts d'Alzheimer al centre de dia al poble de veïnat. Uns nins petits que empenyen un carretó i fan de contrapunt alegre, que tanmateix ho és, al lloc. Les colles de picapedrers i els camions de traginar material de construcció són la senya de més activitat, els matins. Els horabaixes apareixen els quatre pagesos que fan feina d'una altra cosa, o a fora de la vila. La gent del poble, la normal, aguanta la ruixada, ho comenta els vespres a la fresca, no se'n sap avenir dels canvis que es van engirgolant al poble, sense ells fer res, ni poder-hi fer res, creuen. «I devers Palma, diuen que és gros». És la purga difícil del mestissatge, les osques al tall pel xoc de civilitzacions que s'esmolen les unes quantre les altres. Les galtades a les cultures minoritàries i a les minoritzades, el discurs del «touche pas à mon frère» o dels nous «espaldas mojadas», no passa res que no hagi passat ja a França o als Estat Units. Però ara ens passa aquí i tot pareixia de pa amb fonteta, per sempre. Ara que ens havíem avesat als impactes del turisme. Els pobles de la Mallorca profunda: una entelèquia que va existir fa un temps. Mallorca profunda? Pura ficció. Com la gargamella profunda de na Linda Lovelace, aquella actriu que feia com que tenir el gallet devers el cascabòs. Les cròniques d'aquests pobles passen per engolir-se aquestes sacsades. «Saps quina panxada, per viure un dia més!», és el ritornello que funciona com a metàfora de la díficil supervivència de la Mallorca profunda. I de l'altra. Sonen tambors de hippies, cants dels «amazigh» berbers, tangos argentins i qualque milonga. Pos al CD la Pavanne pour une infante défunte de Maurice Ravel. Del litoral puja el saluet, tot un atzabó, de l'illa turistitzada. Pens en Kafka al seu diari: «2 d'agost. Avui Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. L'horabaixa vaig a nedar». El cel, tan blau i sense cap nigul, ofèn el paisatge. Faig la feina de cada dia a les alfabegueres

Climent Picornell, professor de la UIB // Versió per imprimir Adreça: www.diaridebalears.com/opinió Diari de Balears Tel. +34 971 78 8300 e-mail: master@diaridebalears.com
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb